9.5.17

La sega



Domínguez, Martí. La sega. Proa, Barcelona, 2015.

Sovint tenim expectatives massa altes respecte a una novel·la de la qual hem llegit bones referències. La sega, a més més, ha guanyat tota classe de premis: http://www.vilaweb.cat/noticies/la-sega-de-marti-dominguez-guanya-el-premi-de-la-critica-dels-escriptors-valencians/ Sovint acaben decebent-nos obres així, però amb el relat de Marí Domínguez ocorre el contrari, fa miques les nostres expectatives. Es tracta d’un llibre sòlid, una novel·la redona en estructura, estil, argument i personatges.

L’obra és la crònica del període immediatament posterior a la fi de la Segona Guerra Mundial als masos de muntanya del nord del País Valencià. El maquis havia penetrat a Espanya per la vall d’Aran per reconquistar terreny i constituir un govern republicà a la vall, però a poc a poc va anar descobrint amb desencant que els masovers ja no volien saber res d’ideologies: la Guerra Civil havia acabat feia 6 anys i ara sols volien viure en pau i no els importava fer els ulls grossos davant els abusos inhumans dels franquistes.

Els guàrdies civils, per contra, venien a fer carrera, a caçar guerrillers i així pujar en l’escalafó. Un d’aquests guàrdies és Mata, un capità de cognom poc atzarós. Mata és un professional del mal al servei de la barbàrie del nou règim; no té escrúpols, no li importa torturar o matar per obtenir els seus objectius. Es declara anticomunista i considera la cultura com a sospitosa. 
 
Els masovers de les comarques de l’interior es van trobar entre els dos focs: ajudar els uns o els altres els suposava la mort. Entre aquests hi ha Goriet, el narrador, un xiquet en aquell moment, que relata els fets en primera persona al cap dels anys. Els éssers que l’envolten: la seua mare (Bela); Teresa, la seua germana, de gran caràcter: el tio Miquelo, un masover amic de la família que els ajuda sovint: el guerriller Ferroviari, o Don Arcadi, el mestre, són personatges potents, complexos, angoixats, carregats de contradiccions i amb racons profunds de foscor. Tots són personatges ben travats i podrien tenir el protagonisme.

El relat és una lliçó d'història profunda de les atrocitats dels règims amb poder absolut, una història que molts desconeixen i altres han volgut fer-nos oblidar. Així, diu el narrador en el curs del relat: «En la guerra retrocedim als nostres orígens, a la bèstia que portem dins, i contra ella de res serveix la cultura!» (p. 280). I és que, en realitat, la lluita del maquis era una segona guerra. Per als guerrillers i els guàrdies civils, la contesa no havia acabat. Tanmateix, el fred, la misèria, la duresa de les muntanyes i la desil·lusió s’anaven imposant a diari, fins que els maquis arriben a la mateixa conclusió que el mestre: «De vegades, cal abandonar.» (p. 247)

Domínguez demostra un domini de l’estructura absolut. La veu del narrador avança fets per crear interès o, de sobte, retrocedeix, i juga així amb el lector, que el segueix pel camí que li traça, arrossegat per la intensitat de la trama, fins al crescendo final.
 
En la novel·la destaca l’ús d’una llengua molt acurada, que arreplega mots del registre oral tradicional i del món rural, i un llenguatge de vegades poètic: «Vaig veure com queia de genolls, i després de cap, quedant de bocaterrosa, mentre la sang li eixia a roll i feia un gran bassiol, tan vermell com un rodal de roselles en un sembrat de blat.» (p. 329)

La història té punts de contacte amb El lector de Julio Verne: la mateixa època, els mateixos bàndols. Tanmateix, l’obra d’Almudena Grandes està situada a les muntanyes andaluses i, tot i que també està escrita amb un llenguatge brillant, La sega la supera totalment en versemblança i força dramàtica. Res a veure!: La sega és un com un colp de puny de realitat històrica que ens deixa astorats i ens fa molt difícil el retorn a les nostres vides segures.

28.8.16

Pessoanes

PONS, Ponç. Pessoanes. Bromera, Alzira, 2003.
Si dic poesia, alguns tremolaran a l’instant o m’abandonaran. Per això he de precisar de seguida que aquesta és una obra per a lectors de poesia i per als que no ho són. Una bona manera, per tant de perdre’n la por. I és que aquest poemari és un regal i una oportunitat d’endinsar-se en el món de Ponç Pons i de quedar-s’hi per sempre. Jo ho he fet i he buscat després apressat altres obres de l’autor, com ara El rastre blau de les formigues (un llibre d’aforismes fantàstic, carregat de lliçons de literatura i de vida), i Camp de Bard (un llibre de poemes de 2015 en una línia similar a aquest).
Pessoanes està construït sobre una col·lecció de cartes o postals amb forma de poemes que l’autor envia a Pessoa; és la seua manera de conversar amb «morts que són vius» durant anys, com aclareix en el prefaci. Pons interpel·la el poeta i els seus heterònims, els pregunta per aspectes de la seua vida a Lisboa, de vegades els dóna consells, i també aprofita per parlar-los de la seua vida quotidiana tan tan especial a Menorca, en què els petits detalls l'ajuden a bastir reflexions ben fondes. La literatura, la natura i l’enyor insuportable de Menorca quan no hi és són els altres grans temes que recorren el volum.
Pons és un amant de la senzillesa i ho deixa clar des del principi, des de la cita de Vinyoli que encapçala el llibre: «He decidit escriure/ poesies concretes. Envelleixo, calen / realitats, no fum.» Aquestes paraules les mantindrà com a estendard des del primer a l’últim poema, perquè, com diu en la pàgina 16: «Les paraules enceguen. / Fer versos no és un joc. /Jo no cerc la Bellesa / sinó el Coneixement.»
Ponç Pons és un poeta diferent, modest, que tan sols busca escriviure, dues activitats molt lligades per a ell, intercanviables. La seua vida és escriure, llegir i cultivar la terra, com Horaci o Thoreau, o el mateix Tolstoi, que a estones feia de pagès (p. 24). «He acomplert el meu somni / de tenir un solitari / terreny verge en el camp. / Aquí puc ser un secret / eremita salvatge / i escriviure tranquil / com un nou Thoreau illenc.» (p. 23) Aquesta idea es repeteix en diversos poemes i també en El rastre blau. Conrea una petita parcel·la de terra, sa Figuera Verda, on té cura dels ullastres, els xiprers, les figueres i les tomaqueres (p. 23 i 88).
Parlem d’un poeta que no vol ser classificat, que defuig les ambicions i les enveges dels cercles literaris. «La passió d’escriviure i llegir m’ha portat / dissident lluny del món literari i no vull / formar part de cap grup limitat per l’edat.»
Pons, al llarg del llibre, va desvelant els seus gustos literaris i retrata el seu lector ideal: «Escric per a un lector / invisible que té tots els rostres mesclats / dels poetes que estim.» I tot i que sols esmenta alguns dels poetes que ama, com, naturalment, Pessoa i els seus heterònims, Seamus Heaney, Keats, Quasimodo o Ernesto Cardenal, i es refereix de passada a d’altres, com Novalis i Heine, sí hi fa, en canvi, valoracions de molts narradors: Böll, Pla, Borges, Txékhov, Joyce, Maupassant, Chatwin, Colin Thubron o García Márquez. Fins i tot rep sovint la visita de l’esperit de Robert Walser. «Borges pot ensenyar-te’n, / i potser Maupassant. Jo he tornat al gran Txékhov. / Sakhalín és brutal.» (p. 28)
El menorquí confessa que s’ha fet vell o savi i han canviat els seus gustos: «La fantasia de les novel·les ja no m’interessa / i em sent més prop de Pla.» (p. 28), a l’igual que se sent prop del cinema de Dryer i Renoir.
En fi, parle, doncs, d’un llibre refugi, com diu l’autor. «Tu saps que la poesia és un refugi contra el mal de viure, una illa solitària enmig del mar del desassossec.» Aprofiteu i refugieu-vos-hi.

24.7.16

El pes de la papallona / Il peso della farfalla

DE LUCA, ERRI. Ed. Bromera, 2011, 72 pàg., 13,50 €.
Traducció d’Anna Casassas
Em va captivar la prosa tallada i poètica de De Luca quan vaig llegir El dia abans de la felicitat. Era inevitable seguir-lo i ara he continuat amb El pes..., una obra de format bastant diferent, una novel·la curta en forma de faula moral, amb molts elements simbòlics. Això sí, la frase breu i les imatges pròpies de la poesia continuen marcant el seu discurs.
«Havia vist isards saltar estimballs sense deixar de córrer, l'un darrere de l'altre (...) per volar d'una vora a l'altra. El seu salt era un sargit de banda a banda, un punt de sutura sobre el buit».
La trama narrativa és prima, neta: s'acosta la fi del regnat del rei dels isards, un exemplar mot poderós que ha dominat els cims durant anys; però també arriba el final per al caçador que va matar sa mare, un home esquerp, solitari, que té una certa por de les dones, un home que coneix la muntanya com el seu cos. Assistirem al duel entre els dos mascles alfa en l'ambient d'alta muntanya dels Alps. La natura verge és un personatge més que es fon quan hi ha tempesta, amb el vent i l’isard, com ens mostra en aquesta nova imatge:
«Al rei li agradava quan la muntanya s’abraça ben fort al temporal i el vent. (...) El rei s’estava al ras fins a l’últim ruixat. (...) El rei dels isards anava vestit de vent».
Si amb tot això no n'hi havia ja prou, a més a més De Luca ens atrapa des del primer paràgraf amb la narració d’una mort impactant. Ens atordeix, i a partir d’ací, la novel·la ens va mostrant els detalls de les vides dels protagonistes per aprofundir en les personalitats de cara al desafiament. Aquest enfrontament no és tan sols un episodi de cacera, al darrere hi ha també el duel entre la violència i el poder, que representa l'home, enfront de l'ètica en el combat i el respecte de les lleis de la natura, que abandera l'isard. De fet, la natura, per mitjà de la papallona del títol, símbol de fragilitat i força, serà un factor de pes en el combat.
En realitat, el rei dels caçadors o «el lladre de bestiar», com ell s'autodenomina amb menyspreu, és un fracassat en molts ordres: va abandonar la lluita política fa temps; viu en soledat i és maldestre davant les dones atractives, i en la cacera s'ha equivocat massa vegades i, sols va deixar de matar femelles de cabres i isards, quan va descobrir en l'esguard de les cries la desolació i l'atabalament davant el cos abatut de la mare. Tanmateix diu que no se'n penedeix: «No, i a més no s'arregla res després del mal. Només es pot renunciar a fer-ne de nou». (p.34)
Un segon relat, aquest molt breu, tanca el volum, «Visita a un arbre», en què la natura continua sent el centre de l'univers de De Luca, juntament amb la solitud.
«S'arraïmaven núvols al voltant de la muntanya, em ficava a dins. M'agrada ser-hi, més que amb el cel clar. Aporten un silenci compacte, concentren la solitud. La solitud és la clara, la part més bona de l'ou. Per a l'escriptura és una proteïna». (p. 59)
En resum, un molt llibre per a llegir a l'ombra d'un d'aquests pins cembra dels Alps que poblen el text. De segur que ens aportarà assossec.

1.7.16

L'amor de la meva vida de moment

Pep Puig. Editorial Proa, Barcelona, 2016.
Fa uns quants mesos vaig llegir la ressenya de L’amor de la meva vida en el diari Ara, i em vaig guardar el nom de Pep Puig en un raconet entre la memòria i la desmemòria. Després, un dia em va tornar de colp i buscant-ne informació en Internet vaig trobar el primer conte del volum en el web de L’Altra Editorial. L’oferien com a tast. Em va corprendre aquesta història plena a vessar del sol dels estius de la infantesa. La narració enfronta brutalment el món dels xiquets amb el dels adults i, sobretot, la dualitat amor platònic / amor físic.
La temàtica es repeteix cap a la meitat del llibre en el conte “Tiet-Pare”: el xiquet, cap al final de la infància, descobreix les vastes zones d’ombra dels grans, els elements que amaguen tot el temps en el joc social, i, en especial, el sexe. També el conte “Pluja” examina un altre tema silenciat: la caducitat de l’amor entre els adults. Totes dues revelacions marcaran ben fondament el protagonista: de colp, el faran fora del paradís de la infantesa per sempre.
«Però aquell matís de l’amor fet de xiscles i esgarips em superava completament. Així doncs, ¿era això, en veritat, l’amor entre un home i una dona: fer-se mal d’aquella manera?» (p. 86 i 87)
«L’estiu sencer va quedar tenyit per aquest secret. Un tall profund a la meva vida.»
«Clara Bou» és una peça clau en l'obra de Puig, una obsessió. Recull la desaparició d’una preadolescent en un poblet, Ullastrell, mentre juga amb els amics a fet i amagar. És tan fonamental perquè és el germen de la novel·la La vida sense la Sara Amat i del conte llarg «L’amor de la meva vida de moment».
Així, «L’amor de la meva vida...» és la narració central del volum i la més extensa. Es tracta d'una història romàntica contada sense gens de romanticisme, amb el distanciament dels anys i de l'experiència. El narrador conta la seua recerca per Olot del seu amor d'infantesa deu anys després d'haver-la vista per última vegada. És una de les possibilitats de desenvolupament del conte «Clara Bou», un camí paral·lel a La vida sense la Sara Amat (la novel·la de Puig), però amb un bon grapat d’amargor i desencant. De fet, el títol complet ja és bastant descregut: «L’amor de la meva vida de moment i que es foti».
Un altre duet de relats que podríem agrupar per afinitat són “Secrets d’un matrimoni” i «Dúgol». Tots dos observen la infidelitat també de manera bastant irònica i, malgrat les situacions complicades, eviten en tot moment el dramatisme.
Puig narra en primera persona totes les trames, juga a l’autoficció, un territori en què es troba a gust, i així inclou elements que juraríem que són de la seua quotidianitat. Com quan parla de la seua dona en el conte «L’amor de la meva vida...», i diu: «A mi m’emprenya que tingui tants amics; a ella li fa ràbia que només sàpiga escriure històries d’amor. ¿Algun dia escriuràs alguna cosa que no sigui una història d’amor? em va dir al cap de molta estona, quan creia que ja no hi pensava.» (p. 163)
I és que les històries d’amor o d’amors són el tema de tots els relats del recull i també de les novel·les de Pep Puig; tant de La vida sense la Sara Amat com de Les llàgrimes de la senyoreta Marta. Tot i que sovint és un amor desencantat, com el que retrata en la cita anterior. De fet, diu de manera reveladora un poc després: «Però no li va fer gràcia. Ja fa temps que no li faig gràcia, a la meva dona. Recordo que els primers dies reia gairebé abans d’haver fet l’acudit, amb una desinhibició que m’embriagava. Ara l’únic que fem és vigilar-nos mútuament.» (p.163)
Un altre dels temes clau de Puig és la preocupació pel pas del temps, que també observàvem en La vida sense...: «Els dies es queden. Els que passem som nosaltres», diu el narrador que ha llegit en una paret del casc antic d'Osca. I continua: «Ho vaig entendre l'endemà de la mort del meu germà, dotze anys més tard, quan em vaig llevar per anar a comprar el pa. No hi havia res diferent en aquell dia, excepte que el meu germà s'havia mort.» (p. 97-98)
Aquest narrador autoficcional adés és un xiquet, adés és un adult, cadascú amb el seu esguard, però potser, intuïm, el mateix personatge. Un narrador que usa sempre una prosa senzilla, transparent, que fa lliscar les pàgines soles. Un llibre intens, doncs, que guarda bones històries tant de sol com de pluja.
Comentaris interessants:

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...