27.11.18

Acte de violència

Pedrolo, Manuel de. Acte de violència. Sembra Llibres, València, 2016.


L'editorial Sembra Llibres va publicar al març de 2016 aquesta novel·la important de Pedrolo, una recuperació necessària. El primer títol que havia triat l'autor per a l'obra, en 1961, va ser Esberlem el murs de vidre, bastant aclaridor del contingut. Tanmateix, per problemes amb la censura, no la va poder publicar. Uns quants anys després, l'any 1968, la va presentar com a Estat d'excepció al Premi Prudenci Bertrana i el va guanyar, però tampoc no va va poder ser impresa. Finalment, va aparèixer l'any 1975, a la fi del franquisme, ara anomenada Acte de violència, títol que havia pertangut a un altre llibre i mai no usat. Tot això explica la poca correlació de les paraules de la portada amb el contingut del text: la primera cosa que un pensa després de tancar l'última pàgina.

 (Imatge de la portada,  extreta del web de Sembra Llibres)                                                                                                              

No és estrany que la censura no autoritzara la publicació del text, perquè els fets que s'hi narren tenien massa similituds amb la realitat de la postguerra: es parla d'un estat policial corrupte, que és comandat per Domina (també anomenat el Jutge) i les forces d'ordre, en el qual no és permesa la llibertat d'expressió. Un dia sorgeix de sobte una consigna als murs dels carrers: "ÉS MOLT SENZILL: QUEDEU-VOS TOTS A CASA". I aquest lema mobilitzarà silenciosament una població que estava adormida: durant tres dies, escoles, empreses i carrers estaran buits, i tan sols algun comerç obrirà les portes. L'obra és la narració d'aquests tres dies de tensió.

La novel·la consta de 21 capítols, estructurats en 20 relats més la cloenda. Cada relat descriu amb intensitat com viuen la situació diferents personatges en àmbits molt variats (en una empresa, en un bar, al tramvia, una parella de nuvis, una d'amants...), de manera que obtenim una visió molt global dels fets. Amb 10 pàgines per relat si fa no fa, podríem pensar que les narracions difícilment aconseguiran aprofundir en els personatges, i tanmateix ens equivocaríem, perquè Pedrolo els dota de solidesa, i utilitza els diàlegs per fer-ne sorgir els caràcters amb naturalitat. 

Malgrat la càrrega política general, l'autor de l'Aranyó no descura el llenguatge i, encara que, òbviament, ha envellit un poc (pensem que va nàixer en 1918: enguany és la commemoració del centenari), a voltes ens ofereix imatges molt plàstiques, com ara: "Ella corre cap a l'altre extrem per sota els plàtans, que han perdut l'ombra, i gairebé recelosa, s'endinsa pel passatge cobert que s'obre com la gola d'un animal fabulós." 

L'erotisme vital, tan característic dels textos pedrolians, apareix de tant en tant en les pàgines de la novel·la. Es fa inevitable pensar en la cara d'enuig del censor en llegir frases tan lleus i tan naturals com aquestes l'any 1961: "Tot d'una rebutja els llençols, els dits s'animen i li enceten la rodonesa dels pits", o "Allarga una mà per tocar-la i li acaricia els malucs, les natges. Ella somriu pàl·lidament". 

L'acció de la novel·la queda emmarcada entre un gran primer capítol, ple de misteri, que ens endinsa en la història de colp, i un últim que clou amb encert la narració i dona sentit a les zones de penombra de la història. Un molt bon llibre, doncs.


15.6.18

Un dissabte, amb els amics (o l'insostenible pes de la infantesa)

CAMILLERI, Andrea. Un dissabte, amb els amics. Edicions 62, Barcelona, 144 p.
Traducció de Pau Vidal. Títol original: Un sabato, con gli amici.
                                                                                     (Portada extreta de la web d'edicions 62)

Feia temps que volia llegir alguna cosa d'Andrea Camilleri, comprovar si valia la pena seguir-lo. La setmana passada vaig triar aquest títol de la biblioteca i, encara que potser no és el més representatiu, perquè no pertany a la sèrie de Montalbano, m'ha permès descobrir que Camilleri és un bon escriptor capaç de molts registres. Com no me l'havia recomanat ningú abans?, em pregunte. O com no havia fet cas d'alguna ressenya apassionada del sicilià de les que dec haver llegit?

Ja dic que no és una novel·la negra, però sí una història amb elements d'intriga. L'autor ens presenta la trama estructurada en tres blocs. Un primer en què ens mostra alternativament fragments de la infantesa de 7 personatges amb poques dades, i el ben cert és que ens deixa una mica desorientats. Però entendrem les coses a mesura que avancem en la lectura.                                                          
                                                                                                                                                 
En el segon bloc reprèn la vida d'aquests 7 amics de l'etapa universitària al cap dels anys, ara ja joves adults, amb les seues carreres professionals encarrilades. Observarem com actuen, com s'amaguen moltes coses i com es relacionen entre ells, especialment, en el sopar dels dissabtes, punt de trobada i lluïment del grup.

En l'última part tornem a la infància i podrem observar els fets que Camilleri ens va ocultar a l'inici, fets que determinaran absolutament la conducta dels personatges durant tota la seua vida. Aquests set amics formen tres parelles més o menys estables, o potser més o menys inestables. Sols Gianni, que és homosexual, no té company, i serà ell precisament qui clivelle la fràgil vida ordenada dels altres, escenificada en el sopar d'amistat de cada dissabte.

La base de la trama és el xantatge que pateixen dos dels amics per unes fotos compromeses. Això tindrà múltiples efectes en el grup, que ningú no esperava. El fil d'aquesta història discorre veloç sobre una estructura de diàlegs continus, que fa esdevenir la lectura vivíssima, quasi com si es tractara de teatre. Com a remat, l'autor sicilià ens reserva un final molt freudià, que ens permetrà entendre més profundament les pulsions que han mostrat els personatges en el conjunt de l'obra. En poques paraules, un molt bon llibre.

8.5.18

El rastre blau de les formigues

PONS, Ponç, El rastre blau de les formigues. Quaderns Crema, Barcelona, 2014, 208 pàg.



Després d’haver llegit Pessoanes fa un temps, confesse d’entrada i obertament que continue encisat per Pons, per la seua  claredat profunda. 
 
Aclarit això, cal dir que, com en altres obres, el menorquí intenta «escriviure»: és a dir, escriure sense oblidar-se de viure a la natura, com explica en el pròleg. I així, escriu aquest volum d’aforismes, versos lliures i apunts de dietari sota la brisa i els ullastres de Sa Figuera Verda, el seu tros de terra salvatge a Menorca, o arrecerat, a l’hivern, a l’interior de la seua cabana de fusta, a la llum de les espelmes tan sols.
                                                                
                                                                                              (Portada extreta de la web de Quaderns Crema)

Pons és un admirador de Thoreau i, com ell o Graves (p. 23) o Brenan, intenta de viure la plenitud de la natura llegint i escrivint en aquest entorn: «Sota una alzina, fluesc, em deixe anar, sóc escriptura. Camín pel bosc i pens. Si plou. em bany. Filosovida.» 

El seu llenguatge està fet de frases nues, cerca la senzillesa i l’autenticitat, com ja deia en el pròleg de Pessoanes, perquè l’objectiu de la poesia és il·luminar: «Poesia. En lloc d’enfosquir la realitat, il·luminar l’invisible.» (p. 70)

El rastre és també un tractat pràctic de literatura. Pons fa valoracions de desenes d’autors. Així, ens desvela qui són per a ell els grans poetes del segle XX: Baudelaire, Rimbaud, Pessoa, Celan, Eliot i Kavafis. Però en cita molts més de totes les èpoques que també s’estima: Octavio Paz, Marc Aureli, Seferis, Quasimodo, W. C. Williams, George Trakl, Lucreci, Neruda o Dylon Thomas.

També hi ha narradors entre els seus escriptors predilectes: Rulfo, Borges, Delibes, Txékhov, Proust..., de manera que un ix de la lectura dels aforismes amerat de dalt a baix de literatura.

L’escriptura i la lectura són dos dels grans temes transversals del llibre: ens parla del desfici de no escriure (p. 159), del fet que escriure és també disciplina (p.168), i de la literatura com a obsessió (p. 136) o com a referent de vida (p.169).

«Els dies escrits són més viscuts.»
«Llegir també és una manera de suportar el desfici de no escriure.»
«La literatura com a malaltia, obsessió, neurosi, desequilibri mental.»
«Amb els anys, m’adon que el meu referent de viure no ha estat mai la realitat, sinó la literatura.»

Altres temes menys centrals, com la hipocresia, les enveges literàries, l’amor a Menorca, la música, el cinema, la senzillesa o el valor de l’austeritat creuen,  completen i enriqueixen el llibre. En conjunt, una obra que val molt la pena i que exigeix llegir-la a poc a poc. El situe sota la meua etiqueta de llibres PREFERITS, és clar.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...