29.12.10

Llum de gel

COMPANY, Flavia, Ed. 62, col. Butxaca 62, 191 p., 7,20 €


Amb freqüència, el segon llibre que llegim d’un autor sol decebre’ns una mica. Potser perquè s’ha perdut el factor sorpresa o tal volta perquè ens creem unes expectatives massa altes després de la lectura del primer. Dic açò perquè la meua primera aproximació a Flavia Company, autora d’arrels argentines i catalanes, va ser L’illa de l’última veritat (2010), una obra redona, colpidora.

Ara, uns mesos després, buscant més històries de l’autora, llig aquesta novel•la escrita 14 anys abans (l’any 1996), que és un període molt vast. Llum de gel narra una relació amorosa asfixiant: Sílvia deixa que el seu nóvio, Jef, la tanque indefinidament en la foscor del soterrani de sa casa com a prova d’amor. L’objectiu és demostrar-li que és capaç de tot per ell. Jef únicament li subministra cada dia com a alimentació, aigua i unes llandes de sardina (que ella detesta). Ell viu obsessionat pel record d’una relació anterior amb una dona de personalitat forta que el va abandonar. Probablement Jef és un psicòpata però no ho ha estat sempre i, de vegades, podem compartir els seus sentiments.

Aquests dos són els personatges bàsics. De nou un duel psicològic en solitud on es juga molt fort. I de nou els fets són contats a una tercera persona. També com en la seua novel•la més recent, Flavia Company demora molt bé l’entrega d’informació i juga sàviament amb la miqueta d’intriga que dorm en la història, de manera que aconsegueix tenir-nos pendents del desenllaç o simplement dels detalls de la vida dels protagonistes.

No em convenç l’ús de la cursiva per a marcar que és Sílvia qui parla. En són moltes pàgines a la fi i la lectura esdevé aspra. Era imprescindible?

S’ha de dir així mateix que tot el que és contenció extrema del llenguatge en L’illa de l’última veritat (2010), és en canvi efusió verbal en els passatges on parla Sílvia. I és que probablement la seua novel•la més recent és l’evolució inexorable des de Llum de gel, perquè hi ha molts elements (com les reflexions vitals, els duets, la sensació de claustrofòbia) que ja hi eren. En resum i en tres paraules, interessant però incomparable.

Caín

 SARAMAGO, Jose, Labutxaca, 142 p., 8,95 €

Caín mata el seu germà Abel per raons més complexes que les explicades en la Bíblia. Marcat per Déu amb una taca negra al front, la seua vida serà la d’un nòmada: superarà els 100 anys, recorrerà moltes regions i, de vegades, apareixerà al bell mig de fets històrics que pertanyen al futur pròxim. Assistirà així al quasi sacrifici d’Isaac, a la caiguda del mur de Jericó, a la destrucció de Sodoma o al diluvi universal. Moltes voltes participa en els fets i, fins i tot, els modifica.

Amb un argument bíblic com aquest, d’entrada vaig pensar que podia ser una història insostenible, però, al cap de 10 pàgines, Saramago demostra que és capaç de fer funcionar la narració i, fins i tot, fer-la esdevenir interessant i divertida. Es tracta d’una repassada perfecta dels episodis més salvatges de l’Antic Testament; tot analitzat racionalment per Caín, que, desesperat per les injustícies de Déu (extermini de la població de Sodoma i Gomorra —incloent les dones i els xiquets, que difícilment podien ser sodomites—; quasi execució d’Isaac per Abraham tan sols per posar a prova el segon; o mort dels 10 fills de Job simplement de nou per veure si així abjurava de Déu), arriba a una conclusió tràgica (pàg. 106): “No sé si he estat escollit, però una cosa sí que sé, alguna cosa dec haver après, Quina, Que el nostre déu creador del cel i de la terra està completament boig, Com t’atreveixes a dir que déu està boig, Perquè només un boig sense consciència dels seus actes admetria ser el culpable directe de la mort de centenars de milers de persones i després comportar-se com si res no hagués passat, tret, és clar, que no es tractés de bogeria, la involuntària, l’autèntica, sinó de simple i pura maldat.”

Saramago ja havia utilitzat personatges bíblics en la famosa L’evangeli segons Jesucrist. En aquella obra pertanyien al Nou Testament (Josep, Maria, Jesús); ara empra els més emblemàtics de l’Antic Testament (Adam, Eva, Abel, Caín, Abraham, Job, Moisés...) en desfilada.

També descobrim un ús molt personal de la puntuació, que ja havia experimentat en altres obres, com en El setge de Lisboa: prescindeix dels dos punts, del punt i coma i dels signes d’interrogació o d’exclamació; tan sols recorre a les comes i a alguns punts. Podríem pensar que això entorpeix la lectura, però no és així; sobrepassades 3 pàgines, no causa estranyesa.

Què podria concloure en una línia? En menys espai encara: molt lúcida, la tornaria a llegir; la tornaré a llegir.

27.12.10

L’illa de l’última veritat

COMPANY, Flavia, Ed. Proa, 144 p., 17,00 €


Havia llegit feia uns mesos una ressenya apassionada d’aquest llibre en un bloc amic que teniu a la columna de la dreta (http//: lallibretadelanuria.blogspot.com). Sembla el títol d’una novel•la d’aventures, però oblidem-nos-en: aquesta no ho és o no ho és essencialment. Sí és una narració magnífica, redona, planificada amb perfecció pàgina a pàgina, que convida a rellegir l’inici o potser les 144 pàgines completes.

L’argument és senzill: un home que viatja amb un petit iot prop de la costa africana pateix l’atac d’una embarcació pirata. Poc després tindrà la sort d’arribar a una illa desconeguda que haurà de compartir amb un nàufrag anterior. La convivència amb aquesta persona canviarà la seua vida.

De seguida descobrim punts de contacte amb La pell freda pel marc de l’acció, per la solitud dels protagonistes i per la inseguretat permanent. Tanmateix Flavia Company ofereix una graduació del suspens més sàvia, més addictiva.

També se senten latents en aquesta història d’amistat i d’enemistat els mons de Conrad i de Stevenson: de fet es cita un conte de Conrad (El coparticipant secret) com un dels favorits de Prendel, el protagonista. L’únic llibre de l’illa –el de Conrad– és considerat un tresor i el protagonista pagarà una fortuna en aliments (peixos) per tenir-lo una setmana en préstec. I més encara, el llibre li farà tornar als hàbits de neteja personal abandonats i recuperarà l’esperança: “Em sentia fort i optimista.”

Hi trobem així mateix moltes reflexions vitals: sobre el valor de la paraula, sobre l’honestedat o al voltant de la veritat o del crim. Tot expressat amb un llenguatge senzill, lacònic, contundent. Repetisc, magnífica. Un regal perfecte.

30.11.10

La humiliació

ROTH, Philip, La Magrana, 120 p., 18,00 €


Aquesta és la cinquena novel•la que llig de Roth. Desgraciadament en són poques: l’hauria d’haver conegut molt abans. En aquest cas, ens parla d’un actor sexagenari que abandona el teatre perquè pensa que ha perdut el talent. També en la seua vida personal té problemes. Poc després, comença una relació amb una dona molt més jove amb experiències anteriors únicament homosexuals.

Sabem que el sexe és una de les constants de Roth en moltes novel•les. També ho és en aquesta. Però no és l’únic tema, el trobem compartint pàgines amb l’amistat, les relacions humanes o el comportament de les persones davant l’amor.

Tot i això, La humiliació es centra especialment en la vellesa, en la mort i en la decadència (física —problemes greus d’esquena— , professional —por escènica— i amorosa —dificultats per a retenir les seues companyes—).

S’ha de dir que és un text molt fluid, amb abundància de diàleg i d’estructura senzilla; perquè la recerca de la cadència, l’espontaneïtat i la desimboltura del llenguatge parlat és la seua manera de concebre l’escriptura, ha dit l’autor en Lecturas de mí mismo (Editorial Debolsillo).

Es parla d’una humiliació doble: la professional, en l’autoestima i en el reconeixement públic; i l’amorosa, amb el canvi de rol en la parella: passa de ser-ne el punt de suport, a ser-ne l’element dèbil. És tan feble que, encegat per l’amor, imagina impossibles: tenir un fill o operar-se de l’esquena i fer desaparéixer els dolors.

Clar i ras: em va agradar més Indignació, però La humiliació és una bona història i encara que és una novel•la de la sèrie B de Roth, és Roth!

19.11.10

El trastorn de Portnoy

ROTH, Philip, Edicions 62, 240 p., 18,75 €

Philip Roth va debutar amb Goodbye Columbus. La publicació va suposar un escàndol per a la població jueva dels EUA. Uns anys i un parell de novel•les després, va escriure El trastorn de Portnoy, una bomba molt més poderosa encara.

Podríem dir que es tracta del Roth més salvatge: d’una banda, un llenguatge i un contingut sexual molt transparent però sempre emmarcat en situacions narrades amb un humor arrasador; d’una altra, una crítica sense pietat a la religió, a la família (son pare i sa germana són estúpids), a les classes benestants (com en Goodbye Columbus) i, especialment, a la manera de viure jueva. Sovint tenim la sensació de trobar-nos en una pel•lícula de Woody Allen: el mateix humor, idèntics temes.

L’eix de l’acció, Alexander Portnoy, repassa davant el psicoanalista la seua vida i les obsessions centrals: una infantesa determinada per l’angoixa d’una mare sobreprotectora en una família molt jueva; una adolescència centrada en la descoberta i pràctica constant del sexe; i una edat adulta de relacions successives tancades contínuament amb fracàs, sempre amb la sensació de la impossibilitat de constituir una parella convencional i sempre perseguit pel sentiment de culpa.

En resum, i per als que comencen llegint l’últim paràgraf dels comentaris massa llargs (com jo, sovint), una novel•la divertidíssima i mordaç de la fi al principi.

5.11.10

Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona

ZWEIG, Stefan, Quaderns Crema, 109 p.,11,00 €

Una dona jove, casada i amb dos fills menuts, coneix durant unes hores un home en un hotel. Després de parlar dues vegades amb ell al llarg del mateix dia, ho abandona tot i fugen ensems. Els coneguts no ho acaben d’assimilar. Aleshores, una dama ja ben gran explica com en 24 hores també, molts anys enrere (quan en tenia 42), li va ocórrer una cosa semblant. Ho va deixar tot (la seua posició social, la família, el seu estatus de vídua respectable i tranquil•la) per un arravatament amorós. El seu estimat només tenia 24 anys i era addicte al joc. El marc és Montecarlo a principi del segle XX i els protagonistes fan part de la burgesia ociosa. Tantes coses ens fan reviscolar en la memòria l'ambient i els personatges d’El jugador, de Dostoievski.

Com sempre en Zweig, l’anàlisi psicològica és profundíssima i minuciosa. Tant li fa que la protagonista siga una dona, com també en Carta d’una desconeguda. Com deia adés, la narració té com a eix dues passions absolutes: l’amor “fou” i el joc. Els efectes d’ambdues sobre els amants són descrits amb una minuciositat quasi científica. Totes dues devastaran la monotonia vital dels protagonistes. Podrà la fe religiosa polonesa servir de recer en aquesta tempesta?

La brevetat de pàgines i la intensitat la fa una novel•la perfecta per a llegir d’una tirada en una estona tranquil•la (si és que encara n'hi ha en alguna part).

7.10.10

El meu Mikhael

Oz, Amos, La Magrana, 279 p., 19,00 €

Vaig arribar a aquesta novel•la a través d'una entrevista a Oz en l'Avui. Hi explicava que quan la va escriure vivia en un kibbutz en una casa d'un dormitori, una cuina i un bany (semblant a la casa dels protagonistes), amb la seua dona i la seua filla. Escrivia dues hores cada nit quan elles ja dormien. Com que a la seua dona li molestava la llum encesa i el fum dels cigarrets d'ell dins l'habitació, va escriure tota la història assegut sobre la tapa del vàter i amb la porta tancada. Vaig pensar que calia molta tenacitat i fe per escriure en aquestes condicions, i vaig comprar-la. (Aquesta imatge recorda molt l'obstinació en el treball de Mikhael en diversos passatges de l'obra.)

La trama diu que Hanna deixa la universitat i la literatura per casar-se amb un xic que apenes coneix. La vida que duu  a partir d'aquell moment és claustrofòbica, sempre dins d’una casa menuda (com la casa d’Oz, com la casa d’Ilana i Michel en La caja negra).

Hanna no pot suportar la vida rutinària de mestressa de casa, mare d’un xiquet que no respon a les seues expectatives i esposa d’un home massa previsible. Intenta fugir-ne comprant irreflexivament, gastant el que té i el que no té. Tracta amb aquestes compres irracionals de castigar i sobretot de sacsejar el seu home; intenta traure’l de l’apatia i de la dedicació absoluta al treball. La segona via d’escapament seran les seues fantasies romàntiques i aventureres.

En acabat de llegir El meu Mikhael em calia més Oz. Vaig trobar La caja negra, una obra molt propera en forma epistolar que, absurdament, no està traduïda a la nostra llengua (Ed. Debolsillo, 9 o 10 €). Les primeres pàgines són torrencials; és molt difícil eixir-se'n. En les dues novel•les els personatges femenins són molt importants. Hanna, de fet, és la narradora de la primera. En ambdues hi ha parelles amb relacions dures.

Mikhael és lògic, auster, infinitament pacient, conservador, maldestre en el sexe però tenaç (com Michel en La caja negra - el mateix nom! -). És professor universitari; no és brillant però té una capacitat de treball gegantina. Hanna és somiadora, malenconiosa, romàntica, culta, inconformista però indolent (no intenta endreçar la seua vida). Té una concepció massa sublim de l'amor. És també depressiva, com la mare d'Oz. De fet sa mare s'assembla molt a aquest retrat (es va suïcidar finalment).

El meu Mikhael és la primera novel•la que va escriure Oz. No ha envellit gens i és una llàstima que no siga més coneguda perquè, com deia una crítica de la revista Presència fa poc, és excel•lent.

15.9.10

Estupor i tremolors

NOTHOMB, Amélie, Labutxaca, 112 p., 7,95 €

Vaig arribar a aquest llibre perquè havia llegit una recomanació efusiva en el bloc http://llibretadelanuria.blogspot.com/, una web que val la pena seguir. És la primera novel•la que llegia d’Amélie Nothomb. Una amiga m’havia parlat molt bé d’Higiene de l’assassí i, en canvi, en la ràdio vaig sentir que esperaven més d’Àcid sulfúric. Mesos més tard, vaig descobrir Estupor... a la llibreria en la col•lecció Labutxaca, que sempre em sembla irresistible, i el vaig apuntar en la llista de llibres prioritaris d’aquest estiu.

Però què conta? Doncs relata la història d’una jove belga de 22 anys, que va nàixer al Japó i va viure-hi fins als cinc (justament com la Nothomb!). És una xica amb estudis universitaris, molt preparada i amb un domini profund del japonés. La nostàlgia l’ha espentada a tornar al Japó i a entrar en una multinacional del país, però aquell sistema que exigeix paciència, deïficació dels caps i submissió a la rutina davant la impaciència i la “creativitat” occidental, li passa per damunt. Tanmateix la seua resistència a abandonar serà heroica i incendiària.

Sembla que la biografia d’Amélie Nothob té molts punts de contacte amb la protagonista i ha pres aquesta experiència per escriure un atac brutal contra el sistema de treball japonés. Això sí, aquesta escomesa és plena d’humor, d’ironia i d’un sarcasme ininterromput. Confronta els valors japonesos i els occidentals, i mostra els codis tan diversos que ens regeixen així com les dificultats d’intercomprensió de les cultures.

Com deia, tot açò contat des de l’exageració amb un humor acidíssim i, de vegades, delirant. A més a més, la novel•la té la llargària perfecta (un centenar de pàgines) perquè la broma no tinga espai per decaure.

14.4.10

El viatge al passat

ZWEIG, Stefan, Butxaca 1984, 106 p., 9,00 €

Havia llegit fa un temps o dos temps potser, Novel·la d’escacs, d’aquest mateix autor, i m’havia sorprés el nivell d’estudi psicològic del protagonista. També es tracta d’una narració curta, com la majoria d’aquest autor (Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona o Carta d’una desconeguda, dues de les més famoses) de les quals és molt molt difícil desenganxar-se.

Cal recordar, per situar-nos una mica, que Stefan Zweig va nàixer a Viena l’any 1887 i es va suïcidar juntament amb la seua esposa el 1942 al Brasil. Va ser un intel·lectual contrari als moviments totalitaristes de principi de segle.

El viatge al passat és la historia d’un romanç entre un jove amb l’obsessió de deixar molt arrere la pobresa de la infància i l’esposa del seu cap, una dona més gran. Un amor no buscat que esclata de cop i volta, però amb uns obstacles enormes. Obstacles socials (ella és casada) i laborals (el seu cap l’envia a Mèxic per fer-se càrrec d’una faena molt atractiva –el somni de sa vida–). Al cap de 9 anys torna a Alemanya i reprén el romanç.

El títol és ben significatiu, però s’hi pot viatjar? Es pot ajornar una passió? L’expressió de la pregunta en el text és concretament: cada passió té un moment històric determinat i irrepetible (el seu moment), o on hi ha hagut passió sense normes sempre reviscolarà si de nou es donen els mateixos elements? Zweig ofereix la seua resposta, però crec que cada u en té la seua: García Márquez, per exemple, deixa clar en El amor en los tiempos del cólera que el pas del temps no és un factor negatiu.

El llibre de l’austríac és una anàlisi perfecta de la passió; tant de la gènesi com de les diverses fases, i mostra la profunditat psicològica dels mestres de la novel·la del XX. Aquesta lliçó d’amor no ha perdut vigència i com deia Laia Carbonell en un article molt interessant en el web desaparegut  http://www.llibrofags.com/, agrada igualment a les dones (i als homes) de totes les classes socials perquè totes les persones estem fetes d’aquests sentiments bàsics.

Seria imperdonable no comprar-la, no llegir-la o no gaudir subratllant-la. El meu objectiu pròxim és ja Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona.

5.2.10

El tango de l’anarquista

HERNÀNDEZ I XULVI, Albert, Ed. Bromera, 176 p., 18,95 €.

Pense que la millor novel·la de d’Hernàndez i Xulvi és Temps de fang, que cal llegir-la JA en cas de descuit. Tanmateix, la que comentem ara és també una història ben forjada, una història senzilla, amb estructura lineal i de protagonistes perdedors: Sebastian, l’eix de la narració, és un perdedor doble, va perdre la Guerra Civil i, a l’Argentina, perdrà la família i l‘estabilitat que havia aconseguit amb els anys; Daniel, el seu company, també perdé la guerra i serà un perdedor passiu en l’amor; Sonia i Adela, la dona i la filla de Sebastian, són evidentment derrotades pel destí; finalment, Edgar és un addicte al joc i a les desfetes.

Tots aquets personatges tenen un tret comú molt valuós: la profunditat psicològica, la complexitat vital. Ni tan sols els diguem-ne secundaris, com ara Edgar, Daniel o Susanna són vides planes, sense zones incertes.

El relat comença amb un dels últims episodis de la Guerra Civil: l’intent de fugida en vaixell dels republicans des del port d’Alacant, on van ser arraconats i metrallats sense escapatòria des dels avions dels anomenats “nacionals” (no confoneu amb “nacionalistes”, per favor), ja que no hi havia prou embarcacions per a tots.

Sebastian, un dels supervivents, després de refer la seua vida a l’Argentina i perdre-ho tot de nou a causa de la dictadura, decideix venjar-se. Tria com a símbol del mal Just Vendrell (un nom irònic): l’home que amb les seues acusacions fictícies va provocar la mort de son pare acabada la Guerra Civil. Tria Just Vendrell perquè l’objectiu lògic, els militars argentins, és inaccessible. Està venjant-se en Vendrell dels criminals argentins ja que en el fons formen part del mateix mal.

En el període de Sebastian en aquest país presenciem tortures esborronadores; algunes no les podrem oblidar mai. L’autor deia fa poc que s’havia documentat molt històricament per fer aquest llibre. Uf!

He de dir també que, com en Temps de fang, hi ha les aparicions sobtoses de la mort que sacsegen vides que semblaven inalterables. Pense en el xiquet d’aquesta novel·la que es munta en un camió i atropella accidentalment un home que treballava uns metres davant. En El tango de l’anarquista la mort també sorgeix de colp i volta i devasta la vida tranquil·la del protagonista i del lector.

Malgrat tot, cal destacar que Hernàndez i Xulvi tanca el relat amb una visió positiva de la realitat: “La vida té ombres i llums; de vegades les ombres ens espenten cap a la llum”, diu en l’últim paràgraf considerant que no hauria tingut família a l’Argentina si no l’hi haguera conduït la derrota en la Guerra Civil. La botella mig plena.

15.1.10

El cel és blau, la terra blanca. Una història d’amor

KAWAKAMI, Hiromi, Quaderns Crema, 213 p., 18,00€

Acabe aquesta novel·la de subtítol comercial i se’m fa difícil explicar com m’ha anat conquerint a poc a poc. Sembla en l’inici que l’acció no progressa, que ocorren poques coses, però de vegades també en els retrocessos s’avança. I en efecte, contínuament la relació avança i recula, retrocedeix i accelera, com en la realitat més propera. Aquest és el ritme propi de Kawakami: lent i particular, molt oriental, de llenguatge auster, quasi invisible.

Deia al principi que és treballós explicar l’essència de El cel és blau, la terra blanca. Potser podria dir que és una narració senzilla contada en primera persona per la protagonista, poc de temps després del fets, de manera bastant lineal i especialment lleu, molt lleu.

El cel és blau, la terra blanca és, a més a més, una història tènue de diàlegs abundosos però de monosíl·labs freqüents. S’hi narra l’evolució de la relació sempre intricada entre mestre i alumna (admet que la resta de possibilitats en aquests duets són igualment intricades). L’ús dels pronoms reflecteix aquesta distància: ell sempre usa el tu, ella mai no abandona el vosté. L’edat tampoc no fa més suaus els murs: ell té 67 anys i ella, 37. Ell, tan formal sempre, tan correcte i tan antic, inseparable del seu maletí, fins i tot en les excursions; ella, tan poc convencional en tot. Diu Tsukiko, la protagonista: “Tot i que ens portàvem trenta anys, compartia més coses amb el mestre que amb alguns amics de la meua edat”. I aquesta complicitat difícil va obrint-se pas discretament i a pleret entre els malentesos i les incomunicacions quotidianes durant 2 anys.

Pel que fa al nom dels personatges, mentre que coneixem el nom de la narradora-protagonista des de la primera pàgina, el nom del mestre, Harutsuma Matsumoto no ens serà transmés fins a la penúltima. I és que saber-ne el nom és posseir la cosa, i Harutsuma sembla de vegades inaccessible. De fet, Tsukiko no el podrà recordar fins aquest moment; emprarà l’apel·latiu de mestre durant tot el relat. És la seua manera de dir-nos que l’acostament a Harutsuma ha sigut molt lent i dificultós, perquè des de l’inici el mestre crea barreres, distàncies de seguretat i d’opacitat. Les crea quan caminen (ell sempre davant i ella uns passos darrere), quan van a la taverna i demanen a diari comptes separats, o quan se serveix beguda, perquè no li agrada que li’n servisquen: prefereix fer-ho ell mateix.
Tsukiko i el mestre tindran parelles alternatives i obstacles al llarg de la seua coneixença que els distrauran de l’objectiu principal, però a la fi aquestes distàncies de seguretat aniran esvanint-se.

D’una altra banda, cal dir que la casualitat és un factor important en la relació. Tot és deixat a l’atzar, no es planifiquen les trobades. Diu Tsukiko: “Sempre ens trobàvem per casualitat, passejàvem junts per casualitat i bevíem junts per casualitat. Quan l’anava a veure a casa seua, també m’hi presentava sense avisar-lo. A vegades passàvem tot un mes sense veure’ns”. I més avant, conversen els dos:

– Per cert, Tsukiko, hi ha un refrany que diu que “fins i tot la trobada més casual és karma”.
– ¿Vol dir que la nostra trobada d’avui ha estat cosa del destí? – vaig suggerir.
– ¿Saps què és el karma, Tsukiko?
– Una mena de destí que t’uneix amb una altra persona? (...)
– El karma és un concepte budista. És l’energia que conservem de les nostres vides anteriors i que condiciona les nostres vides futures. (...) El karma és una connexió amb les nostres vides anteriors.
– Ja ho entenc! – Vaig exclamar una mica fort–. Vostè i jo ja estàvem units en les nostres vides anteriors! ¿És això, mestre?
– Suposo que tothom ho està d’alguna manera.

Probablement també jo vaig arribar per casualitat a aquesta narració entre els munts de novetats de la llibreria; o per karma, qui ho sap?

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...