30.11.11

El silenci dels arbres

MÁRQUEZ, Eduard, Labutxaca, Barcelona, 2008, 139 p.,9,00 €.

Després de llegir per primera vegada un bon autor, és freqüent sentir la necessitat de regirar tota la seua obra. Vaig llegir aquest estiu L’últim dia abans de demà  i em va parèixer molt diferent de tot. Era inevitable cercar-ne precedents. El silenci dels arbres n’és un, però n’hi ha altres, com ara L’eloqüència del franctirador o La decisió de Brandes.

Andreas Hymer, violinista de fama, arriba a una ciutat dels Balcans per oferir un concert gratuït. És la seua manera de donar ànim als habitants d’aquest lloc, envoltat de franctiradors. És la ciutat de la seua infantesa i joventut. Hi torna també per aclarir els punts foscos de la relació amb Amela Jensen, la seua examant, i els de la figura misteriosa de sa mare. L'Ernest Bolsi, un guia de museu molt creatiu, completa el quadre.

La novel•la és un munt d’històries que encaixen a poc a poc amb la perfecció dels puzles. Hi destaca així mateix l’habilitat de l’autor per fer-nos passar del present al passat o del passat al present mitjançant una paraula, una frase o un objecte frontissa (pàg. 10). Una tècnica molt cinematogràfica.

La frase curta i austera, i l’ús continu del punt i seguit són també els senyals d’identitat de l’autor, com succeïa en la seua última obra. Això injecta dinamisme i lleugeresa a la prosa. Sembla que depure l’expressió cada vegada més. Diu Cassany en La cuina de l’escriptura que Richadeau observa una evolució entre els bons narradors britànics vers la frase curta. S’han fet estudis sobre la llargària de les frases que desvelen una tendència progressiva, des del segle XVIII, cap a la frase breu. Mentre que la mitjana de paraules per frase dels millors escriptors del XVIII és de 41, la mitjana dels del XX n’és de 15. Entre els francesos, la diferència no és tan acusada: s’ha passat dels 38 de Proust o dels 22 de Valéry, als 15 de Giono. No cal dir que aquest darrer registre és el medi habitual de Márquez.

Alguns personatges són inconformistes. Sophie Kesner tracta de traspassar els límits de l’art, tal com ocorria amb la fotògrafa Francesca en L’últim dia abans de demà. Sophie és la mare d’Andreas. Cerca experiències globals en la música i tracta de lligar-la al paisatge. Descuida la seua família en el procés. Andreas Hymer descobrirà que no coneixia la seua mare, que desconeixem totalment els nostres pares: si són feliços realment o els motius profunds dels seus actes. Diu Amela Jensen aquestes paraules inquietants:

«Sempre he cregut que els pares són un misteri. Vius amb ells un munt d’anys i amb prou feines n’arribes a conèixer la superfície i poc més. Molt sovint penso que, si ara hi fossin, els preguntaria allò o allò altre. Però és massa tard. Em passa sobretot quan miro les seves coses. Els àlbums de fotografies, les cartes... Però t’acostumes a viure sense respostes.» (p. 114)

Com a conseqüència de l’abandonament, Andreas Hymer té dificultats emocionals; no vol ser estimat perquè tal volta té por de ser abandonat de nou. No vol que ningú no trenque la serenitat del seu món. Diu ell mateix:

«Com de costum, estava penjat de la música, abstret dins la closca per protegir-me, per defugir el risc de trobar algú capaç de capgirar-me la vida.» (p. 80)

En suma, es tracta d’una novel•la d’amors i de guerra; una novel•la excel·lentment escrita, molt poètica, optimista. D’estructura complexa però de lectura senzilla. Molt recomanable.

Ressenyes interessants:

http://racoperllegir.wordpress.com/2010/08/01/el-silenci-dels-arbres/

http://lespolsadallibres.blogspot.com/2010/03/el-silenci-dels-arbres.html









22.10.11

Olor de Colònia

ALCÀNTARA, Sílvia, Edicions de 1984, Barcelona, 2009, 330 p.,18,00 €.


Havia llegit fa uns mesos La casa cantonera, segona novel•la de Sílvia Alcàntara, i la qualitat d’aquella m’ha obligat ara a llegir Olor de Colònia, quan potser ja no és moda. Però el ben cert és que ha sigut una obligació molt plaentera.

Sílvia Alcàntara va nàixer l’any 1944. Va publicar aquesta primera novel•la el 2009, amb 65 anys. Pot semblar sorprenent, però cal tenir en compte que ja feia alguns anys que Sílvia impartia classes de tècniques d’escriptura en diversos centres. En realitat, no és la seua primera novel•la, perquè va acabar una mica abans que aquesta La casa cantonera, però l'ha publicada el 2011. L’explicació és la següent: Olor de Colònia té tants personatges i d’una profunditat tan vasta, que arribà un moment en què l’escriptora es trobava exhausta, de manera que va fer un parèntesi i començà a escriure La casa cantonera per evadir-se, ja que era una història curta, que tenia molt clara al cap i amb pocs personatges.

Ambientada en els anys 50 en una població dedicada al sector tèxtil, Olor de Colònia narra el domini fred i absolut dels poderosos sobre la vida dels empleats/vassalls, tant dins de la fàbrica, com en qualsevol àmbit de la vida del poble (a l’església, a l’escola, en les celebracions, a les cases prestades). Aquest ambient opressiu es fa angoixant per l’acció de la murmuració col•lectiva, que és una força implacable a la Colònia.

«(...) l’altre estava a punt de desaparèixer d’aquell món tancat, absorbent, únic; l’únic que ell coneixia.» (p. 310)

«—Aquesta gent té tot el que a nosaltres no ens permeten de tenir: diners, poder, influència, mala llet...
—...i coses per amagar... i...algunes per perdre, també. » (p. 311)

L’església té un paper de pes en aquest món tancat, i forma part d’aquest complot de maledicència i sexisme. La priora del convent, la mare Tomasa, n’és l’estendard: imagina relacions tòrrides a partir de detalls equívocs, difama i, a més, impedeix l’accés de les adolescents als estudis de secundària.

Però la vida pública de la majoria dels habitants és sols la part més insignificant dels seus dies; la part privada amaga temes secundaris cabdals: la frustració, l’alcoholisme, el pas del temps, la solitud i la incomprensió de les parelles, la venjança o la gelosia.

És també un subtema important en l’obra, dins de l’opressió general sobre els empleats, l’assetjament sexual a les dones en l'espai de treball mitjançant l’ús de la jerarquia, especialment per part de Boix, el director, que sembla un ésser amb un buit insaciable, però també per part de l’amo, que abusa del personal de la casa sense remordiments i, fins i tot, se’n considera una víctima.

Construïda laboriosament sobre la tradició de les grans novel•les realistes del XIX, l’autora dissenya una estructura minuciosa amb 40 personatges de vida molt intensa, cada un dels quals mereix una ficció pròpia. Parle de novel•la del XIX i és que si fem una ullada al bloc de Sílvia Alcàntara (http://www.blogger.com/profile/13230547643119959411) i tafanegem entre els seus llibres favorits, constatarem la presència dels grans d’aquell període: Flaubert, amb L’educació sentimental; Tolstoi, amb Anna Karènina; Charles Dickens, amb Grans esperances, i Dostoievski, amb Crim i càstig.

Cal dir que l’autora va traslladar-se a viure a una colònia tèxtil d’aquest tipus, en companyia dels seus pares, quan tenia 6 anys, fet important. Tot aquest món de la Colònia ens el transmet amb un llenguatge senzill, però molt acurat, i per mitjà d’una gran capacitat per a fer-nos fluir contínuament de la narració al pensament dels protagonistes, com si hi tinguérem accés lliure.

D’una altra banda, m’ha sorprès la presència reiterada del foc en els dos textos. El foc de La casa cantonera devora la figuera dels fets prohibits. En Olor de Colònia destrueix també les empremtes dels delictes. La purificació impossible, en els dos casos.

Comptat i debatut, una molt bona novel•la, molt treballada, de les que cal rellegir, com va dir l’autora en Com Ràdio, per gaudir de tots els detalls amb tranquil•litat, una vegada alleujats del suspens en la primera lectura.

Ací teniu una entrevista a l'autora i alguns enllaços a blocs que també han parlat d’aquesta novel•la:

http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=340528.

http://lespolsadallibres.blogspot.com/2009/03/la-sensacio-despres-dhaver-llegit-olor.html

http://viuillegeix.wordpress.com/2009/05/26/olor-de-colonia-silvia-alcantara/

http://neguitdepantorrilla.blogspot.com/2009/04/olor-de-colonia.html

http://quaderndemots.blogspot.com/2010/11/olor-de-colonia.html

25.8.11

L’últim dia abans de demà

MÁRQUEZ, Eduard, Empúries, 150 p.,16,00 €.

Deia Núria al mes de maig en el seu bloc/blog (http://llibretadelanuria.blogspot.com/2011/06/lultim-dia-abans-de-dema.html) que aquesta és una novel•la duríssima. I tenia raó: és terriblement dura i terriblement sincera, però també molt tendra, i molt poètica.
Feia temps que havia comprat El silenci dels arbres, també de Márquez, però mai no havia arribat el moment de la trobada, i, a la fi, ha sigut la primera lectura d'aquest autor L’últim dia abans de demà, un text que parla en poques pàgines de molts temes, però especialment de la pèrdua dels éssers que adorem i de la fragilitat del nostre món. La cita inicial, un fragment de James Salter, defineix de dalt a baix el contingut del llibre:

«Una cosa sí que havia constatat: fins a quin punt les persones podien ser a la vora del desastre, per més invulnerables que semblessin. Havia vist com se succeïen els esdeveniments, una desgràcia rere l’altra. Podia passar sense advertència prèvia. De vegades aconseguien salvar-se, però a partir de cert punt ja els era impossible. De tant en tant, es preguntava com seria en el seu cas: quan arribés la patacada i les bigues comencessin a cedir i a esberlar-se, què passaria?»
És a dir, com l’abisme es troba emboscat entre la tranquil•litat dels dies, però sempre molt a prop de nosaltres. Així, el protagonista i narrador va perdent tot allò que estimava en diversos moments difícils i inesperats: les coses eren lineals i de sobte el terra es clivella ferotgement.

Tres en són els personatges centrals: el narrador, Robert i Francesca (Basada en la figura de Francesca Woodman, fotògrafa nord-americana. Ací teniu l'enllaç a les seues fotos, importants en el text: http://www.heenan.net/woodman/). Aquests dos últims són personalitats que cerquen els límits i, sovint, els traspassen. Des del present, anirem coneixent passatges alterns de la infantesa i de l’adolescència de Robert i del narrador, i dels anys d’universitat dels tres. Cal assenyalar el pes brutal de l’educació religiosa en els anys d’escola. La reacció hi és distinta en cada un: mentre Robert sempre desafia els preceptors, el narrador no s’atreveix a fer-ho fins al final del batxiller –quan un dia ja no pot suportar un dossier sobre la missió de la família cristiana; p.133.

Robert és gandul, rebel, irresponsable. És brillant però no és capaç d'acabar res (p. 78): Francesca el supera en totes les assignatures de Belles Arts (p. 104). Aquesta inconstància s’accentuarà després cada vegada més. La jove vacil•la entre els dos xics: entre l’equilibri (el narrador) i la incertesa (Robert). És molt activa però fràgil i inestable. Robert, en canvi, sembla tocat per la síndrome de Peter Pan: té reaccions de xiquet davant situacions quotidianes, reaccions desproporcionades; fins i tot, de vegades empra una violència boja.

El narrador té una infantesa dolorosa, amb uns pares que no s’estimen enmig d’una relació sens dubte condicionada pel trastorn bipolar de la mare. A l’escola també duu una educació amarga. Més endavant, ja adult, no sabrà retenir les dones tan resoltes que estima.

Per a acabar, he de dir que Eduard Márquez ha escrit alguns llibres previs de poesia i això batega profundament en el text. La seua frase és sintètica, tallant. De vegades, m’ha recordat el llenguatge eixut i auster de McCarthy en La carretera, el mateix control espartà del paràgraf.

Sols puc recomanar-la, com molts abans. Té un inici tan fulgurant –una fita sempre complicada- que, lliges cinc pàgines i decideixes restar-hi. Molt intensa.

Comentaris molt interessants sobre la novel·la en: http://viuillegeix.wordpress.com/2011/02/06/l%E2%80%99ultim-dia-abans-de-dema-eduard-marquez/ i també en
I aquest de J.J. Isern és exhaustiu i esplèndid: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/188215

28.7.11

La novel•la de Dickens

CANYELLES, Neus, Proa, 174 p., 16,50 €.


Na Blanca s’ha separat fa poc, és a l’atur i li queden pocs diners. A la seua filla, na Cecília, que té al voltant de 10 anys, li agrada molt fer ballet clàssic, però això origina despeses també. En Waldo és l’exmarit de na Blanca; és músic i bastant anàrquic i informal. Na Blanca està un poc desencantada de les relacions amb els homes: la seua exparella és molt irresponsable, viu entre els núvols, i és ella la que ha de mantenir la filla comuna i, fins i tot, a ell, de vegades. Na Gina és una veïna molt guapa i amb un cos meravellós; treballa de cambrera i es presenta a concursos de bellesa. Busca algú que l’estime de veritat. En Samuel és un neuròleg amb ferides sentimentals: va perdre la seua dona fa poc per un càncer i s’ha deixat anar a la deriva.

Això a banda, en realitat, la novel•la és un homenatge permanent a Dickens: la protagonista va viure de menuda en un orfenat, com un personatge més d’aquest autor, i va llegir-hi Grans esperances 84 vegades com a única via d’evasió; escriu relats i ara vol escriure una novel•la. Confessa: «M’agradaria escriure una novel•la a la manera de Dickens, d’aquestes que ja no escriu ningú, tragicòmica, amb problemes seriosos que al final s’esfumen, se’n van ben lluny. On els enemics es fan amics, o es perdonen. On el pobre acaba trobant la seva fortuna i el malalt recobra la salut. Em sembla que l’escriuré. La novel•la de Dickens. Una història dels nostres dies. Una història com la meva. Per què no?» (p. 123-124).

I afegeix una mica més avant, quan envia una carta a na Gina, (p.134): «He començat a escriure una novel•la de Dickens. Escric als vespres, quan la nina s’ha adormit. M’agrada fer-ho. És una història bastant trista, de gent amb molts de problemes, que agafa l’autobús cada matí per anar a treballar i el que guanya no els basta per a res.»

Efectivament, escriu una novel•la neta de dramatisme, on els personatges pateixen problemes seriosos però a la fi van obtenint naturalment el que buscaven: diners, salut o amor. Tot açò situat en el context del segle XXI i amb uns problemes molt quotidians però angoixants sovint. Tot i que, reprenent l’esperit del títol de Dickens, també na Blanca té grans esperances davant de si -grans perspectives laborals i de salut-, com diu diverses vegades (p.172), i molt d’optimisme.

Canyelles segueix Dickens tant al peu de la lletra que, com ell, interpel•la el lector alguna vegada, com en la novel•la del XIX, i trenca així l’encís del narrador omniscient: “I què ha passat tot aquest temps amb na Gina? Quina ha estat la seva sort? No ens n’hem oblidat, des d’aquell dia que va fer la maleta i sortí cap a l’estació.» (p. 89 i 96)

L’obra és un riu tranquil: flueix senzillament, naturalment, com si haguera estat escrita tal com raja -encara que no. No tracta de subjugar-te, de desassossegar-te; no és La casa cantonera, és una novel•la amiga, una novel•la companya. L’estructura és lineal, malgrat l’aparició de salts temporals ara i adés. L’autora usa els temps verbals amb desimboltura i combina el present i el passat més recent (ha comprat, ha tornat...) contínuament.

És a dir: un text ben construït, amè i amable.

18.7.11

Hòmens i falagueres i altres relats

CUCARELLA, Toni, Tres i Quatre, 129 p., 15,00 €.


Ho dic des de l’inici, és una gran notícia que Cucarella haja tornat. Fa uns anys va anunciar, decebut, sense reconeixement, que abandonava la literatura. Jo havia llegit d’ell Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts, i Els camps dels vençuts, (http://untelalsulls.blogspot.com/2011/07/els-camps-dels-vencuts.htmldues) dues novel•les ben importants. Però en té publicades quatre o cinc més. Ara fa uns mesos, declarava en el Quadern d’El País que tornava per motius econòmics. Afortunadament ha tornat, perquè aquest llibre conté alguns dels millors contes escrits al País Valencià en molt de temps.

Xàtiva és el territori mític de Cucarella, el seu Macondo. Allà transcorrien les diverses trames de Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts (2003), i allà es desenvolupen les narracions d’Hòmens i falagueres i altres relats (2011). Generalment no hi apareix l’element màgic: són faules marcades per un to de malenconia més a prop, posem per cas, d’El coronel no tiene quien le escriba. Fins i tot, el relat «La carta dels morts» juga amb el mateix tema: l’espera d’una carta com a únic estímul de vida. Tanmateix, de vegades, hi ha una petita espurna màgica imbricada en la realitat, com en el cas de l’últim relat, «Hòmens i falagueres», i això ens fa sospitar escletxes en la quotidianitat.

Sols un conte apunta a l’actualitat: «La nit que Obama va guanyar les eleccions», on es parla d’aquest líder, però especialment de desocupació i de desesperació al nostre país. No obstant això, crec que els millors són els que se centren en la postguerra, aquells que recreen el pas del temps, la soledat, la mort o el fracàs, com ara «La carta dels morts», «A true story, com si diguérem», «La costurera puta», «Carrer de les ànimes», «Fusteria Orts» i «El vigilant vora els balancins». El primer, el quart i els dos últims són extraordinaris: narracions senzilles, redones, perfectes; corprenedores. La resta del grup: molt bones.

«La carta dels morts», que ja he esmentat adés, té una estructura senzillíssima, però va directe al cor. No s’hi descriuen grans coses, com en la resta de composicions, simplement el flux tranquil i trist de la vida en la postguerra. Coneixem la vida d’una dona gran que espera tots els dies l’arribada del carter i d’una carta que tan sols arriba una vegada al mes. Els temes centrals són la vellesa i la solitud.

«A true story, com si diguérem» és una història d’amistat narrada en primera persona, la història de 3 amics que van fer de paletes una temporada quan eren joves. La companyonia, el pas del temps, la vellesa i la mort en són els protagonistes.

«La costurera puta» és un relat terrible, també en primera persona, de prejudicis socials i d’abusos de poder comuns en l’època.

«Carrer de les ànimes» és un conte entranyable, escrit també des del jo i molt afí a les petites coses que es retraten en Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts; ple de nostàlgia, de malenconia, de formes de vida que no tornaran. Imprescindible per reviure la quotidianitat d’una època ja oblidada. Descriu la història de soledat d’una dona gran que espera a casa el nét cada diumenge a la vesprada, perquè és l’única visita de la setmana. Un conte tan real que esborrona.

«Fusteria Orts» ens parla d’incomunicació, d’esperances frustrades, de la soledat de pare i filla, del pas del temps. Un home passa la vida pensant en la possibilitat de muntar el seu negoci i en la idea de transmetre l’ofici a un fill, però només té filles. La fusteria és l’únic en sa vida. La relació entre pare i filla major és tensa. El relat és redó i, psicològicament, molt brillant.

«El vigilant vora els balancins» ens presenta un xiquet que té com a deure visitar una veïna ja molt gran una estona cada vesprada perquè no estiga tan sola, i això li impedeix de participar en el partit de futbol que juguen els amics cada dia. La mort i la solitud, de nou, com a elements quotidians de la vida.

«Polifemo del Olmo» i «Hòmens i falagueres» són composicions molt més extenses que se n’ixen de la línia intimista del llibre. Ambdós tenen valor de documentals de la postguerra, amb un narrador que estructura els fets que ha sentit contar ací i allà. Apareix el tema del cinema com a evasió, tan important en la postguerra. Interessants tots dos, però em sembla que no arriben a l’altura enorme dels altres.

Cal parlar finalment de la gran recuperació lèxica que fa Cucarella de mots i expressions propis de la zona, tasca que ja havia escomés en llibres anteriors. Delícies com ara: abofegar-se (ofegar-se), iseta (malifeta), brincalet o brancalet (brancal), espentolat, reballar (llençar), casupeta (casa menuda) o quedar com un fregall. Un volum que val la pena.

25.6.11

Totes les bèsties de càrrega

PEDROLO, Manuel de, Labutxaca, 2011, 300 p., 10,00 €.


Pedrolo és un autor immens i canviant; ha conreat tots els gèneres: novel·la negra, novel·la social, ciència ficció, relats, teatre.. Però lliges Totes les bèsties de càrrega -un títol gens comercial, no l'haurà ajudat en absolut-, i tens la impressió, a les poques pàgines, que no és un text de Pedrolo sinó de Calders. Juraries que n’és l’autor Calders si no hagueres vist la portada tantes vegades. I és que l’absurd de la narració ens deixa perplexos.

És impossible no pensar també en El procés durant la lectura. Si en aquesta el protagonista no sabia en cap moment de què l’acusava el sistema judicial, en Totes les bèsties de càrrega, Ell –té un nom genèric perquè pot ser qualsevol del seu grup humà- fuig permanentment de l’aparell burocràtic del règim establert pel poble opressor, del qual coneixem poques dades. Ell no té grans acusacions en contra: generalment, no tenir papers; cosa lògica, ja que li’ls retiren prèviament, tan bon punt comença la història.

El règim disposa de dos tipus de sicaris: policies i funcionaris; i els segons són tan perillosos com els primers, perquè la burocratització extrema aplicada a qualsevol acte quotidià condueix a l’absurd radical; com ara quan Ell és interrogat pels membres d’un tribunal que desenvolupen tota la jornada laboral orinant i defecant asseguts en tasses de vàter. El condemnen amb un gran nombre de punts negatius per haver respost amb poc de respecte, però de sobte canvien d'idea i l’absolen capritxosament perquè la sentència depèn de la xifra que continga un sobre extret a l’atzar, i en té fortuna en l’extracció.

També la deriva de l’absurd vers l’humor ens fa pensar immediatament en Calders. Hi ha un interrogatori de la policia destrellatat. La situació és la següent: quan pregunten als homes, repeteixen la pregunta dues vegades (una cada agent), però quan interroguen una dona, sols ho fan una volta. Ell els assenyala que seria més senzill fer servir un únic sistema. La resposta dels policies és delirant: «I com distingiríem els uns dels altres, aleshores? Oi que a vós no us agradaria que us confonguessin amb una dona?» «Naturalment», diu Ell. I ells afegeixen: «Doncs? També a nosaltres ens interessa d’evitar malentesos.»

Malgrat l’humor i malgrat un llenguatge planer, la novel•la és de lectura aspra: ens introdueix en un ambient asfixiant, metàfora de la situació social insostenible de Catalunya durant la Dictadura, vertadera aniquilació programada del país. El text es mou en la línia temàtica de 1984, o de Fahrenheit 454, però és menys dur, tal vegada perquè l’humor sempre atenua un poc el dramatisme.

19.5.11

La casa cantonera

ALCÀNTARA, Sílvia, Edicions de 1984, 2011, 140 p., 15,00 €


Confesse que no he llegit Olor de colònia. Així d’absurd. Dec ser de les poques persones lectores d’aquest país que no ho ha fet, malgrat tots els premis i totes les crítiques. Supose que llegir ara la segona novel•la de l’autora forma part de la meua inclinació severa a començar cases i coses per la teulada. Després d’assaborir aquest text, no he pogut fer una altra cosa que començar ara la seua primera novel•la.

La casa cantonera és una història tèrbola contada molt netament. Contada amb precisió i alhora amb senzillesa. Sense costures visibles, l’autora va fonent magníficament els flash-backs en els diàlegs o en les narracions del present.

La novel•la és una teranyina de relacions i de sentiments angoixants. Ens recorda que davall la superfície de tota vida corren sempre altres subvides. Ens parla de la rivalitat exasperada entre dues germanes (la Irene i la Marina, la morena i la rossa, l’adulta i la infantil, l’anticonvencional i la burgesa) que reviscola en l’enterrament de la mare. Una rivalitat que és només una de les vessants de l’enfrontament mare-filla gran.

La trama reuneix un grapat de personatges molt ben traçats psicològicament, uns personalitats que no oblidarem. Irene centra la novel•la. És una dona molt forta, una dona que no està disposada a renunciar a res; actua sense tenir en compte els límits socials i això l’arrossega vers situacions insostenibles. Sa mare, Vicenta, té un temperament similar, i això les fa tan antitètiques i tan semblants. Marina s’alinearà en el bàndol de sa mare. Irene és el seu propi bàndol. Son pare i els altres homes de la novel•la (especialment Gregori) són personatges molt més dèbils, a mercé d’elles.

És difícil sospitar que en una casa comuna de poble cresquen relacions tan dramàtiques, però sabem que el dolor, l’engany o la gelosia són universals, no requereixen grans escenaris. La petitesa de l’espai farà aquestes relacions encara més difícils.

Pel to i pels ambients, la novel•la de vegades ens recorda les històries que trobem en País íntim, de Maria Barbal, en l’ara famosa Pa negre, d’Emili Teixidor, i en la desconeguda –però recomanable- Retrat d’un assassí d’ocells, també de Teixidor; ens fa pensar en aquestes dues últimes, especialment perquè apareixen també molt imbricats el món encara ingenu dels xiquets i el món de les mentides i de les tragèdies dels grans.

Les claus de la història ens són lliurades per l’autora molt a poc a poc. La nostra visió dels fets serà quasi la d’un personatge més fins a les últimes pàgines. Haurem d’anar recol•locant les peces del puzle del passat amb paciència. Sílvia Alcàntara ens administra la informació sàviament per impossibilitar-nos que ens allunyem de la història. I realment és impossible separar-se’n. A la recerca dels engranatges, vaig rellegir les 150 pàgines tan bon punt les acabí la primera vegada. En poques paraules, una novel•la molt intensa.

Ací també teniu dos comentaris positius de la novel·la: http://viuillegeix.wordpress.com/2011/02/23/la-casa-cantonera-silvia-alcantara/, http://quaderndemots.blogspot.com/2011/05/la-casa-cantonera.html

24.4.11

La carretera

MCCARTHY, Cormac, Labutxaca, 2010, 236 p., 7,95 € / Ed. 62, 2007.


Feia quasi un any que La carretera m’esperava a la prestatgeria per ser llegida, i probablement mereixia més atenció. M’havien arribat ressenyes d’elogi d’aquesta novel•la, a banda de l’etiqueta de Premi Pulitzer 2007, però el fet inusual de comprovar que les nostres impressions coincideixen amb els comentaris llegits prèviament sempre aporta un plaer especial.

The road (títol original en anglés) és una història sense capítols escrita molt destrament. McCarthy, amb un llenguatge senzill, tallant, estructurat en frases curtes separades per punts, obliga a seguir-lo sense descans per aquesta carretera apocalíptica cap al sud, cap al futur.

L’obra ens planteja la història d’un home i del seu fill en un món desolat, cobert de cendra; un món de tons grisos on tot ha estat arrasat: vehicles, ciutats, granges, arbres, cultius, arbustos. És un planeta on el problema més greu és la fam: les persones que han sobreviscut a la catàstrofe –de la qual no coneixem els motius- vaguen entre parracs a la recerca de rebosts oblidats que saquejar; la terra i el mar no produeixen, de manera que tan sols els resta alimentar-se de les deixalles del món antic (llandes, pots, brics, etc.).

El llibre ens parla de la voluntat de viure de l’ésser humà per damunt de tot, especialment per damunt de l’absència de present i de futur; l’obstinació pura per la vida. Quan el pare explica al xiquet que és difícil que hi haja molts més supervivents, el xiquet, conscient de l’absurd de la seua vida, sacseja el cap i diu: «No entenc què fem.» Aleshores, l’home canvia d’actitud i intenta animar-lo dient el que no creu: «Sí que hi ha gent. Hi ha gent i nosaltres la trobarem. Ja ho veuràs.» (p.211)

En un món poblat per bandes d’assassins disposades a matar per apagar la fam o per robar una manta, es viu en un estat de guerra permanent. Ja no val el sistema de lleis d’Occident, ja no hi ha justícia, i aquesta manca d’organització social converteix les persones en depredadors sense principis.

D’una altra banda, és també transcendental en la novel•la el desenvolupament de la relació pare-fill. Una relació lacònica, amb molts silencis, especialment del xiquet, però on batega amb intensitat la por del pare de no saber protegir adequadament el seu fill o de no poder alimentar-lo, i la del fill de perdre l’única persona que té cura d’ell. Quan la temptació de captenir-se com un salvatge assalte l’home, el xiquet sempre l’obligarà a recordar les coordenades del bé. Dos personatges que ni tan sols tenen nom propi: el pare serà denominat sempre «l’home», i el xiquet, «el nen», cosa que els atorgarà un caràcter més simbòlic; podrien ser qualsevol humà.

Comptat i debatut: una ficció psicològica i fins i tot d’aventures tan absorbent que, si bé en un principi la simultaniejava amb un altre llibre anterior, cap a la meitat de la novel•la haguí d’ajornar l’altra lectura i em vaig deixar endur completament per l’atmosfera de McCarthy fins a la fi.

Ací teniu un altre comentari: http://llibretadelanuria.blogspot.com/search/label/Cormac%20McCarthy

8.4.11

Els neons de Sodoma

ALIAGA, Xavier, Tres i Quatre, 2009, 151 p., 18,00 €



Xavier Aliaga és xativí. Ha llegit, com dos generacions de valencians, les obres de Ferran Torrent, i els seus diàlegs són tan vius i versemblants com els de Torrent, que n’és un mestre. Els neons de Sodoma és novel•la negra amb elements clàssics, com ara la figura de l’inspector Oyono (home dur i seductor de físic irresistible), els clubs de carretera, el món de la delinqüència més primària o l’aparició de rosses arravatadores.

A més d’això, que és l’excusa, hi ha el retrat de Vilaroglet, un poble que pot ser qualsevol dels nostres, amb les seues festes exagerades, amb unes rivalitats veïnals absurdes, amb uns polítics molt nostres, i amb una societat hipòcrita, de religiositat molt superficial, però on el pes i l’opinió de l’Església encara són molt decisius.

D’estructura senzilla, és una ficció lleugera, desengreixant i divertida que sap mantenir la intriga i el ritme necessaris. Amaga un narrador d’opinions àcides que, de vegades, perd la neutralitat clàssica i opina sobre Canal 9 («Pensava en una porta gran, còmoda i esplèndida a través de la qual fugir de la mediocre existència de reportera de cap de setmana d’una televisió autonòmica intervinguda políticament.»), sobre el Parc Central de València («[...] promès des de dècades enrere, però mai no materialitzat.»), sobre denominacions de monuments («[...] fins a les Torres de Quart, rebatejades pels valencians castellanoparlants de la capital com de Quarte per alguna absurda raó sociolingüística.») o sobre la Copa de l'Amèrica (p. 125).

En definitiva, ressons torrentians, però una obra molt diferent: més esperpèntica, més berlanguiana, corrosiva. No ens avorrirà, això és segur.

30.3.11

Ethan Frome

WHARTON, Edith, Pagès Editors, 148 p., 9,00 €

Wharton va viure entre els anys 1862 i 1937. Va nàixer a Nova York. És hereva literària de Henry James. Com ell, va deixar els EUA i es va traslladar a Europa. L’edat de la innocència, la seua novel•la més important, va aconseguir el Pulitzer. Malgrat això, Ethan Frome no és un llibre menor, conté aquell tipus d’històries profundes i aspres que ens pertorben fins i tot en les relectures; una novel•la de sentiments refrenats, d’afinitats i d’enemistats invisibles que se senten en el text a cada moment.


Tres són els personatges principals d'aquesta ficció. Ethan és un jove vell granger de 28 anys amb una vida totalment desgraciada; es veu obligat a renunciar als estudis i al seu futur professional per les malalties dels seus pares i de Zeena, la seua dona. La granja familiar no produeix a penes, viu en la pobresa però manté la inquietud pel coneixement. Es troba en un cercle tancat difícil d’alterar. El poble on viu és també part d’aquest anell, ofega totes les expectatives: no disposa de metge, no hi ha possibilitats de treball i, a l’hivern, sovint es queda incomunicat per la neu durant dies. Ethan necessita fugir d’un lloc així, com realment va fer Edith Wharton, que es va refugiar a França, lluny del conservadorisme de la societat nord-americana.

Zeena es va casar per pragmatisme, per cobrar un deute. Domina fredament la vida de la família, la vida del seu home. És dura, calculadora. Sap defensar el seu territori i les seues propietats sense sentiments. Ha decidit ser una malalta crònica i aprofita aquest paper per viure còmodament. És impenetrable. La seua vàlvula d’escapament és el consumisme, en aquest cas de medecines, d’atencions de metges cars i de llibres del ram.

Mattie és molt jove, al voltant dels 20 anys, sovint ingènua. És l’element que desequilibra les relacions de poder a la casa perquè fa recuperar el gust per la vida a Ethan. És cosina de Zeena i ha perdut la seua família. Li encomanen alliberar la seua parenta de les faenes pesades de la casa, però té un físic fràgil. Pel que fa al caràcter, al contrari que Zeena, és molt vital i expressiva.

Ethan és, per tant, l’únic individu sa en un medi poblat per persones malaltes o malaltisses, i és ell, com per condemna divina, l’encarregat de cuidar-les a totes, una tasca immensa. És un personatge esgarrat pels dubtes: es debatrà durant tot el text entre la infelicitat i la felicitat, entre la seguretat i la imprevisió, entre la covardia i el valor, i, a la fi, trobarà una resposta més o menys encertada. Crec que no cal dir que és un text molt recomanable. Als EUA és un clàssic.

27.2.11

El vigilant en el camp de sègol

SALINGER, J. D. , Labutxaca, 286p., 7,95 €

Si alguna cosa té aquest relat és un inici demolidor. De seguida ens adonem d’on estem ficant el cap.«Si de debò voleu que us en parli, segurament la primera cosa que voldreu saber serà on vaig néixer, i com va ser la meua fastigosa infantesa, i què feien es meus pares abans de tenir-me, i tota aquesta porqueria estil David Copperfield, però no en tinc gens de ganes. Primer de tot, aquestes coses m’avorreixen, i segon, els meus pares tindrien un parell d’hemorràgies cadascun si expliqués res gaire personal sobre ells.»

Mítica als EUA, publicada l’any 1951, ha influït sobre molts autors nord-americans importants, com ara Philip Roth o Kurt Vonnegut. Es tracta d’una novel•la de viatge i d’aprenentatge. El jove Holden Cauldfield ens descriu en primera persona el seu món: l’institut on estudia i resideix (la sordidesa física o moral dels seus companys d’habitació), la relació amb dos professors admirats, l’acostament al sexe (la prostituta de la pensió), l’amistat superficial (el retrobament amb un antic company d’escola), els lligams convencionals amb la seua nóvia, i l’àmbit de sa casa (amb la figura especial de la seua germana menuda). Però les trobades amb totes aquestes persones seran decebedores, ningú no respon a les seues expectatives, llevat de la seua germana.

Aquests fets abracen un període de pocs dies: són les vespres de les vacances de Nadal. Holden els narra amb un llenguatge insistentment vulgar i amb escassetat de recursos expressius. «Tio», «coi», «i així», «i d’això» o «malparit», «fotre» o «cony» hi abunden: «Per què cony vols el llum?», «O sigui que es va aixecar del llit, amb el seu coi de calçotets i d’això i va començar a posar-se juganer». Ens aclareix: «Sóc ben analfabet, però llegeixo molt.» Efectivament, confessa que llegeix molts llibres clàssics i,a més, que li agraden. Li sembla molt bo Lluny d’Àfrica, d’Isak Dinesen i també Thomas Hardy i El gran Gatsby. En canvi, no se sent entusiasmat per les novel•les de misteri o de guerra ni per les de Somerset Maugham.

Utilitza un codi vulgar, déiem, però molt eficaç per a transmetre’ns la seua visió de la societat americana dels anys cinquanta. És tan eficaç que continua connectant perfectament amb els lectors joves de hui. Potser és aquest tipus de llenguatge transgressor allò que l’ha fet triomfar entre aquest públic, però també l’esguard juvenil desencantat de tot el que té davant: de les institucions educatives, de l’amor de baixa intensitat, i, especialment, de l’alienació consumista i de la hipocresia social en totes les seues manifestacions. Vegem-ho: «— Hauries d’anar en un institut per nois, alguna vegada. Prova-ho alguna vegada —vaig dir—. Tot està ple d’hipòcrites, i l’única cosa que fas és estudiar, per poder arribar a ser prou llest per poder comprar-te un cony de Cadillac algun dia, i has d’anar fent veure que et sap un colló de greu si l’equip de rugbi perd, i l’única cosa que fas és parlar de noies i alcohol i sexe tot el dia, i tothom es fa costat en aquest cony de grupets de merda. Els tios de l’equip de bàsquet es fan costat, els catòlics es fan costat, el cony d’intel•lectuals es fan costat, els tios que juguen a bridge es fan costat. »

Està tan desenganyat de tot que proposa a la seua nóvia eixar arrere aquesta societat i anar-se’n a viure a una cabana entre les muntanyes (tal com va fer Salinger, fugint de l’angoixa de la fama universal després de la publicació d’aquesta obra). La xica, a gust en el seu grup social, el mira aterrida, sense comprendre res. Però no es pot escapar del tot, a la fi sempre cal assumir algunes responsabilitats personals.

Novel•la important. Val la pena llegir-la. Per als fans de Salinger, cal recordar que s’ha publicat fa molt poc una biografia de Salinger escrita per Kenneth Slawenski titulada J. D. Salinger, una vida oculta.

15.2.11

Franny i Zooey

SALINGER, J. D. , Labutxaca, 174 p., 7,95 €

Franny va a passar un cap de setmana a la localitat on estudia el seu nóvio, Lane. Dinen en un restaurant i la conversa esdevé per a Franny tan aclaridora de la personalitat del seu company, que no pot suportar la situació i ha de tornar-se’n a casa abatuda. Lane és un nóvio mediocre: no li diu paraules boniques i només està preocupat pel temps sense sexe i per arribar a temps a l’estadi al partit del dissabte. A més, presumeix absurdament davant d’ella d’un treball sobre Flaubert amb què ha obtingut un excel•lent i està convençut de publicar-lo.

Molt decaiguda, es tanca en l’espai protector familiar. Tardarà a eixir de la depressió. Rebrà l’ajuda de la seua mare i, especialment, del seu germà Zooey, que ja va passar per una crisi similar: els dos van rebre una educació excèntrica (en el sentit de poc comuna) a càrrec dels seus germans majors, i això ha fet d’ells vertaderament uns excèntrics (subratlla l’autor diverses vegades).

Els set fills de la família són superdotats i tots són grans lectors o es dediquen a la literatura, com Buddy, el segon. Molts d’ells busquen obsessivament Déu i un sentit per a les seues vides. Estudien cada religió, i arriben a la fi a un llibre d’un pelegrí rus i cristià que recomana la repetició compulsiva i constant d’una oració de dos o tres paraules per tal de fusionar-se amb la divinitat a l’estil hindú.

Per comprendre millor tot açò, cal recordar que Salinger va participar molt activament en la Segona Guerra Mundial des de l’any 1944. Intervingué en el desembarcament de Normandia i en altres batalles molt dures. La convivència amb aquestes atrocitats el va afectar molt fortament. Després de la guerra va patir una crisi espiritual i es va entregar al misticisme i al budisme zen, doctrina que mai no va deixar i perquè li permetia aïllar-se de tot. Va retirar-se de la vida pública per a viure en una cabanya prop d’un poble menut, perquè no podia assimilar la fama enorme que li va concedir la publicació d’El vigilant en el camp de sègol  l’any 1945.

La primera cosa que em va sorprendre del llibre va ser l’absència de referències a la biografia de l’autor o al contingut de la novel•la en la contraportada o en algun altre lloc. De seguida vaig llegir que l’autor ho havia prohibit. Això sempre duplica la curiositat. L'efecte contrari d'allò que buscava Salinger.

Pel que fa al llibre, va triomfar entre els joves nord-americans pacifistes dels anys seixanta. Sembla molt lligat a aquella època i de vegades costa connectar amb el desassossec espiritual dels dos protagonistes. Això sí, l’estructura dialogal el fa molt lleuger. Tanmateix trobe molt superior, més cohesionat i més intemporal El guardià en el camp de sègol, sens dubte.

2.2.11

La història immortal

DINESEN, Isak , Viena Edicions, 125 p., 16,50 €


Karen Blixen és el nom real d’Isak Dinesen. Va viure entre 1885 i 1962. Per la temàtica de la seua obra, podem dir que va ser una romàntica tardana. Aquest volum recull, sota el títol general de dalt, dos contes publicats l’any 1958. Com diu Vargas Llosa en l’article «Los cuentos de la baronesa», un estudi magnífic inclòs en un llibre també fantàstic titulat La verdad de las mentiras (Alfaguara, 2002): «Lo curioso es que la obra de esta escritora de imaginación tan libre (...) surgiera en los años treinta, cuando la narrativa occidental giraba maniáticamente en torno a las descripciones realistas: problemas políticos, asuntos sociales, estudios psicológicos, cuadros costumbristas». Afegeix també que no va assistir mai a escola amb altres xiquets, va ser educada a casa per institutrius de gran cultura. Potser aquest desconeixement del món real va contribuir a allunyar-la dels temes propis de l’època.

Es tracta de relats bonics i entretinguts, misteriosos de vegades. Semblen extrets del seu amagatall en alguna prestatgeria fosca que ningú no revisava feia molt de temps. En el primer, som a la fi del segle xix, el senyor Clay, un comerciant de Canton vell i adinerat, es creu tan poderós que vol jugar a Déu i intenta convertir en realitat una llegenda que vaga entre els mariners des de fa dècades: un home ric no podia tenir fills amb la seua dona; una nit, desesperat, se’n va anar al port amb el seu carruatge i demanà al primer mariner d’aspecte fort que va veure si volia passar la nit amb la seua esposa a canvi de 5 guinees; l’home acceptà. La posada en escena de la recreació d’aquests fets sacsejarà per sempre moltes vides tranquil•les. En el segon, «L’anell», ens ofereix dues versions ben distintes de l’amor: el sentiment estable i assossegat, i la passió convulsa.

La presència del destí indeturable des de les primeres línies del primer conte ens fa percebre de seguida la tragèdia, que se sent en cada pàgina de la narració. Hi ha uns altres elements tardoromàntics, com el gust per l’ambientació exòtica (en aquest cas Canton), l’ús de llegendes populars o la intervenció de personatges amb zones fosques (el senyor Clay no té a ningú; la Virginie ha estat desposseïda de tot; Elishama, el comptable, no té pares i la seua vida és la recerca de l’estabilitat).

Un altre element romàntic és la força indoblegable de la passió, que indueix els personatges a cometre insensateses tant en el primer conte (el mariner i l’exhereva), com en el segon (el bandoler i la dama).

L’obra conté també ressons de l’enfonsament del món de l’aristocràcia a principi del segle xx, una davallada que Karen Blixen va viure personalment. S’acabaven aquelles vides de luxe i d’oci. De fet, va escriure els primers contes per sobreviure econòmicament després de separar-se i de perdre les plantacions d’Àfrica a causa de la caiguda del preu del café, esdeveniments que recorda en Memòries de l’Àfrica (Pagès Editors).

En fi, unes narracions especials embolicades en el format acuradíssim i sensual d’Edicions Viena.

26.1.11

Una vida malaguanyada

NAIPAUL, V. S. , Ed. 62, 240 p., 24,00 €


V. S. Naipaul va rebre el Premi Nobel de Literatura l’any 2001. El mateix any va publicar aquesta narració amb el títol original de Half a life. I és que realment Una vida malaguanyada parla únicament de la primera meitat de la vida de Willie Chandran: fins als 41 anys. Una vida poc fructífera, malaguanyada, com confessa a Ana el mateix protagonista: «Tinc quaranta-un anys. Estic cansat de viure la teua vida (...) M’has ajudat molt. No hauria pogut viure aquí sense tu (...) Però la millor època de la meua vida m’ha fugit de les mans, i no he fet res.»

La novel•la repassa els anys d’aquest jove indi que va abandonar la carrera administrativa que hàbilment li havia gestionat son pare. Destre en la creació de contes des de l’escola, aconsegueix una beca per a estudiar a Londres, on començarà l’aprenentatge literari, sentimental i, especialment, sexual. Pareix que hi ha molts elements autobiogràfics de l’estada a Londres de Naipaul i de la seua formació com a escriptor (tal com comenta J. M. Coetzee en l’article "V.S. Naipaul, Media vida", inclòs dins Mecanismos internos, un llibre sensacional d’estudis literaris publicat per Debolsillo). A través de les nóvies dels amics, objectiu preferent de Chandran, accedirà a les primeres experiències sexuals.

La primera part del relat recorre el temps passat a l’Índia i a Londres. La segona se centra en els 18 anys viscuts a Moçambic en una finca colonial propietat d’Ana, una jove estudiant portuguesa que coneix a Londres i que pren com a companya sentimental. A Àfrica viurà de les rendes de les terres d’Ana i prosseguirà l’aprenentatge eròtic.

El període a Moçambic és un retrat excel•lent de l’estructura social i econòmica de la colònia abans de la independència. Té més vigor que la primera part, tot i que la tensió narrativa es manté durant tota la novel•la. Trobem ara més aprofundiment psicològic en el protagonista; en canvi, no sabem ben bé com és Ana, què pensa: és un personatge quasi sempre al fons de la fotografia.

A Moçambic, ja hem dit que Willie no treballarà. A Londres, tan sols havia publicat un llibre de contes molt fluix. Poca cosa. Per tot això, el títol en la nostra llengua és molt ajustat, ha malbaratat realment la seua vida.

El conjunt és interessant i es llig amb plaer i senzillesa, encara que desconcerta una mica el tall sobtat en la biografia del protagonista. Si us incita a llegir-ne més, sembla que alguns crítics consideren The bend in the river (Un recodo en el río; no hi ha traducció en la nostra llengua de moment) el millor llibre de Naipaul. Sí que tenim a l’abast Una casa per al senyor Biswas, publicat per Edicions 62 i inclòs juntament amb The bend in the river en la selecció d'obres del segle XX (l'Era del Caos) feta per Harold Bloom en El cànon occidental, la qual cosa és una garantia.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...