30.11.11

El silenci dels arbres

MÁRQUEZ, Eduard, Labutxaca, Barcelona, 2008, 139 p.,9,00 €.

Després de llegir per primera vegada un bon autor, és freqüent sentir la necessitat de regirar tota la seua obra. Vaig llegir aquest estiu L’últim dia abans de demà  i em va parèixer molt diferent de tot. Era inevitable cercar-ne precedents. El silenci dels arbres n’és un, però n’hi ha altres, com ara L’eloqüència del franctirador o La decisió de Brandes.

Andreas Hymer, violinista de fama, arriba a una ciutat dels Balcans per oferir un concert gratuït. És la seua manera de donar ànim als habitants d’aquest lloc, envoltat de franctiradors. És la ciutat de la seua infantesa i joventut. Hi torna també per aclarir els punts foscos de la relació amb Amela Jensen, la seua examant, i els de la figura misteriosa de sa mare. L'Ernest Bolsi, un guia de museu molt creatiu, completa el quadre.

La novel•la és un munt d’històries que encaixen a poc a poc amb la perfecció dels puzles. Hi destaca així mateix l’habilitat de l’autor per fer-nos passar del present al passat o del passat al present mitjançant una paraula, una frase o un objecte frontissa (pàg. 10). Una tècnica molt cinematogràfica.

La frase curta i austera, i l’ús continu del punt i seguit són també els senyals d’identitat de l’autor, com succeïa en la seua última obra. Això injecta dinamisme i lleugeresa a la prosa. Sembla que depure l’expressió cada vegada més. Diu Cassany en La cuina de l’escriptura que Richadeau observa una evolució entre els bons narradors britànics vers la frase curta. S’han fet estudis sobre la llargària de les frases que desvelen una tendència progressiva, des del segle XVIII, cap a la frase breu. Mentre que la mitjana de paraules per frase dels millors escriptors del XVIII és de 41, la mitjana dels del XX n’és de 15. Entre els francesos, la diferència no és tan acusada: s’ha passat dels 38 de Proust o dels 22 de Valéry, als 15 de Giono. No cal dir que aquest darrer registre és el medi habitual de Márquez.

Alguns personatges són inconformistes. Sophie Kesner tracta de traspassar els límits de l’art, tal com ocorria amb la fotògrafa Francesca en L’últim dia abans de demà. Sophie és la mare d’Andreas. Cerca experiències globals en la música i tracta de lligar-la al paisatge. Descuida la seua família en el procés. Andreas Hymer descobrirà que no coneixia la seua mare, que desconeixem totalment els nostres pares: si són feliços realment o els motius profunds dels seus actes. Diu Amela Jensen aquestes paraules inquietants:

«Sempre he cregut que els pares són un misteri. Vius amb ells un munt d’anys i amb prou feines n’arribes a conèixer la superfície i poc més. Molt sovint penso que, si ara hi fossin, els preguntaria allò o allò altre. Però és massa tard. Em passa sobretot quan miro les seves coses. Els àlbums de fotografies, les cartes... Però t’acostumes a viure sense respostes.» (p. 114)

Com a conseqüència de l’abandonament, Andreas Hymer té dificultats emocionals; no vol ser estimat perquè tal volta té por de ser abandonat de nou. No vol que ningú no trenque la serenitat del seu món. Diu ell mateix:

«Com de costum, estava penjat de la música, abstret dins la closca per protegir-me, per defugir el risc de trobar algú capaç de capgirar-me la vida.» (p. 80)

En suma, es tracta d’una novel•la d’amors i de guerra; una novel•la excel·lentment escrita, molt poètica, optimista. D’estructura complexa però de lectura senzilla. Molt recomanable.

Ressenyes interessants:

http://racoperllegir.wordpress.com/2010/08/01/el-silenci-dels-arbres/

http://lespolsadallibres.blogspot.com/2010/03/el-silenci-dels-arbres.html









LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...