17.12.12

Cendra per Martina


PEDROLO, Manuel de, Proa, Barcelona, 1995, 400 p., 7,20 €.

En un magnífic estudi psicològic, Manuel de Pedrolo ens ofereix la història d’un triangle amorós molt aspre, dramàtic.

Vaig arribar a aquest llibre per mitjà del bloc Anticànons, d’Helena Bonals, que cite baix, un espai interessant d’obres valuoses poc conegudes. Coincidisc amb el comentari d’quest bloc: és un text amb molta força del principi a la fi, intensíssim. I cal afegir que sembla una de les obres més importants de Pedrolo, una de les més redones, encara que poc coneguda.

Som als anys trenta, l’Adrià i la Júlia són dos joves de dues famílies veïnes. Entaulen amistat. Poc després, comencen a festejar. Tot va bé durant un temps. Amb la incorporació de l’Adrià a files durant la Guerra Civil, la relació es desfà: perdran el contacte fins que, 10 anys més tard, ell reaparega en la vida de la Júlia, que és ja una dona casada. Però ara l’Adrià se sent atret per la Martina, la germana menor de la Júlia. Aquesta, en canvi, continua enamorada del seu exnóvio. La relació entre els tres serà des d’aquest moment molt complicada.

Els fets anteriors i posteriors a la guerra seran contats primer per l’Adrià, després per la Júlia i, finalment, per la Martina. Tanmateix és el Joan Grau, un company d’armes de l’Adrià, qui ens explica en el pròleg que és ell qui va arreplegar els testimonis escrits dels tres uns quants anys després. Sorprenentment totes les versions ajuden a comprendre millor les clivelles de la versió anterior i, sols amb la lectura de totes tres tindrem una versió real dels fets. L’estructura és similar a la que trobàvem en La dona justa (1941) de Sandor Márai: els punts de vista diferents sobre els mateixos fets de l’esposa, l’espòs i l’amant d’aquest. Una coincidència curiosa. Cal dir que l’obra de Pedrolo és de 1965, però probablement no va poder llegir Márai, perquè va ser traduït a molt poques llengües fins als anys noranta, en què va ser redescobert per una editorial francesa.

El perfil psicològic dels personatges és molt acurat. És l’aspecte més important de la novel·la. L’Adrià és un home de l’època, molt conservador en els costums. La Júlia li sembla una dona desvergonyida perquè li manifesta el seu desig sexual obertament. Cerca una dona més tímida, com ara Martina.

La Júlia és una dona apassionada. Sent bogeria per l’Adrià. Es casa amb el Conrad perquè no és un mal partit i, sobretot, perquè l’Adrià havia desaparegut de la seua vida durant la guerra i el creu mort. Es casa amb poca convicció amb aquest home faldiller que prompte li serà infidel contínuament. En realitat, Conrad és un home amb pocs principis o sense.

No obstant això, la Júlia es va revelant a poc a poc com una dona bastant diferent del seu autoretrat: hi sorgeix el perfil d’una dona obstinada i manipuladora, capaç de tot per fer la seua voluntat.

Martina, en canvi, sovint és massa innocent. També li falta determinació: es debat en el dubte i això farà que algunes de les seues reaccions siguen massa tardanes. És una dona tímida i guarda per a ella les emocions i els problemes.

Una altra part interessant de l’obra és la dedicada a la Guerra Civil. Quan el Julià s’incorpora a l’exèrcit, descriu l’angoixa del front: el caos, els atacs cos a cos, les retirades embogides i la vida i, sobretot, la mort a les trinxeres. Probablement el reflex de la seua experiència com a soldat, ja que també va combatre en primera línia.

Comptat i debatut, una obra molt interessant, de les que cal anotar en la llibreta de les lectures ineludibles de la nostra literatura.

http://anticanons.blogspot.com/2008/01/cendra-per-martina-de-manuel-de-pedrolo.html

16.11.12

El ball


NÉMIROVSKY, Irène, La Magrana, Barcelona, 2006, 85 p., 10,00 €.
Traducció: Xavier Pàmies. Títol original: Le bal.

Tinc pendent de lectura Suite francesa, també d’Irène Némirovsky, des de fa més d’un any. Com a primer acostament a l’autora, he triat (o m’ha triat) aquesta novel·la curta, que va ser la quarta que va publicar (1930) i no m’ha decebut. He revisat la ressenya de www.quaderndemots.blogspot.com sobre Vi de solitud (1935), també de l’autora, i veig que alguns elements autobiogràfics d’El ball són represos en aquesta última, com ara: la nefasta relació amb sa mare o l’origen jueu de son pare. També alguns temes o trets es repeteixen, com el cas de la venjança o la fredor de la protagonista.

El text de 1930 és un relat breu, brillant, esmolat. En poques pàgines aconsegueix una tensió màxima. Situa la història en un món que l’autora coneix bé: el dels nous rics que volen ser acceptats en l’alta societat francesa de principi del segle xx (al voltant de 1928). Aquests arribistes són ridiculitzats en l’obra. Així, els protagonistes són el Sr. Kampf, un jugador de borsa jueu i Rosine, la Sra. Kampf, una secretària ambiciosa que vol oblidar el seu passat. De fet, ordena a la seua filla, Antoinette, que mentisca si li pregunten pel lloc on vivien tan sols quatre anys abans de fer fortuna: ha d’evitar dir que vivien en un pis menut.

L’obra planteja les aspres relacions entre Rosine i Antoinette en el pas de l’adolescència a l’edat adulta, relacions que, de vegades, desvelaran el maltractament verbal i psicològic de Rosine vers la filla i una rivalitat femenina latent. Antoinette té molta pressa per ser adulta i per gaudir d’aventures amoroses semblants a les que ha llegit en les novel·les de Gabrielle D’Annunzio i de Marcel Prévost (p. 9). També sa mare lluita contra el temps, en aquest cas per fruir d’un amant que la traga de la monotonia abans de perdre la darrera bellesa.

«El rellotge de paret toca els quatre quarts... Una altra hora perduda, malgastada, que s’ha esmunyit entre els dits com aigua i que no tornarà...M’agradaria anar-me’n molt lluny o morir-me...» (p. 47), pensa Antoinette.

«Calia afanyar-se a viure, agradar als homes, estimar... Els diners, els vestits i els cotxes luxosos, ¿de què servien si a la teua vida no hi tenies un home, un enamorat, un amant jove?... I ara li quedava l’última oportunitat, els últims anys abans de la vellesa, la de veritat, sense remei; la irreparable...» (p. 61), es diu Rosine.

Les ganes de viure i d’estimar tant de la mare com de la filla xoquen. Quan Rosine impedisca a la jove assistir al ball que organitzen en sa casa, la sang adolescent esclatarà. Antoinette vol demostrar que no té por de les recriminacions dels grans, que ja no és una xiqueta. Vol venjar-se dels grans (p. 8): de sa mare i de la institutriu. El seu gest provocarà una situació molt intensa i dramàtica amb el desemmascarament dels personatges principals. Ella assistirà a l’espectacle fredament, molt fredament, sense pietat. Una peça interessant.

1.11.12

Jo confesso


CABRÉ, Jaume, Edicions Proa, Barcelona, 2011, 1008 p., 26,90 €.


Una altra ressenya sobre aquesta novel·la, sí. Molts han parlat abans de Jo confesso. Una gran part des de l’elogi. Alguns, en canvi, l’han criticada amb duresa. Discrepant de molts blocs que respecte, jo diria que és un gran artefacte narratiu, però no un clàssic, com s’ha dit.  

Tothom deu saber ja que el llibre és una carta-confessió de l’Adrià Ardèvol, un xiquet superdotat, dirigida a la Sara, la seua companya, en què li explica la seua vida des de la infància sense afecte familiar fins a la vellesa tenebrosa. Adrià té facilitat especial per a aprendre llengües i per a escriure. Durant la joventut i maduresa tindrà unes poques relacions amoroses i un amic especial, Bernat Plensa, que toca magníficament el violí però que s’entesta a publicar llibres de relats sense ànima. És el revés d’Adrià, que escriu llibres importants i, tanmateix, li agradaria tocar molt millor el valuosíssim violí que posseeix per herència paterna. Dues personalitats doncs, insatisfetes i complementàries.

Aquestes memòries d’Ardèvol esta contades desestructuradament, com recorda el cervell humà, tot i que es tracta d’un caos que va adquirint forma amb el pas de les pàgines. L’acoblament de totes les històries que recorren la novel·la és perfecte. A poc a poc, l’autor va desvelant més dades de les vicissituds personals dels protagonistes i també dels tres casos de maldat històrica irracional que estudia el text. Hi apareix el mal lligat a la intolerància religiosa (la barbàrie de la inquisició catòlica i de certes lleis islàmiques) o les atrocitats experimentals dels camps nazis d’extermini.

A més del mal, són també temes importants en la narració: l’amistat, l’ètica, l’amor als llibres i als objectes d’art, la lleialtat, les petites traïcions quotidianes o la comunicació en la parella, en la família i entre els amics. (p. 962) «Quantes coses que ens amagaves, Adrià. Fins avui no l’he coneguda de debò. Quantes coses que ens amaguem els amics, va pensar en Bernat.» Tanmateix el tractament d’aquests temes es queda de vegades en un nivell poc profund.

Cal assenyalar que Cabré domina absolutament la tècnica narrativa. Així, per exemple, sovint relata els fets en tercera persona i, en el mateix paràgraf, canvia sense transició a la primera amb naturalitat. «Mentre en Bernat s’ho anava rumiant, l’Adrià sentia que el silenci de la Sara, mentre es posava el pijama i es rentava les dents, era massa espès. Em sembla que només una altra vegada t’havia vist tan empipada. Per això em vaig refugiar en Horaci. Estirat al llit llegia Solvitur acris...» En ocasions relata els mateixos fets diverses vegades, però afegint en cada versió nous detalls determinants que fan progressar-ne la comprensió.

L’autor es reserva les últimes 200 pàgines per unir tots els caps amb saviesa i per fer-nos conèixer dades que completen i capgiren totalment la nostra visió de la trama. La novel·la és extensa però no decau perquè l’ús destre del diàleg i d’un llenguatge sempre transparent ho impedeix.

Parlem, doncs, d’un text de construcció excel·lent. Tanmateix sentim que manca complexitat en els personatges. La part més redona de la vida de l’Adrià és la infància: arrossega el lector. Per contra, la maduresa i la vellesa no tenen la mateixa força, la mateixa veritat. Pel que fa a la Sara, qui és realment? per què no sabem a penes res d’un personatge tan central? com és la seua ànima? aquest ocultament és deliberat? De vegades el llibre fa aquesta impressió: una molt bona obra d’estructura enlluernadora i narrativa amena que no sempre acaba d’apassionar.

Per acabar, reproduïsc una frase suggerent (p. 30): «El pater Faluba ens ha dit que els homes no habitem un país; habitem una llengua.»

Ressenyes interessants a favor i en contra:

23.9.12

El quadern de les vides perdudes


VILAPLANA, Silvestre, Edicions Bromera, Alzira, 2011, 191 p., 19,95 €.

El quadern de les vides perdudes és una obra dura de vegades; des de la primera pàgina ho és. El protagonista, que narra els fets en primera persona, és un vell apassionat pels llibres: va ser bibliotecari i té sa casa ocupada per volums il·lustres de la literatura universal, textos que adora; la literatura juntament amb la culpa són dos grans temes en el relat. Pateix Alzheimer en un grau avançat; va perdent memòria cada dia a gran velocitat. A voltes oblida el que ha fet durant tota una vesprada o una nit. L'home diu que és l’hoste qui actua per ell en aquests períodes i qui es comporta d’una manera poc raonable. Diguem-ne que és la seua part salvatge, el seu Mr. Hyde.

De fet, és curiós que en la novel·la el vell cite un gran nombre de fragments d’obres famoses de la literatura, però mai no esmente Stevenson. Supose que era massa obvi fer-ho.

L’ancià viu a soles, a punt de ser desnonat, en un edifici molt deteriorat on ja no queden veïns. No té família ni amics. Darrere d’ell hi ha moltes pèrdues i «la fragància de la culpa» (p. 157). Viu desendreçadament. De vegades passen molts dies sense que es llave. Necessita afecte desesperadament i, per això, l’amistat d’Anna li farà recuperar les ganes de tenir cura del seu aspecte, de viure.

Com que la pensió de jubilació que cobra és molt minsa, es veu obligat a vendre’s els llibres a poc a poc. Abans d’abandonar-los, apunta en un quadern el fragment més colpidor de l’obra per a ell. Algunes de les famoses obres esmentades són: Al far, Escorxador 5, Le père Goriot, Ulisses, Els germans Karamàzov, Les il·lusions perdudes, L’aleph (p. 124), La nàusea, L’estranger i moltes més; totes amb paràgrafs vinculats als fets de la trama. La de Proust (p. 186) és especialment definitòria del personatge: «La vertadera vida, la vida finalment descoberta i dilucidada, l’única vida, per tant, realment viscuda és la literatura».

Mentrestant, hi ha la resta de la trama: algú està raptant i assassinant xiquetes a la ciutat. La policia desplega els seus homes a la zona de les desaparicions. Sovint, el vell semblarà el gran sospitós per als agents i per al lector.

El llibre combina les dues històries amb destresa: en tercera persona la de l’assassí, i en primera, la del protagonista, com déiem adés. L’hoste és cada vegada més poderós, cada vegada envaeix més hores el cos de l’home. L’atmosfera també es va fent angoixant: la llar i tot l’edifici esdevenen a poc a poc espais sinistres. Alguns detalls de la història ens fan pensar en les pàgines i en el clima d’El perfum.

La intriga es manté oberta fins a l’última línia del llibre, fins al darrer punt. És en aquest moment final quan algunes cites anteriors prenen significats nous que ens ajudaran a comprendre.

L’obra podria ser molt dura de pair per la temàtica, però Vilaplana no es delecta en els detalls mòrbids. El text és, per damunt de tot, un autoretrat psicològic profund i convincent. Una novel·la inquietant des de la pàgina 5 a la 191. Una lectura recomanable.

13.8.12

El meu enemic mortal


CATHER, Willa, Edicions de 1984, Barcelona, 2012, 124 p., 12,00 €.

Willa Cather va nàixer a Winchester el 1873 i va morir a Nova York el 1947. Tot i que va coincidir històricament amb Faulkner, Fitzgerald i Hemingway, va retratar la nostàlgia pel passat americà d’una manera molt diferent, com comenta Harold Bloom en Novelists and novels (2005). De fet, Bloom la considera una de les autores importants del període que comprèn les últimes dècades del segle XIX i tot el segle XX.

Cather va treballar com a periodista i també com a professora durant un temps, i, justament, la narradora d’aquesta nouvelle, Nellie, exerceix de professora (molt pobra, segons el text). Les novel·les més importants de l’autora de Winchester són: My Ántonia (1918), A lost lady (1923), The Professor’s House (1925), La mort s’adreça a l’arquebisbe (1927) i Shadows on the Rock (1931).

Tanmateix, aquest text relativament curt de 1926 té un gran interès. Descriu la vida de la burgesia nord-americana de Nova York, enriquida per  la colonització de l’Oest i pels negocis relacionats amb el desplegament del tren. Aquest contingut havia sigut tractat també en A lost lady uns anys abans.

Nellie, una jove de bona posició, ens relata en primera persona la història de la Myra Henshawe, que renuncia a ser l’hereva única de la gran fortuna del seu oncle per un amor apassionat de joventut. L’oncle l’havia amenaçat de desheretar-la si continuava la seua relació amb Oswald Henshawe, però ella preferirà seguir els seus impulsos i oblidar els diners. Se’n penedirà durant tota la vida i en culpabilitzarà el seu home, Oswald, un jove i atractiu universitari «amb bones perspectives», però fill d’un professor pobre.

Nellie no ho pot acabar de creure i, encara que sap que Myra va perdre una fortuna, pensa que l’amor és més important:
«–¿Però han estat feliços, oi que sí? –Li preguntava jo de vegades.
–¿Feliços? Oh, sí! Tan feliços com la majoria.
Jo trobava que aquella resposta era desesperançadora, el que realment importava de la seva història era que havien de ser molt més feliços que la resta». (p. 25)

Myra maleirà sovint la decisió perquè és una dona egoista, de gustos exquisits i materialista, com ella reconeix:
« –Ai, si els joves fossin més savis! (...) Ha estat la ruïna per a tots dos. Ens hem destruït mútuament. M’hauria d’haver quedat amb el meu tiet. Era diners, el que jo necessitava. Hem malgastat les nostres vides. (...)
–Vinga Myra, no parles així. Recorda tot el temps que vam viure feliços.
–Mai noi vam ser feliços de veritat. Sóc una dona egoista, cobdiciosa i materialista; volia triomfar, volia fer-me un lloc en el món». (p. 89)

I és que, en el fons, Myra és com el seu oncle, i coincideix amb ell quan deia: «En aquest món, val més ser un gos extraviat que un home sense diners. Jo he provat les dues coses i sé de què parlo. Els homes pobres fan tuf i Déu els odia». (p. 23)

Durant la primera etapa de la seua vida, la relació funciona bastant bé perquè Oswald té un càrrec important en la companyia de ferrocarrils. Viuen en el luxe i Myra malbarata els diners a diari. Malgrat això, està insatisfeta i enveja posseir un carruatge propi, com tenen altres famílies més adinerades.

Quan, deu anys després, es produïsca una sotragada en la seua situació, i Nellie retrobe casualment la parella vivint en un hotel d’apartaments mal construït en una ciutat de la costa oest, les coses seran molt diferents. Myra és incapaç de suportar aquesta vida tan adversa i tan llunyana dels seus somnis.

Malgrat la dedicació absoluta d’Oswald al seu servei, ella no ho té en compte i el tracta com una tirana capritxosa. I, així,  diu a Nellie quan li ho recrimina: «Les persones poden ser amants i enemigues alhora, ¿m’entens? (...) Potser no pugui perdonar-lo pel mal que li he fet. (...) Amb l’edat ho perdem tot, fins i tot la capacitat d’estimar». (p. 105-6)

Parlem doncs, d’un text teixit amb molta destresa al voltant d’una època i una classe social que desconeixem bastant. Una història dura, de missatge insistentment antiromàntic i amb un retrat psicològic brillant. Molt recomanable.

8.8.12

Una mort al sindicat


RICART, Raquel, Tàndem Edicions, València, 1999, 272 p., 8,50 €.
 
Raquel Ricart ha experiment en diversos registres abans d’arribar a la magnífica novel·la Les ratlles de la vida: ha escrit molta novel·la juvenil amb qualitat i també va publicar un text del gènere negre l’any 1999, aquest que comente ara.

L’argument n’és el següent. Hi ha hagut una mort, que sembla un assassinat, al despatx del secretari general d’un sindicat influent. Miquel, el detectiu protagonista, narrarà la investigació en primera persona. En les recerques, tindrà l’ajuda de la seua germana Assumpta, que s’encarrega de la neteja del sindicat, i del seu amic Carles, psicòleg, ajudant i confident.

El relat no és tan sols l’esclariment dels fets, sinó també la pintura de la vida nocturna de la València d’aquesta època i la de la desafortunada vida amorosa del protagonista. I és que en l’obra es fa paròdia dels elements bàsics de la novel·la negra. Miquel és tot un antiheroi: és prematurament calb, baixet i amb uns atacs d’al·lèrgia molt violents en els moments sentimentals més compromesos. Aquestes característiques fan que, al contrari que els herois del gènere, no tinga gens d’èxit entre les dones. L’humor continu és, així, un dels ingredients fonamentals del còctel però també la fluïdesa dels diàlegs i l’anàlisi dels sentiments, un element menys comú en aquest tipus de ficcions.
  
En resum, una novel·leta entretinguda i ben construïda: una curiositat dels inicis de l’autora. Cal tenir en compte que des del web de l’editorial sembla que es dirigisca al públic juvenil: «Edat recomanada: a partir de 14 anys» hi diu; tot i que és adequada també per a adults. S’hi pot observar el llarg camí que Raquel Ricart ha recorregut fins a la seua prosa actual. 

6.7.12

La nevada del cucut


BUSQUETS, Blanca, Rosa dels Vents, Barcelona, 2010, 253 p., 17,90 €.

Aquest llibre va guanyar el Premi Llibreter 2011 i la veritat és que això sol ser una garantia de qualitat. El text s’ocupa de la vida de dues dones coratjoses de la mateixa família (besàvia i besnéta) allunyades per un centenar d’anys. Ambdues viuen a la Carena (en realitat, Cantonigròs), un poblet entre muntanyes, i  les dues tenen el gust per l’escriptura.

L’una és la Tònia, que comenta la seua vida en primera persona i amb un discurs pròxim a l’oralitat. Comença la narració la vespra de la seua boda i, a través d’aquests apunts, que amaga durant anys, podrem observar la vida d’afliccions d’una jove que és demanada en matrimoni per un home, que no coneix, per dues raons: per la força dels seus braços i pel seu cos, perquè la finalitat de la petició és que treballe de valent al negoci familiar i que oferisca satisfacció sexual gratuïta cada nit al seu espòs amb ganes o sense; una no-vida sòrdida, retrat d’aquesta època i de moltes societats. Tan sòrdida i tan sense eixida, que la mateixa sogra li aconsella finalment deixar el seu fill: «És el pare del meu fill, vaig fer per tota resposta. (...) Noia, només es viu una vegada, no et deixis escapar la vida». (p. 127) I és que en molts moments se li escapa la vida entre les mans.

La lectura i, sobretot, l’escriptura seran les seues vies secretes per a conjurar aquesta realitat. Secretes perquè la societat no les considera adequades per a una dona. Tant les pàgines de Solitud com les de Drames rurals, de Víctor Català, la influiran molt. Serà el capellà qui li cedirà aquests títols juntament amb la resta de la biblioteca parroquial. En realitat, la seua història i la de la seua germana Roser, casada amb un home abjecte, és un drama rural més de Caterina Albert, però ben actual. El pitjor dels fets és el silenci del poble davant la brutalitat quotidiana, el silenci social. Així, llegim: «Em vaig aixecar i vaig anar fins a la paret per donar-hi un cop de puny mentre cridava, maleïda sia aquesta vida de poble, de secrets i de misèries, maleït sigui tot el silenci, el meu i el de tothom, tot i tot». (p. 210)

La vida de la Lali, la besnéta,  ens arriba en tercera persona. Ella viu al segle xxi. És també una dona lluitadora. Com la seua avantpassada, alçarà un negoci sola i trobarà consol en l’escriptura. Com ella, cerca l’amor i el trobarà en un home de fora del poble lògicament, perquè ambdues busquen en situacions simètriques homes sensibles, persones que sí diguen el que pensen (p.23), no com la gent del poble. Això els durà a triar artistes (pintors en aquest cas), amb els quals compartiran la visió de la pintura i de la realitat.

L’etapa desgraciada de la Tònia seran els anys inicials del matrimoni; la de la Lali, tres anys d’escola en què patirà assetjament per part d’un grup de companyes. Tanmateix, confessa la Lali, mitjançant el narrador, que ella, com la Tònia, també és responsable dels fets per haver callat. «De sobte s’adonava que la seva manera de ser tenia molt a veure amb el que havia passat, ella vivia als núvols de cotó fluix i allò era la realitat més dura a la qual ella no podia adaptar-se de cap manera, no n’hauria sabut mai. I ella havia callat des del primer dia i havia continuat vivint als núvols. (...) Però és que la Lali havia descobert això, que el seu núvol de cotó fluix i el silenci havien estat els seus grans pecats d’adolescència». (p. 191) Quan la Lali arriba a la maduresa, aprèn a fer front a aquestes situacions.

En definitiva, una novel·la escrita amb sensibilitat; de vegades molt dura, de vegades tendra; escrita amb un llenguatge planer, amable. M’ha recordat en alguns moments la vida sense treves de la protagonista de Pedra de tartera, o les existències que relata la magnífica Les ratlles de la vida, de Raquel Ricart, que pense que supera aquesta bona novel·la. La narració m’ha conduït finalment a llegir els Drames rurals, que desconeixia. Els llibres sempre duen a més llibres.

Comentaris interessants:


10.6.12

Invisible


AUSTER, Paul, Ed. 62, Barcelona, 2010, labutxaca, 255 p., 9,95 €.


Adam Walker, un estudiant de segon curs de literatura de Columbia, coneix en una festa una parella bastant especial. Ell, Rudolf, és parisenc, treballa com a professor associat en aquesta universitat. De mitjana edat, ella és una dona molt atractiva, de nom Margot; és també francesa i el sexe és un dels eixos de la seua vida. Rudolf Born ofereix a Adam dirigir una revista literària, perquè el considera un jove prometedor. A poc a poc, Adam s’endinsarà en la vida de la parella i això modificarà de dalt a baix el seu món. Així, poc després, un incident al carrer quan acompanyava Rudolf el marcarà fondament.

Ací acaba la primera part, titulada «Primavera» i narrada en primera persona. La segona, «Estiu», narrada amb el tu per aconseguir distància respecte a uns fets difícils, presenta algunes intromissions en el relat de Jim Freeman, amic d’Adam, que exerceix una funció diguem-ne de compilador dels textos que componen la novel·la, d’editor espuri, en definitiva. A partir d’aquest moment, Jim apareixerà i desapareixerà aportant materials diversos per a la ficció. Fins i tot els millorarà. Aquest fet trencarà la il·lusió de la història i revelarà les costures del llibre. En aquesta segona part se’ns descriurà la relació entre Adam i la seua germana Gwyn i amb la resta de membres de la família.

La tercera part està escrita en un estil telegràfic, des de la tercera persona i en present d’indicatiu. El seu nom és «Tardor». Ens informa de l’estada d’Adam a París i de la relació amb Margot, amb Rudolf, amb Helène (promesa de Rudolf) i amb Cécile, la jove filla d’Helène, que té gustos literaris complexos. De nou intervé Jim en el text per aclarir que el material que ha rebut és un esbós, idees soltes i molt sintètiques, de manera que ho ha hagut de reelaborar perquè fóra llegible. Continua, per tant, el joc de narradors.

La quarta part és un fragment del diari de Cécile relatiu als fets narrats per Adam. Per tant, un altre model de text per continuar teixint la història. Paul Auster ha decidit experimentar amb els materials i jugar amb els punts de vista: ha obtingut a la fi un bon conjunt perquè els diversos textos encaixen perfectament. El final, potser és discutible, però està en la línia cínica de Born.

Hem de parlar dels personatges, de les seues zones fosques, perquè tots tenen parcel·les de les seues vides difícilment confessables. Si establim una gradació, podríem dir que en tenim de transparents, com ara Helène, i de bastant transparents, per exemple Cécile; de dubtosa nitidesa, com ara Gwyn, una feliç esposa i àvia; de poc nítids, com el cas de Margot, amb una vida d’impulsos eròtics; d’opacs, com ara Adam, un estudiant responsable i modèlic que duu una vida sexual poc imaginable; i de totalment impenetrables (invisible), com la figura de Rudolf, misteriosa des del primer instant.

Comenta Adam sobre Rudolf després d’un atac d’ira d’aquest: «Aquell era un Born diferent del que havia conegut fins llavors... Alguna cosa el rosegava, i ara aquella persona se m’havia revelat, vaig sentir que volia defugir-lo, comprenent que era la mena d’home que podia esclatar en qualsevol moment, que era algú que es rabejava en la seua ràbia.» (p. 33)

La novel·la té moments de thriller des de la primera part. Serà Jim Freeman, l’amic d’Adam, qui farà d’investigador. Ens permetrà anar coneixent a poc a poc les dades que ens en manquen. El text va agafant velocitat i les últimes 80-100 pàgines són ja pura addicció lectora.

El llenguatge senzill i directe i l’ús freqüent del diàleg fan que la lectura siga d’una gran fluïdesa. Aquests trets, juntament amb l’abundància de sexe, fan pensar immediatament en Philip Roth, el gran mestre d’Auster. Tanmateix no és citat entre els autors favorits d’Adam; sí, en canvi: Toslstoi, Dostoievski, Hawthorne o Melville. (p. 107) No he llegit molts llibres d’Auster, però coincidisc amb altres ressenyes a assenyalar que aquests n’és un dels bons, molt molt superior, per exemple, al per a mi poc creïble Bogeries de Brooklyn.

Malgrat tot, em resta una idea que em rosega: si la compare -i no ho hauria de fer- amb Fra Junoy o l’agonia dels sons, que vaig llegir fa poc, he de dir que aquesta darrera és una obra molt més elaborada. Però evidentment no tan famosa. Coses de la globalització, potser.

25.5.12

Fra Junoy o l’agonia dels sons


CABRÉ, Jaume, Ed. 62, Barcelona, 1984, labutxaca, 2011, 288 p., 9,95 €.

M’abelleix llegir Jo confesso, però ho he ajornat per a aquest estiu, perquè ara mateix no trobe el temps per a llegir les 1.000 pàgines de l’obra amb l’assossec necessari. Tanmateix, he encetat l’acostament a poc a poc a aquesta novel·la amb petits passos, com ara Fra Junoy o l’agonia dels sons, una obra anterior molt valuosa.

L’obra narra la història d’un frare apassionat per la música, tant que l’afició alça recels en el seu superior i és enviat com a confessor al monestir de la Ràpita, famós per l’austeritat extrema, per tal que se n’oblide. L’edifici està habitat per les monges de clausura de l’Orde del Císter de l’Estricta Observança en la Pobresa Absoluta (un nom ja rocambolesc); un orde estrictíssim, amb una religiosa al capdavant tan inflexible com el Sant Costum: una sèrie de mandats per a la vida diària escrits per una antiga abadessa fundadora, que tota la comunitat ha de seguir al peu de la lletra. La penitència contínua (ús permanent del cilici sota la roba i autoflagel·lació nocturna sobre l’esquena) o l’absència de peix i de carn en la dieta són alguns elements d’aquest costum.

La convivència allà és difícil pel xoc entre la visió humana de les coses del religiós i la intransigència de soca-rel de l’abadessa, la mare Dorotea. Com a resultat, el religiós és acusat d’exercir una influència perversa sobre dues novícies, i, en general, sobre totes les monges del convent. És sotmès a judici eclesiàstic —l’esquelet de la novel·la—; però el frare se sent molt lluny del combat entre el fiscal i l’advocat defensor, i passa el temps somiant despert les composicions musicals prohibides.

Assistim així en aquest marc a la lluita pel poder religiós i econòmic: clergues que es comporten com executius implacables. Aquests assumptes no interessen fra Junoy que, separat de la seua passió, intenta posar una mica de seny i de comprensió en un convent regit per la irracionalitat, on se sent un estrany. Diu, per exemple: «La pobresa no pot ser un fi en si mateixa; és només un mitjà per aconseguir la felicitat religiosa.» (p. 169) O diuen d’ell amb estupor: «Havia arribat prou lluny com per recomanar en casos individuals la supressió o la discreció en l’ús del cilici i de les deixuplines argumentant que la penitència per la penitència no entrava en els designis del Senyor.» (p.136)

Curiosament, l’única monja equànime, l’única que veu les coses amb claredat, davant la ceguesa general, és sor Margarida de Fredes, una religiosa cega de 117 anys, que viu apartada de la comunitat,  perquè pensen que delira.

El més interessant del text és la profunditat humana dels personatges i l’atmosfera. Cal 30 pàgines per a entrar en els fets, en l’ambient. Després ja no és possible eixir dels murs de la Ràpita; esdevé necessitat conèixer tots els detalls de la història: els dubtes i la por de les novícies, el fred als peus nus en les oracions a la matinada, el rigor fanàtic de sor Dorotea, el règim d’obligacions diàries o les escletxes ideològiques en la comunitat.

Fra Junoy i sor Dorotea representen les dues vessants possibles de l’Església, del món: la humanista, la comprensiva, la que valora les arts (la música), i la implacable, la tenebrosa. Psicològicament, tant aquests dos personatges com els de les novícies o el del bisbe són caràcters molt complexos, densos, amb gran nervi, farcits de veritat.

En fi, un text acuradíssim, d’estructura molt elaborada, on cada detall ha sigut tractat amb minuciositat de copista. Un llibre important. 

4.5.12

Cloc

BOVER, August, Arola Editors, 2011, 107 p., 16,00 €.

Aquest és un poemari inusual. Quan el vaig encetar, no sabia on era a punt d’endinsar-me, i  va resultar que era (que és) sobretot un joc, un joc de regles molt exigents.

Seguint les vies de recerca del grup francès Oulipo (Ouvroir de Littérature Potentielle), que estableix restriccions formals que limiten i estructuren les obres, August Bover ha teixit 33 filigranes lingüístiques en aquest volum. Però m’explique: ha creat, per exemple, lipogrames que tan sols contenen com a vocal la a o la e (“Mentre els elfs de l’Est estrenyen el cercle”),


            El cel serè, sense vels, ple d’estrelles,
            fressen secretes sendes rere els verns,
            els tells perennes, els cedres esvelts...
terrer de llebres, de les serps, dels rens,
         
o poemes amb la vocal u, o (“Flonjos tocons ondosos”) o i, de gran sonoritat:

            Vinguin ics químics civils,
            mig tímids, mig sibil·lins,
            i sis físics filipins,
            siris, indis, libis, frigis...

Fins i tot, en “La neutralitat impossible” ofereix dues lectures diferents del text segons les grafies triades (p. 67).

            Ben segur que s’/serraria
            aquell tro de ta/estador!
            Però ara, sense regna/e,
            ja no es pot ac/excedir a l’acta/e

Hi ha poemes confegits amb un munt de ces trencades (“Trencadissa”), de efes (“Efa a l’uf”) o de hacs (“Hagut per hac”). També conrea una allau de dígrafs, com ara, la doble ela (“El reguitzell de l’enfilall”), la ela geminada (“Bagatel·la”) o els grups ny, ig/tx, tz, x/ix, sense oblidar les grafies ss/s/z/c/ç (p. 85), que conformen uns versos divertits.

            S’empassava cinc cerveses
            i una gasosa amb glaçons,
            de seguida s’adormia
            i, com sempre, somiava
            en rosselloneses roses
            lluint llenceria rosa
            ran d’uns escots generosos.

Tanmateix, encara n’hi ha més: hi podem trobar composicions dedicades al guionet, a la dièresi, als mots esdrúixols, als triftongs i als monosíl·labs. Ací en teniu una mostra de la dedicada a la dièresi.

            Una nit fosca, a en Saül,
            de sobte van aücar-lo.
            De segur, fou un taül
            criat amb la taülalla,
 talment com creix el saüc


Fins i tot, és capaç de dissenyar poemes amb eco (p.19) i d’altres integrats per versos que recorren l’alfabet de la a a la u.

           Anava avinguda amunt
          barret blanc, barba-serrat
          caminant calmosament,
          després de dies de dubtes, 

En definitiva, una gran exhibició verbal. Em sembla, d’una altra banda, que és també una eina molt aprofitable a les aules per a fixar grafies lúdicament o com a model per a compondre textos engrescadors. No vull oblidar tampoc el pròleg de Màrius Serra, un text tan creatiu com el mateix volum.


21.4.12

L’home que plantava arbres

GIONO, Jean, El cercle de Viena, Barcelona, 2011, 5a ed., 73 p., 14,50 €.

Giono (1895-1970), escriptor francès de pare italià i mare francesa, va fer d’aquest llibre al seu país un símbol de la defensa de la natura. Escrit des de la senzillesa d’estil, a través de la mirada del jo narrador, coneixem una història brevíssima (40 pàgines apenes), la d’un pastor de 55 anys de la Provença que té un ramat d’ovelles i que cada dia planta 100 aglans de roure. Estic parlant de 1913 i d’una zona seca dels Alps, sense arbres, coberta tan sols de matolls de lavanda.

Aquest home, Elzéard Bouffier, en 35 anys va plantar centenars de milers de roures i de faigs, una reforestació desinteressada de quilòmetres de muntanyes, i, de retop, va aconseguir que moltes fonts i rierols secs llarg temps reviscolaren. L’autor descriu així aquest pastor: «Després de perdre el seu únic fill, i, més endavant la dona, s’havia refugiat en la soledat i ara fruïa de la lentitud del temps, en companyia de les seves ovelles i del seu gos.»

La narració cultiva l’optimisme: mostra el poder de l’esforç individual, veiem com l’acció quasi invisible d’una persona sola pot reconstruir un món; un exemple aplicable a l’educació, a la llengua, a tants àmbits.

Com sempre, l’edició d’El cercle de Viena és acuradíssima. Ja m’he declarat vienista radical en altres ocasions i en aquest cas novament totes les facetes de l’obra ens condueixen al plaer: el tacte de les pàgines, les boniques il·lustracions de Francesc Viladot o l’epíleg del naturalista i geògraf Martí Boada, que aporta dades complementàries de gran interès sobre els boscos. En fi, un llibre amable. 


Altres comentaris:
http://alejandrorosmateos.blogspot.com.es/2012/02/lhome-que-plantava-arbres.html 
http://paraulesimots.blogspot.com.es/2008/09/lhome-que-plantava-arbres.html

Situació: disponible en els tres centres d'autoaprenentatge.

5.4.12

El dia abans de la felicitat (Il giorno prima della felicità)

LUCA, Erri De, Bromera, Alzira, 2011, 118 p.,13,90 €.

De formació autodidacta, Erri De Luca, vell militant de l’esquerra radical italiana i observador decebut del sistema actual, havia publicat abans un altre títol a Bromera: El pes de la papallona (teniu una molt bona ressenya en el bloc Quadern de mots, http://quaderndemots.blogspot.com.es/2011/07/el-pes-de-la-papallona.html), un llibre, per cert, amb crítiques excel·lents en els mitjans.

Fa poc, al novembre de 2011, Bromera va publicar-ne aquest segon text, una obra magnífica. Situada a Nàpols, narra la vida d’un xiquet orfe des de la infantesa (potser des dels 8 o 9 anys) fins als 18. És apadrinat per una dona que no coneix i això li permet de viure sol en un pis, amb llibertat. És el porter, don Gaetano, qui té cura d’ell, qui li dóna una formació historicopolítica i vital completa: li narra el capteniment dels ciutadans napolitans cap a la fi de la 2a Guerra Mundial, i, d’una altra banda, l’introdueix al món del sexe adult, l’adverteix dels perills de l’amor cec i l’ensenya a defensar-se per a sobreviure.

Don Gaetano és el pare que no ha pogut conèixer «el mico» i li transmet la història que ha viscut i que no ensenyen al xiquet a l’escola: «Les històries de don Gaetano m’obrien les orelles. (...) Sentir don Gaetano em feia testimoni segon del seu temps.» (pàg. 78) I encara: «Estimat pare, no et retiro gens. Retiro a don Gaetano, de totes maneres éreu amics. Cada dia m’hi assemblo més. M’ensenya els oficis, m’explica la història, sense cap motiu, en comptes de tu.» Don Gaetano nega el paregut, però fins i tot s’assemblen en el fet que també ell va ser orfe. Cal dir, a més, que té la facultat de sentir els pensaments de la gent. Quan el xiquet adquirisca involuntàriament aquesta capacitat, haurà assolit la maduresa.

Com deia adés, la ciutat de Nàpols, amb totes les seues històries menudes, amb el futbol dels xiquets als carrers, amb les discussions veïnals i el sentit de l’honor, serà un personatge més de la novel·la, i un personatge de pes.

D’una altra banda, desconeixem el nom del protagonista; sabem tan sols que és un xiquet tranquil a qui els companys anomenen la scigna, «el mico», perquè és molt àgil i s’enfila als edificis amb facilitat. És ell, en primera persona, qui ens conta els fets principals d’aquest procés vers l’edat adulta.

En el relat apareixerà l’amor pels llibres del xicot: es fa amic d’un llibreter, don Raimondo, que li prestarà gratuïtament els volums de la llibreria cada setmana. També hi trobem una reeivindicació de l’escola i de l’educació pública. Diu el jove: «L’escola pública tenia una generositat civil, la gratuïtat que permetia que un com jo estudiés. La instrucció ens donava importància als pobres. Els rics s’haurien instruït de totes maneres. L’escola donava pes als que no en tenien, feia igualtat. No abolia la misèria, però entre les seves parets feia possible els iguals. La desigualtat començava a fora.» (pàg. 110)

L’entrada en la novel·la de l’amor, d’Anna, marcarà la fi abrupta de la infantesa: es trencarà aquest món segur i començarà la felicitat per al jove, amb els problemes inherents que solen acompanyar-la. Esclatarà una passió estranya, perquè Anna també havia tingut poca relació amb sos pares i és ardent, però hermètica: «Vaig ser una nena tancada, de dins. Incapaç de plorar ni amb bufetades. Avui es diuen autistes els que són així.» Sols molt més endavant serà capaç de plorar.

Per acabar, cal dir que el jove redacta els fets en un quadern amb una llengua senzilla, poètica, de frase curta i austera. Es deté sovint per fer reflexions vitals molt breus, transparents: «A les trampes és fàcil entrar-hi però per sortir-ne has de suar», assegura en la primera pàgina. En fi, el llibre és com un got de vi madur. Una delícia. Caldrà llegir els altres Erri De Luca: El pes de la papallona o el recent Els peixos no tanquen els ulls.

Situació: disponible als tres centres d’autoaprenentatge.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...