L'editorial Sembra Llibres va publicar al març de 2016 aquesta novel·la important de Pedrolo, una recuperació necessària. El primer títol que havia triat l'autor per a l'obra, en 1961, va ser Esberlem el murs de vidre, bastant aclaridor del contingut. Tanmateix, per problemes amb la censura, no la va poder publicar. Uns quants anys després, l'any 1968, la va presentar com a Estat d'excepció al Premi Prudenci Bertrana i el va guanyar, però tampoc no va va poder ser impresa. Finalment, va aparèixer l'any 1975, a la fi del franquisme, ara anomenada Acte de violència, títol que havia pertangut a un altre llibre i mai no usat. Tot això explica la poca correlació de les paraules de la portada amb el contingut del text: la primera cosa que un pensa després de tancar l'última pàgina.(Imatge de la portada, extreta del web de Sembra Llibres)
No és estrany que la censura no autoritzara la publicació del text, perquè els fets que s'hi narren tenien massa similituds amb la realitat de la postguerra: es parla d'un estat policial corrupte, que és comandat per Domina (també anomenat el Jutge) i les forces d'ordre, en el qual no és permesa la llibertat d'expressió. Un dia sorgeix de sobte una consigna als murs dels carrers: "ÉS MOLT SENZILL: QUEDEU-VOS TOTS A CASA". I aquest lema mobilitzarà silenciosament una població que estava adormida: durant tres dies, escoles, empreses i carrers estaran buits, i tan sols algun comerç obrirà les portes. L'obra és la narració d'aquests tres dies de tensió.
La novel·la consta de 21 capítols, estructurats en 20 relats més la cloenda. Cada relat descriu amb intensitat com viuen la situació diferents personatges en àmbits molt variats (en una empresa, en un bar, al tramvia, una parella de nuvis, una d'amants...), de manera que obtenim una visió molt global dels fets. Amb 10 pàgines per relat si fa no fa, podríem pensar que les narracions difícilment aconseguiran aprofundir en els personatges, i tanmateix ens equivocaríem, perquè Pedrolo els dota de solidesa, i utilitza els diàlegs per fer-ne sorgir els caràcters amb naturalitat.
Malgrat la càrrega política general, l'autor de l'Aranyó no descura el llenguatge i, encara que, òbviament, ha envellit un poc (pensem que va nàixer en 1918: enguany és la commemoració del centenari), a voltes ens ofereix imatges molt plàstiques, com ara: "Ella corre cap a l'altre extrem per sota els plàtans, que han perdut l'ombra, i gairebé recelosa, s'endinsa pel passatge cobert que s'obre com la gola d'un animal fabulós."
L'erotisme vital, tan característic dels textos pedrolians, apareix de tant en tant en les pàgines de la novel·la. Es fa inevitable pensar en la cara d'enuig del censor en llegir frases tan lleus i tan naturals com aquestes l'any 1961: "Tot d'una rebutja els llençols, els dits s'animen i li enceten la rodonesa dels pits", o "Allarga una mà per tocar-la i li acaricia els malucs, les natges. Ella somriu pàl·lidament".
L'acció de la novel·la queda emmarcada entre un gran primer capítol, ple de misteri, que ens endinsa en la història de colp, i un últim que clou amb encert la narració i dona sentit a les zones de penombra de la història. Un molt bon llibre, doncs.
