Fra Junoy o l’agonia dels sons

CABRÉ, Jaume, Ed. 62, Barcelona, 1984, labutxaca, 2011, 288 p., 9,95 €.

M’abelleix llegir Jo confesso, però ho he ajornat per a aquest estiu, perquè ara mateix no trobe el temps per a llegir les 1.000 pàgines de l’obra amb l’assossec necessari. Tanmateix, he encetat l’acostament a poc a poc a aquesta novel·la amb petits passos, com ara Fra Junoy o l’agonia dels sons, una obra anterior molt valuosa.

L’obra narra la història d’un frare apassionat per la música, tant que l’afició alça recels en el seu superior i és enviat com a confessor al monestir de la Ràpita, famós per l’austeritat extrema, per tal que se n’oblide. L’edifici està habitat per les monges de clausura de l’Orde del Císter de l’Estricta Observança en la Pobresa Absoluta (un nom ja rocambolesc); un orde estrictíssim, amb una religiosa al capdavant tan inflexible com el Sant Costum: una sèrie de mandats per a la vida diària escrits per una antiga abadessa fundadora, que tota la comunitat ha de seguir al peu de la lletra. La penitència contínua (ús permanent del cilici sota la roba i autoflagel·lació nocturna sobre l’esquena) o l’absència de peix i de carn en la dieta són alguns elements d’aquest costum.

La convivència allà és difícil pel xoc entre la visió humana de les coses del religiós i la intransigència de soca-rel de l’abadessa, la mare Dorotea. Com a resultat, el religiós és acusat d’exercir una influència perversa sobre dues novícies, i, en general, sobre totes les monges del convent. És sotmès a judici eclesiàstic —l’esquelet de la novel·la—; però el frare se sent molt lluny del combat entre el fiscal i l’advocat defensor, i passa el temps somiant despert les composicions musicals prohibides.

Assistim així en aquest marc a la lluita pel poder religiós i econòmic: clergues que es comporten com executius implacables. Aquests assumptes no interessen fra Junoy que, separat de la seua passió, intenta posar una mica de seny i de comprensió en un convent regit per la irracionalitat, on se sent un estrany. Diu, per exemple: «La pobresa no pot ser un fi en si mateixa; és només un mitjà per aconseguir la felicitat religiosa.» (p. 169) O diuen d’ell amb estupor: «Havia arribat prou lluny com per recomanar en casos individuals la supressió o la discreció en l’ús del cilici i de les deixuplines argumentant que la penitència per la penitència no entrava en els designis del Senyor.» (p.136)

Curiosament, l’única monja equànime, l’única que veu les coses amb claredat, davant la ceguesa general, és sor Margarida de Fredes, una religiosa cega de 117 anys, que viu apartada de la comunitat,  perquè pensen que delira.

El més interessant del text és la profunditat humana dels personatges i l’atmosfera. Cal 30 pàgines per a entrar en els fets, en l’ambient. Després ja no és possible eixir dels murs de la Ràpita; esdevé necessitat conèixer tots els detalls de la història: els dubtes i la por de les novícies, el fred als peus nus en les oracions a la matinada, el rigor fanàtic de sor Dorotea, el règim d’obligacions diàries o les escletxes ideològiques en la comunitat.

Fra Junoy i sor Dorotea representen les dues vessants possibles de l’Església, del món: la humanista, la comprensiva, la que valora les arts (la música), i la implacable, la tenebrosa. Psicològicament, tant aquests dos personatges com els de les novícies o el del bisbe són caràcters molt complexos, densos, amb gran nervi, farcits de veritat.

En fi, un text acuradíssim, d’estructura molt elaborada, on cada detall ha sigut tractat amb minuciositat de copista. Un llibre important.