La carretera

MCCARTHY, Cormac, Labutxaca, 2010, 236 p., 7,95 € / Ed. 62, 2007.

Feia quasi un any que La carretera m’esperava a la prestatgeria per ser llegida, i probablement mereixia més atenció. M’havien arribat ressenyes d’elogi d’aquesta novel•la, a banda de l’etiqueta de Premi Pulitzer 2007, però el fet inusual de comprovar que les nostres impressions coincideixen amb els comentaris llegits prèviament sempre aporta un plaer especial.

The road (títol original en anglés) és una història sense capítols escrita molt destrament. McCarthy, amb un llenguatge senzill, tallant, estructurat en frases curtes separades per punts, obliga a seguir-lo sense descans per aquesta carretera apocalíptica cap al sud, cap al futur.

L’obra ens planteja la història d’un home i del seu fill en un món desolat, cobert de cendra; un món de tons grisos on tot ha estat arrasat: vehicles, ciutats, granges, arbres, cultius, arbustos. És un planeta on el problema més greu és la fam: les persones que han sobreviscut a la catàstrofe –de la qual no coneixem els motius- vaguen entre parracs a la recerca de rebosts oblidats que saquejar; la terra i el mar no produeixen, de manera que tan sols els resta alimentar-se de les deixalles del món antic (llandes, pots, brics, etc.).

El llibre ens parla de la voluntat de viure de l’ésser humà per damunt de tot, especialment per damunt de l’absència de present i de futur; l’obstinació pura per la vida. Quan el pare explica al xiquet que és difícil que hi haja molts més supervivents, el xiquet, conscient de l’absurd de la seua vida, sacseja el cap i diu: «No entenc què fem.» Aleshores, l’home canvia d’actitud i intenta animar-lo dient el que no creu: «Sí que hi ha gent. Hi ha gent i nosaltres la trobarem. Ja ho veuràs.» (p.211)

En un món poblat per bandes d’assassins disposades a matar per apagar la fam o per robar una manta, es viu en un estat de guerra permanent. Ja no val el sistema de lleis d’Occident, ja no hi ha justícia, i aquesta manca d’organització social converteix les persones en depredadors sense principis.

D’una altra banda, és també transcendental en la novel•la el desenvolupament de la relació pare-fill. Una relació lacònica, amb molts silencis, especialment del xiquet, però on batega amb intensitat la por del pare de no saber protegir adequadament el seu fill o de no poder alimentar-lo, i la del fill de perdre l’única persona que té cura d’ell. Quan la temptació de captenir-se com un salvatge assalte l’home, el xiquet sempre l’obligarà a recordar les coordenades del bé. Dos personatges que ni tan sols tenen nom propi: el pare serà denominat sempre «l’home», i el xiquet, «el nen», cosa que els atorgarà un caràcter més simbòlic; podrien ser qualsevol humà.

Comptat i debatut: una ficció psicològica i fins i tot d’aventures tan absorbent que, si bé en un principi la simultaniejava amb un altre llibre anterior, cap a la meitat de la novel•la haguí d’ajornar l’altra lectura i em vaig deixar endur completament per l’atmosfera de McCarthy fins a la fi.

Ací teniu un altre comentari: http://llibretadelanuria.blogspot.com/search/label/Cormac%20McCarthy

Els neons de Sodoma

ALIAGA, Xavier, Tres i Quatre, 2009, 151 p., 18,00 €

Xavier Aliaga és xativí. Ha llegit, com dos generacions de valencians, les obres de Ferran Torrent, i els seus diàlegs són tan vius i versemblants com els de Torrent, que n’és un mestre. Els neons de Sodoma és novel•la negra amb elements clàssics, com ara la figura de l’inspector Oyono (home dur i seductor de físic irresistible), els clubs de carretera, el món de la delinqüència més primària o l’aparició de rosses arravatadores.

A més d’això, que és l’excusa, hi ha el retrat de Vilaroglet, un poble que pot ser qualsevol dels nostres, amb les seues festes exagerades, amb unes rivalitats veïnals absurdes, amb uns polítics molt nostres, i amb una societat hipòcrita, de religiositat molt superficial, però on el pes i l’opinió de l’Església encara són molt decisius.

D’estructura senzilla, és una ficció lleugera, desengreixant i divertida que sap mantenir la intriga i el ritme necessaris. Amaga un narrador d’opinions àcides que, de vegades, perd la neutralitat clàssica i opina sobre Canal 9 («Pensava en una porta gran, còmoda i esplèndida a través de la qual fugir de la mediocre existència de reportera de cap de setmana d’una televisió autonòmica intervinguda políticament.»), sobre el Parc Central de València («[...] promès des de dècades enrere, però mai no materialitzat.»), sobre denominacions de monuments («[...] fins a les Torres de Quart, rebatejades pels valencians castellanoparlants de la capital com de Quarte per alguna absurda raó sociolingüística.») o sobre la Copa de l'Amèrica (p. 125).

En definitiva, ressons torrentians, però una obra molt diferent: més esperpèntica, més berlanguiana, corrosiva. No ens avorrirà, això és segur.