NÉMIROVSKY, Irène, La Magrana,
Barcelona, 2006, 85 p., 10,00 €.
Traducció: Xavier Pàmies. Títol
original: Le bal.
Tinc pendent de lectura Suite
francesa, també d’Irène Némirovsky, des de fa més d’un any. Com a primer
acostament a l’autora, he triat (o m’ha triat) aquesta novel·la curta, que va
ser la quarta que va publicar (1930) i no m’ha decebut. He revisat la ressenya
de www.quaderndemots.blogspot.com sobre Vi de
solitud (1935), també de l’autora, i veig que alguns elements autobiogràfics
d’El ball són represos en aquesta
última, com ara: la nefasta relació amb sa mare o l’origen jueu de son pare.
També alguns temes o trets es repeteixen, com el cas de la venjança o la fredor
de la protagonista.
El text de 1930 és un relat breu, brillant, esmolat. En poques
pàgines aconsegueix una tensió màxima. Situa la història en un món que l’autora
coneix bé: el dels nous rics que volen ser acceptats en l’alta societat
francesa de principi del segle xx (al voltant de 1928). Aquests arribistes són
ridiculitzats en l’obra. Així, els protagonistes són el Sr. Kampf, un jugador
de borsa jueu i Rosine, la Sra. Kampf, una secretària ambiciosa que vol oblidar
el seu passat. De fet, ordena a la seua filla, Antoinette, que mentisca si li
pregunten pel lloc on vivien tan sols quatre anys abans de fer fortuna: ha
d’evitar dir que vivien en un pis menut.
L’obra planteja les aspres relacions entre Rosine i
Antoinette en el pas de l’adolescència a l’edat adulta, relacions que, de
vegades, desvelaran el maltractament verbal i psicològic de Rosine vers la
filla i una rivalitat femenina latent. Antoinette té molta pressa per ser
adulta i per gaudir d’aventures amoroses semblants a les que ha llegit en les
novel·les de Gabrielle D’Annunzio i de Marcel Prévost (p. 9). També sa mare lluita
contra el temps, en aquest cas per fruir d’un amant que la traga de la monotonia abans
de perdre la darrera bellesa.
«El rellotge de paret toca els quatre quarts... Una
altra hora perduda, malgastada, que s’ha esmunyit entre els dits com aigua i
que no tornarà...M’agradaria anar-me’n molt lluny o morir-me...» (p. 47), pensa
Antoinette.
«Calia afanyar-se a viure, agradar als homes,
estimar... Els diners, els vestits i els cotxes luxosos, ¿de què servien si a
la teua vida no hi tenies un home, un enamorat, un amant jove?... I ara li
quedava l’última oportunitat, els últims anys abans de la vellesa, la de
veritat, sense remei; la irreparable...» (p. 61), es diu Rosine.
Les ganes de viure i d’estimar tant de la mare com
de la filla xoquen. Quan Rosine impedisca a la jove assistir al ball que organitzen
en sa casa, la sang adolescent esclatarà. Antoinette vol demostrar que no té
por de les recriminacions dels grans, que ja no és una xiqueta. Vol venjar-se
dels grans (p. 8): de sa mare i de la institutriu. El seu gest provocarà una
situació molt intensa i dramàtica amb el desemmascarament dels personatges
principals. Ella assistirà a l’espectacle fredament, molt fredament, sense pietat. Una peça interessant.