Confesse que no he llegit Olor de colònia. Així d’absurd. Dec ser de les poques persones lectores d’aquest país que no ho ha fet, malgrat tots els premis i totes les crítiques. Supose que llegir ara la segona novel•la de l’autora forma part de la meua inclinació severa a començar cases i coses per la teulada. Després d’assaborir aquest text, no he pogut fer una altra cosa que començar ara la seua primera novel•la.
La casa cantonera és una història tèrbola contada molt netament. Contada amb precisió i alhora amb senzillesa. Sense costures visibles, l’autora va fonent magníficament els flash-backs en els diàlegs o en les narracions del present.
La novel•la és una teranyina de relacions i de sentiments angoixants. Ens recorda que davall la superfície de tota vida corren sempre altres subvides. Ens parla de la rivalitat exasperada entre dues germanes (la Irene i la Marina, la morena i la rossa, l’adulta i la infantil, l’anticonvencional i la burgesa) que reviscola en l’enterrament de la mare. Una rivalitat que és només una de les vessants de l’enfrontament mare-filla gran.
La trama reuneix un grapat de personatges molt ben traçats psicològicament, uns personalitats que no oblidarem. Irene centra la novel•la. És una dona molt forta, una dona que no està disposada a renunciar a res; actua sense tenir en compte els límits socials i això l’arrossega vers situacions insostenibles. Sa mare, Vicenta, té un temperament similar, i això les fa tan antitètiques i tan semblants. Marina s’alinearà en el bàndol de sa mare. Irene és el seu propi bàndol. Son pare i els altres homes de la novel•la (especialment Gregori) són personatges molt més dèbils, a mercé d’elles.
És difícil sospitar que en una casa comuna de poble cresquen relacions tan dramàtiques, però sabem que el dolor, l’engany o la gelosia són universals, no requereixen grans escenaris. La petitesa de l’espai farà aquestes relacions encara més difícils.
Pel to i pels ambients, la novel•la de vegades ens recorda les històries que trobem en País íntim, de Maria Barbal, en l’ara famosa Pa negre, d’Emili Teixidor, i en la desconeguda –però recomanable- Retrat d’un assassí d’ocells, també de Teixidor; ens fa pensar en aquestes dues últimes, especialment perquè apareixen també molt imbricats el món encara ingenu dels xiquets i el món de les mentides i de les tragèdies dels grans.
Les claus de la història ens són lliurades per l’autora molt a poc a poc. La nostra visió dels fets serà quasi la d’un personatge més fins a les últimes pàgines. Haurem d’anar recol•locant les peces del puzle del passat amb paciència. Sílvia Alcàntara ens administra la informació sàviament per impossibilitar-nos que ens allunyem de la història. I realment és impossible separar-se’n. A la recerca dels engranatges, vaig rellegir les 150 pàgines tan bon punt les acabí la primera vegada. En poques paraules, una novel•la molt intensa.
Ací també teniu dos comentaris positius de la novel·la: http://viuillegeix.wordpress.com/2011/02/23/la-casa-cantonera-silvia-alcantara/, http://quaderndemots.blogspot.com/2011/05/la-casa-cantonera.html
Ací també teniu dos comentaris positius de la novel·la: http://viuillegeix.wordpress.com/2011/02/23/la-casa-cantonera-silvia-alcantara/, http://quaderndemots.blogspot.com/2011/05/la-casa-cantonera.html
