Acte de violència

Pedrolo, Manuel de. Acte de violència. Sembra Llibres, València, 2016.

L'editorial Sembra Llibres va publicar al març de 2016 aquesta novel·la important de Pedrolo, una recuperació necessària. El primer títol que havia triat l'autor per a l'obra, en 1961, va ser Esberlem el murs de vidre, bastant aclaridor del contingut. Tanmateix, per problemes amb la censura, no la va poder publicar. Uns quants anys després, l'any 1968, la va presentar com a Estat d'excepció al Premi Prudenci Bertrana i el va guanyar, però tampoc no va va poder ser impresa. Finalment, va aparèixer l'any 1975, a la fi del franquisme, ara anomenada Acte de violència, títol que havia pertangut a un altre llibre i mai no usat. Tot això explica la poca correlació de les paraules de la portada amb el contingut del text: la primera cosa que un pensa després de tancar l'última pàgina.

 (Imatge de la portada,  extreta del web de Sembra Llibres)                                                                                                              

No és estrany que la censura no autoritzara la publicació del text, perquè els fets que s'hi narren tenien massa similituds amb la realitat de la postguerra: es parla d'un estat policial corrupte, que és comandat per Domina (també anomenat el Jutge) i les forces d'ordre, en el qual no és permesa la llibertat d'expressió. Un dia sorgeix de sobte una consigna als murs dels carrers: "ÉS MOLT SENZILL: QUEDEU-VOS TOTS A CASA". I aquest lema mobilitzarà silenciosament una població que estava adormida: durant tres dies, escoles, empreses i carrers estaran buits, i tan sols algun comerç obrirà les portes. L'obra és la narració d'aquests tres dies de tensió.

La novel·la consta de 21 capítols, estructurats en 20 relats més la cloenda. Cada relat descriu amb intensitat com viuen la situació diferents personatges en àmbits molt variats (en una empresa, en un bar, al tramvia, una parella de nuvis, una d'amants...), de manera que obtenim una visió molt global dels fets. Amb 10 pàgines per relat si fa no fa, podríem pensar que les narracions difícilment aconseguiran aprofundir en els personatges, i tanmateix ens equivocaríem, perquè Pedrolo els dota de solidesa, i utilitza els diàlegs per fer-ne sorgir els caràcters amb naturalitat. 

Malgrat la càrrega política general, l'autor de l'Aranyó no descura el llenguatge i, encara que, òbviament, ha envellit un poc (pensem que va nàixer en 1918: enguany és la commemoració del centenari), a voltes ens ofereix imatges molt plàstiques, com ara: "Ella corre cap a l'altre extrem per sota els plàtans, que han perdut l'ombra, i gairebé recelosa, s'endinsa pel passatge cobert que s'obre com la gola d'un animal fabulós." 

L'erotisme vital, tan característic dels textos pedrolians, apareix de tant en tant en les pàgines de la novel·la. Es fa inevitable pensar en la cara d'enuig del censor en llegir frases tan lleus i tan naturals com aquestes l'any 1961: "Tot d'una rebutja els llençols, els dits s'animen i li enceten la rodonesa dels pits", o "Allarga una mà per tocar-la i li acaricia els malucs, les natges. Ella somriu pàl·lidament". 

L'acció de la novel·la queda emmarcada entre un gran primer capítol, ple de misteri, que ens endinsa en la història de colp, i un últim que clou amb encert la narració i dona sentit a les zones de penombra de la història. Un molt bon llibre, doncs.

Un dissabte, amb els amics (o l'insostenible pes de la infantesa)

CAMILLERI, Andrea. Un dissabte, amb els amics. Edicions 62, Barcelona, 144 p.
Traducció de Pau Vidal. Títol original: Un sabato, con gli amici.
                                                                                     (Portada extreta de la web d'edicions 62)

Feia temps que volia llegir alguna cosa d'Andrea Camilleri, comprovar si valia la pena seguir-lo. La setmana passada vaig triar aquest títol de la biblioteca i, encara que potser no és el més representatiu, perquè no pertany a la sèrie de Montalbano, m'ha permès descobrir que Camilleri és un bon escriptor capaç de molts registres. Com no me l'havia recomanat ningú abans?, em pregunte. O com no havia fet cas d'alguna ressenya apassionada del sicilià de les que dec haver llegit?

Ja dic que no és una novel·la negra, però sí una història amb elements d'intriga. L'autor ens presenta la trama estructurada en tres blocs. Un primer en què ens mostra alternativament fragments de la infantesa de 7 personatges amb poques dades, i el ben cert és que ens deixa una mica desorientats. Però entendrem les coses a mesura que avancem en la lectura.                                                          

                                                                                                                                                 

En el segon bloc reprèn la vida d'aquests 7 amics de l'etapa universitària al cap dels anys, ara ja joves adults, amb les seues carreres professionals encarrilades. Observarem com actuen, com s'amaguen moltes coses i com es relacionen entre ells, especialment, en el sopar dels dissabtes, punt de trobada i lluïment del grup.

En l'última part tornem a la infància i podrem observar els fets que Camilleri ens va ocultar a l'inici, fets que determinaran absolutament la conducta dels personatges durant tota la seua vida. Aquests set amics formen tres parelles més o menys estables, o potser més o menys inestables. Sols Gianni, que és homosexual, no té company, i serà ell precisament qui clivelle la fràgil vida ordenada dels altres, escenificada en el sopar d'amistat de cada dissabte.

La base de la trama és el xantatge que pateixen dos dels amics per unes fotos compromeses. Això tindrà múltiples efectes en el grup, que ningú no esperava. El fil d'aquesta història discorre veloç sobre una estructura de diàlegs continus, que fa esdevenir la lectura vivíssima, quasi com si es tractara de teatre. Com a remat, l'autor sicilià ens reserva un final molt freudià, que ens permetrà entendre més profundament les pulsions que han mostrat els personatges en el conjunt de l'obra. En poques paraules, un molt bon llibre.

Sukkwan Island

VANN, David. Sukkwan Island. Empúries, Barcelona, 2010. Traducció: Francesc Rovira Faixa.

Una novel·la demolidora, devastadora. Crec que és el relat més dur que he llegit mai. I escrita de manera freda, minuciosa, amb colps ben calculats per atordir el lector cada cert nombre de pàgines i no deixar-lo refer-se’n. Una inesperada combinació de novel·la psicològica duta als límits i de novel·la d’aventures a l’estil de Conrad o London que la fa esdevenir molt intensa.

Quina és la trama? Doncs, un home divorciat intenta reprendre la relació amb el seu fill de 13 anys, fruit del seu primer matrimoni, en un any diguem-ne sabàtic. Es desfà de la seua consulta de dentista i compra terres i una cabana en una illa deserta d’Alaska. Les condicions climàtiques i l’austeritat de mitjans, juntament amb les confessions que fa al fill duen la relació a una tensió màxima. Així, ambdós personatges troben a faltar tant les persones que han deixat fora (en la civilització) que aquest factor va enverinant la vida i l’aire a la cabana.

Al contrari del que pensava el pare, l’aïllament cercat no acosta gens l’adolescent a l’adult (p.42), una persona carregada de desequilibris que s’obstina a mostrar a Roy, el xicot, les seues debilitats emocionals en un espai claustrofòbic. En aquest sentit, la crisi de la relació amb la Rhoda, la seua segona exdona, amb qui parla per ràdio des de la cabana, contribueix a agreujar la situació.

El text té molts elements de la novel·la d’aventures: els personatges han de sobreviure en un entorn molt dur usant les mans, han de caçar i pescar, construir habitacles, explorar i enfrontar-se a perills. Tot això amb unes quantes eines. Podria ser l’argument d’una entrega més de la saga de Defoe, i, així, fins i tot el final conté un alt grau d’aquest element aventurer. 

S’ha de dir, a més a més, que l’ombra benèfica de La carretera, de Cormac Mc Carthy (de lectura imprescindible), plana sobre el text, amb uns protagonistes molt similars (pare i fill) en un món violent i desolat. La diferència rau en el llenguatge (el laconisme inigualable de Mc Carthy) i en el tipus de relació totalment diferent entre els protagonistes, que és de protecció en La carretera, i de naufragi en Sukkwan.

El relat té dues parts molt diferenciades: la primera narrada des dels ulls del fill; la segona, des del punt de vista del pare. Tanmateix, en els dos casos David Vann utilitza un narrador en tercera persona que només sap i veu allò que sap i veu el protagonista. Tant en l’una com en l’altra va deixant anar els seus colps d’efecte brutals que sotraguen la tranquil·litat del lector i impossibiliten la caiguda del ritme, colps que se succeeixen fins a les últimes pàgines. De fet, el final m’ha semblat d’un gran nivell, magnífic. Per cert, com a epíleg de la lectura convé fer una ullada a la biografia de Vann, perquè hi trobarem coincidències interessants amb la ficció que és millor que calle ara.