Sukkwan Island

VANN, David. Sukkwan Island. Empúries, Barcelona, 2010. Traducció: Francesc Rovira Faixa.

Una novel·la demolidora, devastadora. Crec que és el relat més dur que he llegit mai. I escrita de manera freda, minuciosa, amb colps ben calculats per atordir el lector cada cert nombre de pàgines i no deixar-lo refer-se’n. Una inesperada combinació de novel·la psicològica duta als límits i de novel·la d’aventures a l’estil de Conrad o London que la fa esdevenir molt intensa.

Quina és la trama? Doncs, un home divorciat intenta reprendre la relació amb el seu fill de 13 anys, fruit del seu primer matrimoni, en un any diguem-ne sabàtic. Es desfà de la seua consulta de dentista i compra terres i una cabana en una illa deserta d’Alaska. Les condicions climàtiques i l’austeritat de mitjans, juntament amb les confessions que fa al fill duen la relació a una tensió màxima. Així, ambdós personatges troben a faltar tant les persones que han deixat fora (en la civilització) que aquest factor va enverinant la vida i l’aire a la cabana.

Al contrari del que pensava el pare, l’aïllament cercat no acosta gens l’adolescent a l’adult (p.42), una persona carregada de desequilibris que s’obstina a mostrar a Roy, el xicot, les seues debilitats emocionals en un espai claustrofòbic. En aquest sentit, la crisi de la relació amb la Rhoda, la seua segona exdona, amb qui parla per ràdio des de la cabana, contribueix a agreujar la situació.

El text té molts elements de la novel·la d’aventures: els personatges han de sobreviure en un entorn molt dur usant les mans, han de caçar i pescar, construir habitacles, explorar i enfrontar-se a perills. Tot això amb unes quantes eines. Podria ser l’argument d’una entrega més de la saga de Defoe, i, així, fins i tot el final conté un alt grau d’aquest element aventurer. 

S’ha de dir, a més a més, que l’ombra benèfica de La carretera, de Cormac Mc Carthy (de lectura imprescindible), plana sobre el text, amb uns protagonistes molt similars (pare i fill) en un món violent i desolat. La diferència rau en el llenguatge (el laconisme inigualable de Mc Carthy) i en el tipus de relació totalment diferent entre els protagonistes, que és de protecció en La carretera, i de naufragi en Sukkwan.

El relat té dues parts molt diferenciades: la primera narrada des dels ulls del fill; la segona, des del punt de vista del pare. Tanmateix, en els dos casos David Vann utilitza un narrador en tercera persona que només sap i veu allò que sap i veu el protagonista. Tant en l’una com en l’altra va deixant anar els seus colps d’efecte brutals que sotraguen la tranquil·litat del lector i impossibiliten la caiguda del ritme, colps que se succeeixen fins a les últimes pàgines. De fet, el final m’ha semblat d’un gran nivell, magnífic. Per cert, com a epíleg de la lectura convé fer una ullada a la biografia de Vann, perquè hi trobarem coincidències interessants amb la ficció que és millor que calle ara.