El festí de Babette

DINESEN, Isak, El cercle de Viena, Barcelona, 2008, 79 p.

Títol original: Babettes gaestebud, 1952. Traducció: Maria Rosich.

Un dia d’estiu havia d’esperar un familiar en una parada del metro. Com que em causa desfici eixir de casa sense un llibre, duia aquest a la mà per si havia d’esperar. Encara no l’havia començat. L’atzar o el destí —com diu Dinesen— va fer que el parent tardara més de quaranta minuts a arribar, i això em va permetre llegir gran part d’aquesta obra. Aquella mateixa nit la vaig acabar.

ISAK DINESEN (1885-1962) o KAREN BLIXEN —el seu nom real— narra aquesta història amb destresa, i ho fa amb l’encís d’un conte oriental: amb personatges que irrompen en la trama entre la nit i la pluja, amb passions romàntiques impossibles, i  situant l’acció en un moment del passat no massa llunyà, però suficientment separat del moment de l’escriptura per envoltar-lo de boira.

Construïda amb eficàcia, aquesta novel·la curta de llenguatge senzill, cerca, des de la primera ratlla, el final; basteix tot un edifici complex al servei d’aquest final.

Ens trobem en la segona meitat  del segle xix. Martina i Philippa viuen a Verlebåg, un llogaret remot de Noruega. El seu pare va ser degà i profeta i fundà un corrent  luterà devot i estricte.  Després de la seua mort, les filles han continuat aquesta via del bé, i la petita comunitat les segueix. Els membres són partidaris de renunciar als plaers mundans perquè la Terra no és més que una il·lusió. Tanmateix, també hi ha hagut espai per a les passions en una comunitat tan severa.

Les tasques de la llar sostrauen molt de temps de servei a la comunitat a les dues germanes. L’arribada de Babette una nit de tempesta de 1871 les rellevarà d’aquestes obligacions; el seu art discret començarà a tenir efectes dolços a la casa. Passen els anys, 14, i Babette roman en un segon pla. Un dia les coses i els plans canvien.

Durant tota la narració Blixen empra amb habilitat elements que ens aboquen a seguir llegint. Com ara el flash-back esplèndid de la pàgina 9: «Però la veritable explicació de com Babette havia anat a parar a casa de les dues germanes calia buscar-la més de catorze anys enrere i en un lloc més profund, en el món ocult dels sentiments». I així acaba el capítol. Qui podria no encetar-ne immediatament el següent després d’aquesta declaració?

Un tema important, com en molts contes de l’autora, és la presència d’un destí inflexible que sacseja la vida dels personatges al seu gust i els impedeix ser. «Me’n vaig per sempre —va xiuxiuejar—, i no us veuré mai, mai més. Aquí he après que el destí és dur i implacable, i que en aquest món hi ha coses que són impossibles.» (p. 14)

Tanmateix, el tema fonamental del text és la creativitat de l’artista, que no li permet amagar-se en l’ombra permanentment, perquè, en el moment que hi ha una clivella, la seua força creativa emergeix. Babette diu que no li importa la pobresa, ja que la seua riquesa és d’una altra mena: «No, jo mai no seré pobra. Ja els he dit que sóc una gran artista. I els grans artistes, mesdames, mai no són pobres. Nosaltres, els grans artistes, tenim una cosa especial de la qual la resta de la gent no sap res». A Babette no li importa fer un esforç especial, perquè era l’ocasió que esperava des de feia anys. Cercava de nou el seu moment efímer de glòria.

És a dir, una història amb encant embolicada en l’edició excel·lent, com sempre, d’El Cercle de Viena. Un regal perfecte.

Disponibilitat: Biblioteca d’Educació.

Altres obres de l’autora en el blog: La història immortal. http://blogdelcal.blogspot.com.es/search/label/DINESEN%20Isak

La follia d’Almayer

CONRAD, Joseph, Editorial Edhasa, Barcelona, 2012, 223 p.

Títol original: Almayer’s Folly, 1895. Traducció: Josep Carner i Ribalta (1929), revisada el 1985.

Certament, les obres de Conrad en català són difícils d’aconseguir. Una bona part se’n troben exhaurides, com aquesta, i caldria reeditar-les. Tan sols es poden trobar en portals de llibres de segona mà, com ara www.iberlibro.com. La follia és la primera novel·la que va escriure CONRAD; pertany al cicle malai. El protagonista, Almayer, un personatge molt semblant a l’actor principal d’”Una avançada del progrés” (un dels relats de Contes del neguit), regenta també una missió comercial. És l’antiheroi típic de l’autor: un home que es deixa dur pels esdeveniments, incapaç de reaccionar, d’eixir de la presó que s’ha creat a Sambir (Borneo).

Se’n va allà enviat pel seu cap, Tom Lingard, un aventurer i comerciant poc íntegre. Hi va com a delegat comercial de la zona. Com a complement del tracte, Lingard li proposa casar-se amb la seua filla adoptiva, una jove malaia que va capturar en un enfrontament amb un vaixell pirata i que ha educat amb cura. Almayer accepta per l’interès econòmic; tanmateix la relació amb la dona serà nefasta: a penes parlen, viuen en cases separades, ella el menysprea i, a més a més, a les nits l’enganya amb el rajà Lakamba.

De la unió amb aquesta dona, naix la seua filla Dina, i Almayer l’envia amb una família europea perquè siga educada en valors occidentals. No obstant això, quan torne transformada en una dona jove i atractiva, continuarà sent una malaia interiorment i decebrà les expectatives de son pare.

Almayer passa la vida esperant que un colp d’atzar el traga d’aquell lloc, esperant que puga presentar triomfalment la bellesa de Dina en la societat europea. És un somiatruites en realitat: mentre pensa obsessivament en un enorme tresor amagat, els negocis no rutllen i, en aquell indret perdut, és considerat un estrany per tots, per malais i per àrabs. Quan arribe el jove aristòcrata malai Dain, moltes coses canviaran en aquella vida sense perspectives del malaurat protagonista.

Conrad, mitjançant aquesta novel·la d’aventures, reflexiona al voltant de la fatalitat del destí, de la soledat i de la indolència. Usa un llenguatge elaboradíssim, com sempre, amb descripcions sensorials farcides d’adjectius: “Adesiara les tènues fumeroles blaves esdevenien espesses i negres, i, a través del riu, passaven com un manyoc odorós que per un moment l’embolcallava a la manera d’un vel sufocant” (p. 133). La traducció de Josep Carner i Ribalta, molt culta, de vegades fa poc lleugera la frase.

Pel que fa a l’estructura del text, tot i que es tracta d’una primera novel·la, hi ha una arquitectura complexa i s’hi observa un ús eficaç del flash-back, de manera que la història progressa sense deixar veure’n l’esquelet. Una bona primera novel·la que, en realitat, prefigura obres posteriors, com ara El cor de les tenebres, on reapareixen alguns dels temes. Tanmateix, he de dir que, com a aproximació a l’obra de Conrad, em van agradar més alguns dels relats de Contes del neguit per la intensitat.                    

Contes del neguit

CONRAD, Joseph, Editorial Alpha, Barcelona, 2012, 220 p., 24,00 €.

Títol original: Tales of unrest, 1898. Traducció: Ferran Ràfols Gesa

Una introducció excel·lent al món de CONRAD, si no el coneixem encara. Podem trobar-hi tots els seus temes habituals: l’amistat, la deslleialtat, el mal en la natura, el destí... Tot açò emmarcat en una narrativa d’aventures de llenguatge acuradíssim, carregada de psicologia i amb antiherois com a protagonistes.

Joseph Conrad va nàixer a Berdítxiv (Polònia), encara que aquesta localitat es trobava aleshores sota el domini de l’Imperi Rus. La seua família pertanyia a l’aristocràcia. Son pare va ser un nacionalista polonès molt actiu, cosa que li va ocasionar moltes dificultats amb les autoritats russes. Va perdre sa mare quan tenia 8 anys i son pare, una mica després, als dotze. Va ser educat per un oncle durant poc temps, perquè s’embarcà cap a Malàisia com a mariner. Va navegar durant anys per aquesta zona i per Àfrica. Aprengué l’anglès en aquesta època de convivència amb mariners britànics. Es va retirar a escriure el 1896, als 36 anys, després de contraure una malaltia al Congo. L’anglès era la seua tercera llengua; en la primera i segona, polonès i francès, havia llegit molts clàssics per influència de son pare. Va utilitzar com a material en la seua obra les experiències dels viatges. L’èxit popular li va arribar molt tard, ja amb les últimes novel·les, probablement per l’elaboració del seu llenguatge. Els seus textos van influir molt Scott Fitzgerald, Hemingway o Faulkner.  La seua obra més famosa és El cor de les tenebres, però les millors són: Lord Jim, Nostromo, El negre del “Narcissus”, L’agent secret i Victòria.

De les 5 narracions que componen aquest recull, dues pertanyen a l’etapa malaia («Karain, un record» i «La llacuna»), una, a l’etapa africana («Una avançada del progrés»), una és un conte menor, «Els idiotes», i, finalment, «El retorn» és un relat de qualitat també, però ben allunyat del món d’aventures habitual de Conrad.

Com deia, les dues primeres narracions fan part de l’etapa malaia de l’autor, l’època de les primeres novel·les. El mateix Conrad ho expressa així en el pròleg, quan diu del relat «La llacuna» que està concebut amb el mateix alè que La follia d’Almayer o Un rodamón de les illes, vist amb els mateixos ulls i escrit amb el mateix mètode». Els temes dels dos contes són idèntics: l’amistat, la traïció i la lleialtat. En els dos casos, els protagonistes, homes valerosos, viuen assetjats per l’ombra de una traïció inesborrable que van cometre en el passat. En ambdós la víctima és una persona pròxima, dolorosament pròxima.

Tant en aquest conte com en la resta, les descripcions tenen un paper fonamental: una adjectivació riquíssima i complexa dels escenaris fa crèixer la inquietud, el neguit. «Tot el carrer, profund com un pou i estret com un gorg, bullia amb una agitació ombrívola i incessant. La fregadissa urgent de peus, el repic de les passes ràpides i una remor subjacent ens omplien les orelles; una remor vasta, feble, palpitant, com si estigués feta de bleixos, de batecs de cor, de veus entretallades.» (p. 67) L’autor polonès va conviure històricament amb el moviment pictòric impressionista i aquesta influència és visible en les descripcions de la natura. Sovint, la natura salvatge amaga el mal, que aguaita entre la foscor de les fulles. «[En Karain] era un compendi de la seva raça, de la seva terra, de la força elemental de la vida ardent, de la naturalesa tropical. Tenia la seva mateixa força luxuriant, la mateixa capacitat de fascinació, i, com ella, portava a dins la llavor del perill.» (p. 21)

«Una avançada del progrés» és també un conte brillant, colpidor. L’autor el situa a l’Àfrica. El protagonista, en Kayerst, és un tipus d’home molt semblant a Almayer (l’antiheroi de La follia d’Almayer), un europeu que desconeix totalment el medi, que no aconsegueix adaptar-s’hi mai i que es deixa endur per la inacció. Ambdós són éssers ineptes que esperen que un colp de fortuna els traga de les seues destinacions penoses.  La presència de la natura hostil i poderosa, desestabilitzadora, és determinant en aquestes pàgines, a l’igual que en els contes anteriors. El contacte amb la natura primitiva, la indefensió i l’aïllament social destaroten els europeus. «A la sensació de ser l’únic de la seva mena, a la percepció nítida de la solitud dels propis pensaments i sensacions... s’hi afegeix la suggestió de coses vagues, incontrolables i repulsives que amb la seva intromissió pertorben i exciten la imaginació i posen a prova els nervis civilitzats, els dels savis i els dels bojos en la mateixa mesura.» (p. 102)

«Els idiotes» sembla una peça menor. Pel que fa a «El retorn», és un relat que conté paràgrafs molt esmolats contra la classe alta britànica: «En aquell món eixamplat es movien entre homes i dones perfectament agradables que temien més l'emoció, l'entusiasme o el fracàs que no pas el foc, les guerres o les malalties mortals, que toleraven només les formulacions més habituals dels pensaments més habituals...». (p. 136 i 148) És un text de caire psicològic que no pareix realment de Conrad. El mateix autor diu en el pròleg: «De fet, la sensació que em provoca ara mateix és la d’estar escrit amb la mà esquerra. Fa poc, fullejant la història, vaig tenir la sensació de seure sota una ombrel·la molt gran i molt cara sota el repic eixordador d’una tempesta tropical. Em va trasbalsar molt». I és que no ens trobem en els ambients exòtics típics de l’autor polonès, però sí assistim a una lapidació verbal  protagonitzada per l’Alvan, un home de l’alta societat enganyat per la seua dona. La situació sembla una d’aquelles històries de passions que conta tan esplèndidament Zweig. L’Alvan és tan conservador, tan amant de les aparences socials, com descriu sarcàsticament Conrad, que no pot tolerar l’escletxa que ha provocat la seua dona en l’ordre perfecte fixat pel seu estament. Quan descobrisca la traïció en una carta, la ràbia anirà creixent a través del seu monòleg fins a arribar a un punt de no retorn de tempesta tropical. (p. 172-73) Per això, durant tot el discurs, l'Alvan condemnarà la passió, que considera que desestabilitza les societats harmonioses. (p. 146)

Tampoc no és estrany el fracàs de la relació, tenint en compte el criteri de l'Alvan per a buscar parella: «Era una dona que caminava amb les grans gambades d'un granader, forta i dreta com un obelisc, tenia una cara bonica, un front sincer, uns ulls purs i ni un sol pensament propi a la testa. L'Alvan es va rendir de seguida a tots aquests encants, i li va semblar tan evident que aquella era la mena de noia que li convenia que no va dubtar ni un moment a declarar-li el seu amor». (p. 135 i 192) Hem de concloure que, per l'extensió i per la complexitat dels personatges, podem parlar de novel·la curta o nouvelle.

Un conjunt d’històries, doncs, molt profitós, per a llegir a poc a poc o, tal vegada, per a rellegir a poc a poc.

Conte de Nadal

DICKENS, Charles, Bromera, Alzira, 2012, 176 p., 9,20 €.

Traducció: Jesús Cortés. Títol original: A Christmas Carol

L’any 2012 es complien 200 anys de del naixement del creador britànic i no volia deixar escapar l’ocasió de llegir alguna obra de Dickens. No ha sigut El casalot, la seua obra mestra, o Grans esperances, també una gran fita. Les reserve per a més avant. He volgut començar a poc a poc. No cal dir que Conte de Nadal paga la pena, un text amb un sabor especial si, a més a més, el llegim en el seu context natural: l’última setmana de desembre. A més, Dickens ens farà sentir  sobre la pell el fred i la boira del relat durant tot el text.

La història és molt famosa: Ebenezer Scrooge és un empresari ric i especialment avar. El seu soci, Marley, va morir la nit de Nadal de set anys enrere. El llibre consta de cinc estrofes o parts. La primera és la visita de l’espectre de Marley; Scrooge hi apareix com un individu gens sociable que considera una estupidesa la celebració del Nadal. L’espectre l’avisa que té una última oportunitat d’escapar del destí de penitència que pateix ell mateix: l’oportunitat és la visita il·luminadora de tres espectres. La segona estrofa és la visita de l’espectre dels Nadals passats; la tercera, la visita de l’espectre del Nadal present, i la quarta, l’arribada de l’esperit dels Nadals futurs. Després de veure críticament la seua vida mitjançant aquests tres éssers, Scrooge decideix de canviar en l’última estrofa.

Encara que les nombrosíssimes versions de cinema i de televisió no s’aparten gens d’aquest clàssic de Dickens, hi ha coses que encara en sorprenen. Sorprèn la denúncia que fa de la situació de pobresa extrema dels obrers britànics, però cal tenir en compte que l’autor coneixia de primera mà els fets, ja que havia treballat en una fàbrica de betum durant molts mesos en fer dotze anys, per necessitats familiars, com s’explica en el pròleg. També en Temps difícils es reflecteix aquesta dura realitat.

Sorprèn també la religiositat de la societat de l’època i del mateix escriptor anglès, que veu, com a solucions de les injustícies socials, la caritat dels rics o l’alegria i la resignació dels pobres davant l’adversitat.

A més a més, Dickens critica amb reiteració (p. 45, 47 i 61) els polítics de l’època: «Scrooge gaudia tan poc d’això que s’anomena imaginació com qualsevol ciutadà de Londres, incloent-hi –i això són paraules atrevides- l’ajuntament, els regidors i els gremis.»

No sorprèn l’ús del narrador omniscient, però sí colpeixen les intromissions de l’autor en la història amb els seus comentaris o amb les apel·lacions al lector (p. 45, 66, 75 i 81): «se’n trobava tan a prop, com jo ho estic ara de vosaltres, i estic en esperit al vostre costat» o «però, igual que vosaltres, Scrooge no sabia com havia passat tot això».

De vegades l’autor cerca el sentimentalisme, com ara quan ens presenta la pobresa de la família de Bob Cratchit, l’empleat de Scrooge. Situa la càmera sobre el fill menut, Tim, que duu crosses i necessita un tractament mèdic amb urgència, perquè sabem que si no el rep prompte, morirà en poc de temps; un tractament que no pot pagar la seua família. Tanmateix, tant aquest aspecte com el de les intromissions dickensianes són més comprensibles si recordem que la novel·la es lliurava per entregues amb el diari, i, per tant, calia mantenir en tensió els lectors.

És necessari assenyalar també que l’estudi introductori de Jesús Cortés (una vintena de pàgines) és excel·lent i ens dóna claus de lectura molt útils, tant històriques i econòmiques com literàries. Una bona edició de Bromera molt assequible.

Una lectora poc corrent,

BENNETT, Alan, Editorial Empúries, 89 p.,13 €

La primera vegada que vaig llegir aquest títol em va fer la impressió que era ben poc inspirat (si acceptem per un moment l’existència de la inspiració); tanmateix el llibre és magnífic. En to de faula i amb un llenguatge molt senzill, ens descriu el poder de la lectura: ens va desvelant com es crea un lector, ens esmenta autors clàssics que hauríem de tenir molt en compte, i ens explica com s’arriba al plaer de la lectura obsessiva i, fins i tot, com, de vegades, aquest lector esdevé escriptor. Tot açò en ben poques pàgines (89), i a través d’un argument bastant corrent (malgrat que la protagonista siga la reina d'Anglaterra), perquè podria ser la història de qualsevol de nosaltres.

Una obra, doncs, divertida i alhora amable. Encomana les ganes de llegir i, en particular, de llegir els clàssics pendents. Recomanada a tot aquell que es considere bon lector.