La follia d’Almayer

CONRAD, Joseph, Editorial Edhasa, Barcelona, 2012, 223 p.

Títol original: Almayer’s Folly, 1895. Traducció: Josep Carner i Ribalta (1929), revisada el 1985.

Certament, les obres de Conrad en català són difícils d’aconseguir. Una bona part se’n troben exhaurides, com aquesta, i caldria reeditar-les. Tan sols es poden trobar en portals de llibres de segona mà, com ara www.iberlibro.com. La follia és la primera novel·la que va escriure CONRAD; pertany al cicle malai. El protagonista, Almayer, un personatge molt semblant a l’actor principal d’”Una avançada del progrés” (un dels relats de Contes del neguit), regenta també una missió comercial. És l’antiheroi típic de l’autor: un home que es deixa dur pels esdeveniments, incapaç de reaccionar, d’eixir de la presó que s’ha creat a Sambir (Borneo).

Se’n va allà enviat pel seu cap, Tom Lingard, un aventurer i comerciant poc íntegre. Hi va com a delegat comercial de la zona. Com a complement del tracte, Lingard li proposa casar-se amb la seua filla adoptiva, una jove malaia que va capturar en un enfrontament amb un vaixell pirata i que ha educat amb cura. Almayer accepta per l’interès econòmic; tanmateix la relació amb la dona serà nefasta: a penes parlen, viuen en cases separades, ella el menysprea i, a més a més, a les nits l’enganya amb el rajà Lakamba.

De la unió amb aquesta dona, naix la seua filla Dina, i Almayer l’envia amb una família europea perquè siga educada en valors occidentals. No obstant això, quan torne transformada en una dona jove i atractiva, continuarà sent una malaia interiorment i decebrà les expectatives de son pare.

Almayer passa la vida esperant que un colp d’atzar el traga d’aquell lloc, esperant que puga presentar triomfalment la bellesa de Dina en la societat europea. És un somiatruites en realitat: mentre pensa obsessivament en un enorme tresor amagat, els negocis no rutllen i, en aquell indret perdut, és considerat un estrany per tots, per malais i per àrabs. Quan arribe el jove aristòcrata malai Dain, moltes coses canviaran en aquella vida sense perspectives del malaurat protagonista.

Conrad, mitjançant aquesta novel·la d’aventures, reflexiona al voltant de la fatalitat del destí, de la soledat i de la indolència. Usa un llenguatge elaboradíssim, com sempre, amb descripcions sensorials farcides d’adjectius: “Adesiara les tènues fumeroles blaves esdevenien espesses i negres, i, a través del riu, passaven com un manyoc odorós que per un moment l’embolcallava a la manera d’un vel sufocant” (p. 133). La traducció de Josep Carner i Ribalta, molt culta, de vegades fa poc lleugera la frase.

Pel que fa a l’estructura del text, tot i que es tracta d’una primera novel·la, hi ha una arquitectura complexa i s’hi observa un ús eficaç del flash-back, de manera que la història progressa sense deixar veure’n l’esquelet. Una bona primera novel·la que, en realitat, prefigura obres posteriors, com ara El cor de les tenebres, on reapareixen alguns dels temes. Tanmateix, he de dir que, com a aproximació a l’obra de Conrad, em van agradar més alguns dels relats de Contes del neguit per la intensitat.