30.11.11

El silenci dels arbres

MÁRQUEZ, Eduard, Labutxaca, Barcelona, 2008, 139 p.,9,00 €.

Després de llegir per primera vegada un bon autor, és freqüent sentir la necessitat de regirar tota la seua obra. Vaig llegir aquest estiu L’últim dia abans de demà  i em va parèixer molt diferent de tot. Era inevitable cercar-ne precedents. El silenci dels arbres n’és un, però n’hi ha altres, com ara L’eloqüència del franctirador o La decisió de Brandes.

Andreas Hymer, violinista de fama, arriba a una ciutat dels Balcans per oferir un concert gratuït. És la seua manera de donar ànim als habitants d’aquest lloc, envoltat de franctiradors. És la ciutat de la seua infantesa i joventut. Hi torna també per aclarir els punts foscos de la relació amb Amela Jensen, la seua examant, i els de la figura misteriosa de sa mare. L'Ernest Bolsi, un guia de museu molt creatiu, completa el quadre.

La novel•la és un munt d’històries que encaixen a poc a poc amb la perfecció dels puzles. Hi destaca així mateix l’habilitat de l’autor per fer-nos passar del present al passat o del passat al present mitjançant una paraula, una frase o un objecte frontissa (pàg. 10). Una tècnica molt cinematogràfica.

La frase curta i austera, i l’ús continu del punt i seguit són també els senyals d’identitat de l’autor, com succeïa en la seua última obra. Això injecta dinamisme i lleugeresa a la prosa. Sembla que depure l’expressió cada vegada més. Diu Cassany en La cuina de l’escriptura que Richadeau observa una evolució entre els bons narradors britànics vers la frase curta. S’han fet estudis sobre la llargària de les frases que desvelen una tendència progressiva, des del segle XVIII, cap a la frase breu. Mentre que la mitjana de paraules per frase dels millors escriptors del XVIII és de 41, la mitjana dels del XX n’és de 15. Entre els francesos, la diferència no és tan acusada: s’ha passat dels 38 de Proust o dels 22 de Valéry, als 15 de Giono. No cal dir que aquest darrer registre és el medi habitual de Márquez.

Alguns personatges són inconformistes. Sophie Kesner tracta de traspassar els límits de l’art, tal com ocorria amb la fotògrafa Francesca en L’últim dia abans de demà. Sophie és la mare d’Andreas. Cerca experiències globals en la música i tracta de lligar-la al paisatge. Descuida la seua família en el procés. Andreas Hymer descobrirà que no coneixia la seua mare, que desconeixem totalment els nostres pares: si són feliços realment o els motius profunds dels seus actes. Diu Amela Jensen aquestes paraules inquietants:

«Sempre he cregut que els pares són un misteri. Vius amb ells un munt d’anys i amb prou feines n’arribes a conèixer la superfície i poc més. Molt sovint penso que, si ara hi fossin, els preguntaria allò o allò altre. Però és massa tard. Em passa sobretot quan miro les seves coses. Els àlbums de fotografies, les cartes... Però t’acostumes a viure sense respostes.» (p. 114)

Com a conseqüència de l’abandonament, Andreas Hymer té dificultats emocionals; no vol ser estimat perquè tal volta té por de ser abandonat de nou. No vol que ningú no trenque la serenitat del seu món. Diu ell mateix:

«Com de costum, estava penjat de la música, abstret dins la closca per protegir-me, per defugir el risc de trobar algú capaç de capgirar-me la vida.» (p. 80)

En suma, es tracta d’una novel•la d’amors i de guerra; una novel•la excel·lentment escrita, molt poètica, optimista. D’estructura complexa però de lectura senzilla. Molt recomanable.

Ressenyes interessants:

http://racoperllegir.wordpress.com/2010/08/01/el-silenci-dels-arbres/

http://lespolsadallibres.blogspot.com/2010/03/el-silenci-dels-arbres.html









12 comentaris:

  1. Subscric els comentaris. Molt recomanable!

    ResponElimina
  2. Gràcies per la visita. Sí, és un llibre que val la pena no deixar-lo passar.

    ResponElimina
  3. Ben explicat el que és el llibre, potser una mica massa perquè expliques moltes coses dels personatges a algú que el vulgui llegir. Però la descripció i la interpretació és bona, i molt interessant aquest estudi sobre la llargada de les frases. Suposo que la literatura també s'adapta al món, i sembla fins i tot lògica aquesta tendència a la brevetat.

    ResponElimina
  4. Tot just ara veig la ressenya, perdona però vaig molt enfeinada i no estic al dia ni amb el meu blog ni amb els que acostumo a llegir.

    Rellegint les dues ressenyes que has fet d’en Màrquez i amb la meva lectura de “La decisió de Brandes” veig que l’estil segueix sent molt personal.

    A mi les frases curtes en les novel•les m’agraden, fins hi tot quan només consten d’una o dues paraules, i sobretot, quan apareixen després d’una bona sentència o descripció, com per a posar el punt sobre la i. Però també gaudeixo d’unes bones subordinades, d’aquelles que quan has acabat de llegir-les et deixen gairebé sense alè. En definitiva, si està ben escrit tant més.

    En Màrquez és un autor que no em desagrada, però no sé massa bé perquè, no hi acabo d’entrar. Bona ressenya, el tindré en compte quan decideixi llegir un altre llibre de l’autor.

    ResponElimina
  5. M'agrada molt la ressenya que n'has fet, trobo que recull molt bé els punts forts de l'obra. Gràcies per citar-me, ens llegim!

    ResponElimina
  6. Pot ser que tingues raó, Xexu, i explique o interprete massa coses dels personatges. De fet, no pensava estendre'm tant, però últimament se m'escapen sovint de les mans les ressenyes i acaben sent un pèl llargues. De tota manera, sempre intente no desvelar la trama totalment; però ho tindré en compte.

    ResponElimina
  7. Gràcies per les teues paraules, Quadern de mots, i pel temps.

    Crec que la millor obra de Márquez és L'últim dia abans de demà, un pèl per damunt d'aquesta. La decisió de Brandes, pel que he llegit pels blocs, no la solen considerar a la mateixa altura. Potser això t'ha influït.

    Pel que fa a la llargària de les frases, estic d'acord amb tu. En realitat, el comentari que citava de Cassany continua dient que, de vegades, l'ús de moltes frases curtes pot dificultar la comprensió, perquè t'obliga a processar molta informació contínuament. Per això, diu Cassany, que Richaudeau considera acceptable una mitjana situada entre 15 i 30 mots. No vaig voler explicar tot açò i algunes coses més per no fer una entrada enorme o massa tècnica.

    Em va agradar la teua ressenya sobre Els castellans, però no he pogut encara comentar-te'n res. Tinc una oposició d'ací a 20 dies i vaig de bòlit.

    ResponElimina
  8. Gràcies pel que dius, Racó per llegir.
    Ens llegim pròximament!

    ResponElimina
  9. Moltes gràcies, Quadern de mots.

    Bon Nadal!

    ResponElimina
  10. Gràcies a tu per la visita i per participar-hi.

    Salutacions

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...