8.6.17

Sukkwan Island


VANN, David. Sukkwan Island. Empúries, Barcelona, 2010. Traducció: Francesc Rovira Faixa.

Una novel·la demolidora, devastadora. Crec que és el relat més dur que he llegit mai. I escrita de manera freda, minuciosa, amb colps ben calculats per atordir el lector cada cert nombre de pàgines i no deixar-lo refer-se’n. Una inesperada combinació de novel·la psicològica duta als límits i de novel·la d’aventures a l’estil de Conrad o London que la fa esdevenir molt intensa.

Quina és la trama? Doncs, un home divorciat intenta reprendre la relació amb el seu fill de 13 anys, fruit del seu primer matrimoni, en un any diguem-ne sabàtic. Es desfà de la seua consulta de dentista i compra terres i una cabana en una illa deserta d’Alaska. Les condicions climàtiques i l’austeritat de mitjans, juntament amb les confessions que fa al fill duen la relació a una tensió màxima. Així, ambdós personatges troben a faltar tant les persones que han deixat fora (en la civilització) que aquest factor va enverinant la vida i l’aire a la cabana.

Al contrari del que pensava el pare, l’aïllament cercat no acosta gens l’adolescent a l’adult (p.42), una persona carregada de desequilibris que s’obstina a mostrar a Roy, el xicot, les seues debilitats emocionals en un espai claustrofòbic. En aquest sentit, la crisi de la relació amb la Rhoda, la seua segona exdona, amb qui parla per ràdio des de la cabana, contribueix a agreujar la situació.

El text té molts elements de la novel·la d’aventures: els personatges han de sobreviure en un entorn molt dur usant les mans, han de caçar i pescar, construir habitacles, explorar i enfrontar-se a perills. Tot això amb unes quantes eines. Podria ser l’argument d’una entrega més de la saga de Defoe, i, així, fins i tot el final conté un alt grau d’aquest element aventurer. 

S’ha de dir, a més a més, que l’ombra benèfica de La carretera, de Cormac Mc Carthy (de lectura imprescindible), plana sobre el text, amb uns protagonistes molt similars (pare i fill) en un món violent i desolat. La diferència rau en el llenguatge (el laconisme inigualable de Mc Carthy) i en el tipus de relació totalment diferent entre els protagonistes, que és de protecció en La carretera, i de naufragi en Sukkwan.

El relat té dues parts molt diferenciades: la primera narrada des dels ulls del fill; la segona, des del punt de vista del pare. Tanmateix, en els dos casos David Vann utilitza un narrador en tercera persona que només sap i veu allò que sap i veu el protagonista. Tant en l’una com en l’altra va deixant anar els seus colps d’efecte brutals que sotraguen la tranquil·litat del lector i impossibiliten la caiguda del ritme, colps que se succeeixen fins a les últimes pàgines. De fet, el final m’ha semblat d’un gran nivell, magnífic. Per cert, com a epíleg de la lectura convé fer una ullada a la biografia de Vann, perquè hi trobarem coincidències interessants amb la ficció que és millor que calle ara.

9.5.17

La sega



Domínguez, Martí. La sega. Proa, Barcelona, 2015.

Sovint tenim expectatives massa altes respecte a una novel·la de la qual hem llegit bones referències. La sega, a més més, ha guanyat tota classe de premis: http://www.vilaweb.cat/noticies/la-sega-de-marti-dominguez-guanya-el-premi-de-la-critica-dels-escriptors-valencians/ Sovint acaben decebent-nos obres així, però amb el relat de Marí Domínguez ocorre el contrari, destrossa les nostres expectatives. Es tracta d’un llibre sòlid, una novel·la redona en estructura, estil, argument i personatges.

L’obra és la crònica del període immediatament posterior a la fi de la Segona Guerra Mundial als masos de muntanya del nord del País Valencià. El maquis havia penetrat a Espanya per la vall d’Aran per reconquistar terreny i constituir un govern republicà a la vall, però a poc a poc va anar descobrint amb desencant que els masovers ja no volien saber res d’ideologies: la Guerra Civil havia acabat feia 6 anys i ara sols volien viure en pau i no els importava fer els ulls grossos davant els abusos inhumans dels franquistes.

Els guàrdies civils, per contra, venien a fer carrera, a caçar guerrillers i així pujar en l’escalafó. Un d’aquests guàrdies és Mata, un capità de cognom poc atzarós. Mata és un professional del mal al servei de la barbàrie del nou règim; no té escrúpols, no li importa torturar o matar per obtenir els seus objectius. Es declara anticomunista i considera la cultura com a sospitosa. 
 
Els masovers de les comarques de l’interior es van trobar entre els dos focs: ajudar els uns o els altres els suposava la mort. Entre aquests hi ha Goriet, el narrador, un xiquet en aquell moment, que relata els fets en primera persona al cap dels anys. Els éssers que l’envolten: la seua mare (Bela); Teresa, la seua germana, de gran caràcter: el tio Miquelo, un masover amic de la família que els ajuda sovint: el guerriller Ferroviari, o Don Arcadi, el mestre, són personatges potents, complexos, angoixats, carregats de contradiccions i amb racons profunds de foscor. Tots són personatges ben travats i podrien tenir el protagonisme.

El relat és una profunda lliçó històrica de les atrocitats dels règims amb poder absolut, una història que molts desconeixen i altres han volgut fer-nos oblidar. Així, diu el narrador en el curs del relat: «En la guerra retrocedim als nostres orígens, a la bèstia que portem dins, i contra ella de res serveix la cultura!» (p. 280). I és que, en realitat, la lluita del maquis era una segona guerra. Per als guerrillers i els guàrdies civils, la contesa no havia acabat. Tanmateix, el fred, la misèria, la duresa de les muntanyes i la desil·lusió s’anaven imposant a diari, fins que els maquis arriben a la mateixa conclusió que el mestre: «De vegades, cal abandonar.» (p. 247)

Domínguez demostra un domini de l’estructura absolut. La veu del narrador avança fets per crear interès o, de sobte, retrocedeix, i juga així amb el lector, que el segueix pel camí que li traça, arrossegat per la intensitat de la trama, fins al crescendo final.
 
En la novel·la destaca l’ús d’una llengua molt acurada, que arreplega mots del registre oral tradicional i del món rural, i un llenguatge de vegades poètic: «Vaig veure com queia de genolls, i després de cap, quedant de bocaterrosa, mentre la sang li eixia a roll i feia un gran bassiol, tan vermell com un rodal de roselles en un sembrat de blat.» (p. 329)

La història té punts de contacte amb El lector de Julio Verne: la mateixa època, els mateixos bàndols. Tanmateix, l’obra d’Almudena Grandes està situada a les muntanyes andaluses i, tot i que també està escrita amb un llenguatge brillant, La sega la supera totalment en versemblança i força dramàtica. Res a veure!: La sega és un com un colp de puny de realitat històrica que ens deixa astorats i ens fa molt difícil el retorn a les nostres vides segures.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...