22.10.11

Olor de Colònia

ALCÀNTARA, Sílvia, Edicions de 1984, Barcelona, 2009, 330 p.,18,00 €.


Havia llegit fa uns mesos La casa cantonera, segona novel•la de Sílvia Alcàntara, i la qualitat d’aquella m’ha obligat ara a llegir Olor de Colònia, quan potser ja no és moda. Però el ben cert és que ha sigut una obligació molt plaentera.

Sílvia Alcàntara va nàixer l’any 1944. Va publicar aquesta primera novel•la el 2009, amb 65 anys. Pot semblar sorprenent, però cal tenir en compte que ja feia alguns anys que Sílvia impartia classes de tècniques d’escriptura en diversos centres. En realitat, no és la seua primera novel•la, perquè va acabar una mica abans que aquesta La casa cantonera, però l'ha publicada el 2011. L’explicació és la següent: Olor de Colònia té tants personatges i d’una profunditat tan vasta, que arribà un moment en què l’escriptora es trobava exhausta, de manera que va fer un parèntesi i començà a escriure La casa cantonera per evadir-se, ja que era una història curta, que tenia molt clara al cap i amb pocs personatges.

Ambientada en els anys 50 en una població dedicada al sector tèxtil, Olor de Colònia narra el domini fred i absolut dels poderosos sobre la vida dels empleats/vassalls, tant dins de la fàbrica, com en qualsevol àmbit de la vida del poble (a l’església, a l’escola, en les celebracions, a les cases prestades). Aquest ambient opressiu es fa angoixant per l’acció de la murmuració col•lectiva, que és una força implacable a la Colònia.

«(...) l’altre estava a punt de desaparèixer d’aquell món tancat, absorbent, únic; l’únic que ell coneixia.» (p. 310)

«—Aquesta gent té tot el que a nosaltres no ens permeten de tenir: diners, poder, influència, mala llet...
—...i coses per amagar... i...algunes per perdre, també. » (p. 311)

L’església té un paper de pes en aquest món tancat, i forma part d’aquest complot de maledicència i sexisme. La priora del convent, la mare Tomasa, n’és l’estendard: imagina relacions tòrrides a partir de detalls equívocs, difama i, a més, impedeix l’accés de les adolescents als estudis de secundària.

Però la vida pública de la majoria dels habitants és sols la part més insignificant dels seus dies; la part privada amaga temes secundaris cabdals: la frustració, l’alcoholisme, el pas del temps, la solitud i la incomprensió de les parelles, la venjança o la gelosia.

És també un subtema important en l’obra, dins de l’opressió general sobre els empleats, l’assetjament sexual a les dones en l'espai de treball mitjançant l’ús de la jerarquia, especialment per part de Boix, el director, que sembla un ésser amb un buit insaciable, però també per part de l’amo, que abusa del personal de la casa sense remordiments i, fins i tot, se’n considera una víctima.

Construïda laboriosament sobre la tradició de les grans novel•les realistes del XIX, l’autora dissenya una estructura minuciosa amb 40 personatges de vida molt intensa, cada un dels quals mereix una ficció pròpia. Parle de novel•la del XIX i és que si fem una ullada al bloc de Silvia Alcàntara (http://www.blogger.com/profile/13230547643119959411) i tafanegem entre els seus llibres favorits, constatarem la presència dels grans d’aquell període: Flaubert, amb L’educació sentimental; Tolstoi, amb Anna Karènina; Charles Dickens, amb Grans esperances, i Dostoievski, amb Crim i càstig.

Cal dir que l’autora va traslladar-se a viure a una colònia tèxtil d’aquest tipus, en companyia dels seus pares, quan tenia 6 anys, fet important. Tot aquest món de la Colònia ens el transmet amb un llenguatge senzill, però molt acurat, i per mitjà d’una gran capacitat per a fer-nos fluir contínuament de la narració al pensament dels protagonistes, com si hi tinguérem accés lliure.

D’una altra banda, m’ha sorprès la presència reiterada del foc en els dos textos. El foc de La casa cantonera devora la figuera dels fets prohibits. En Olor de Colònia destrueix també les empremtes dels delictes. La purificació impossible, en els dos casos.

Comptat i debatut, una molt bona novel•la, molt treballada, de les que cal rellegir, com va dir l’autora en Com Ràdio, per gaudir de tots els detalls amb tranquil•litat, una vegada alleujats del suspens en la primera lectura.

Ací teniu una entrevista a l'autora i alguns enllaços a blocs que també han parlat d’aquesta novel•la:

http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=340528.

http://lespolsadallibres.blogspot.com/2009/03/la-sensacio-despres-dhaver-llegit-olor.html

http://viuillegeix.wordpress.com/2009/05/26/olor-de-colonia-silvia-alcantara/

http://neguitdepantorrilla.blogspot.com/2009/04/olor-de-colonia.html

http://quaderndemots.blogspot.com/2010/11/olor-de-colonia.html

2 comentaris:

  1. Hola, a mi la novel•la em va agradar molt, sobretot l’ambientació. Aquesta atmosfera asfixiant, carregada, tensa, que s’endinsa no només a la fàbrica, es respira dins de cadascuna de les cases i en cadascun dels seus habitants.
    És una novel•la agraïda que es llegeix molt bé i de les què és fàcil capbussar-t’hi, és una bona lectura.
    Encara que és diferent “La casa cantonera” comparteix amb aquesta, aquest ambient d’angoixa, aquí dut a l’extrem físic de les quatre parets d’una casa.

    No sabia que havia fet classes de tècniques d’escriptura, això segurament ho dit tot. Segons dius va escriure -o acabar primer- “La casa cantonera”, a mi de les dues és la que més em va agradar. Bona ressenya, ens llegim.

    ResponElimina
  2. Gràcies. És ben cert el que dius: el més important d'Olor de Colònia probablement és l'atmosfera o la mala atmosfera que lliges. Té tants personatges que li degué suposar un esforç enorme l'estructuració.

    A La casa cantonera hi ha també moltes passions amagades però no trobe aquesta opressió al mateix nivell. En canvi, el fet de concentrar l'acció/els sentiments en pocs personatges fa que siga molt molt intensa, més que Olor de Colònia. Aconseguir aquesta intensitat en un relat tan breu és força meritori. Tal vegada siga millor, com tu deies.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...