EL HACHMI, Najat, Editorial Labutxaca, 336 p., 9,95 €
Aquesta setmana he llegit en El Temps, en un article de Lluís Bonada, que L’últim patriarca havia tingut unes crítiques molt bones a França. Hi consideraven la narració com una novel·la molt important. Vaig llegir aquest text ja fa molts mesos i ara que ha eixit en edició de butxaca (editorial labutxaca) he pensat parlar-ne.
Hi ha dues parts en la novel·la: la primera transcorre al Marroc (la infància i la joventut de Mimoun, el cap de la família), i la segona, a Catalunya (l’emigració i l’assentament del patriarca i, posteriorment, de la dona i dels fills). El ben cert és que aquesta primera part és molt interessant per l’esguard sobre els costums sexuals a Marroc, tan desconeguts per a nosaltres, tan sorprenents. També el sexe és present en la segona part, però es centra més en altres temes, fonamentalment en el masclisme anorreador i en el maltractament de les dones, tema universal que veiem fins i tot en Stieg Larsson.
L’últim patriarca captiva perquè Najat el-Hachmi sap com seduir-te des de la primera o potser des de la segona línia i no et permet abatre les tapes del llibre molt de temps. Per fer-ho, es basa en capítols molt curts, que no cansen mai el lector, i en aquesta capacitat narrativa mítica dels escriptors orientals, des de Naguib Mahfouz fins a Khaled Hosseini.
Potser la fi és una mica discutible: molt més simbòlica que versemblant però fet i fet, cal posar aquesta novel·la entre els tres primers llocs de la nostra pila de lectures pendents i, sobretot, cal difondre-la entre els amics.
