Jo confesso

CABRÉ, Jaume, Edicions Proa, Barcelona, 2011, 1008 p., 26,90 €.

Una altra ressenya sobre aquesta novel·la, sí. Molts han parlat abans de Jo confesso. Una gran part des de l’elogi. Alguns, en canvi, l’han criticada amb duresa. Discrepant de molts blocs que respecte, jo diria que és un gran artefacte narratiu, però no un clàssic, com s’ha dit.  

Tothom deu saber ja que el llibre és una carta-confessió de l’Adrià Ardèvol, un xiquet superdotat, dirigida a la Sara, la seua companya, en què li explica la seua vida des de la infància sense afecte familiar fins a la vellesa tenebrosa. Adrià té facilitat especial per a aprendre llengües i per a escriure. Durant la joventut i maduresa tindrà unes poques relacions amoroses i un amic especial, Bernat Plensa, que toca magníficament el violí però que s’entesta a publicar llibres de relats sense ànima. És el revés d’Adrià, que escriu llibres importants i, tanmateix, li agradaria tocar molt millor el valuosíssim violí que posseeix per herència paterna. Dues personalitats doncs, insatisfetes i complementàries.

Aquestes memòries d’Ardèvol esta contades desestructuradament, com recorda el cervell humà, tot i que es tracta d’un caos que va adquirint forma amb el pas de les pàgines. L’acoblament de totes les històries que recorren la novel·la és perfecte. A poc a poc, l’autor va desvelant més dades de les vicissituds personals dels protagonistes i també dels tres casos de maldat històrica irracional que estudia el text. Hi apareix el mal lligat a la intolerància religiosa (la barbàrie de la inquisició catòlica i de certes lleis islàmiques) o les atrocitats experimentals dels camps nazis d’extermini.

A més del mal, són també temes importants en la narració: l’amistat, l’ètica, l’amor als llibres i als objectes d’art, la lleialtat, les petites traïcions quotidianes o la comunicació en la parella, en la família i entre els amics. (p. 962) «Quantes coses que ens amagaves, Adrià. Fins avui no l’he coneguda de debò. Quantes coses que ens amaguem els amics, va pensar en Bernat.» Tanmateix el tractament d’aquests temes es queda de vegades en un nivell poc profund.

Cal assenyalar que Cabré domina absolutament la tècnica narrativa. Així, per exemple, sovint relata els fets en tercera persona i, en el mateix paràgraf, canvia sense transició a la primera amb naturalitat. «Mentre en Bernat s’ho anava rumiant, l’Adrià sentia que el silenci de la Sara, mentre es posava el pijama i es rentava les dents, era massa espès. Em sembla que només una altra vegada t’havia vist tan empipada. Per això em vaig refugiar en Horaci. Estirat al llit llegia Solvitur acris...» En ocasions relata els mateixos fets diverses vegades, però afegint en cada versió nous detalls determinants que fan progressar-ne la comprensió.

L’autor es reserva les últimes 200 pàgines per unir tots els caps amb saviesa i per fer-nos conèixer dades que completen i capgiren totalment la nostra visió de la trama. La novel·la és extensa però no decau perquè l’ús destre del diàleg i d’un llenguatge sempre transparent ho impedeix.

Parlem, doncs, d’un text de construcció excel·lent. Tanmateix sentim que manca complexitat en els personatges. La part més redona de la vida de l’Adrià és la infància: arrossega el lector. Per contra, la maduresa i la vellesa no tenen la mateixa força, la mateixa veritat. Pel que fa a la Sara, qui és realment? per què no sabem a penes res d’un personatge tan central? com és la seua ànima? aquest ocultament és deliberat? De vegades el llibre fa aquesta impressió: una molt bona obra d’estructura enlluernadora i narrativa amena que no sempre acaba d’apassionar.

Per acabar, reproduïsc una frase suggerent (p. 30): «El pater Faluba ens ha dit que els homes no habitem un país; habitem una llengua.»

Ressenyes interessants a favor i en contra:

http://www.vilaweb.cat/noticia/3924041/20110901/jaume-cabre-jo-confesso-mal-mal-sempre-recomenca.html

http://undiaenlescarreres.blogspot.com/2011/09/la-novella-de-novelles-de-novelles-de.html

http://www.diaridegirona.cat/cultura/2012/08/18/justificacio-vital/577509.html

http://racoperllegir.wordpress.com/2012/02/08/jo-confesso/

Fra Junoy o l’agonia dels sons

CABRÉ, Jaume, Ed. 62, Barcelona, 1984, labutxaca, 2011, 288 p., 9,95 €.

M’abelleix llegir Jo confesso, però ho he ajornat per a aquest estiu, perquè ara mateix no trobe el temps per a llegir les 1.000 pàgines de l’obra amb l’assossec necessari. Tanmateix, he encetat l’acostament a poc a poc a aquesta novel·la amb petits passos, com ara Fra Junoy o l’agonia dels sons, una obra anterior molt valuosa.

L’obra narra la història d’un frare apassionat per la música, tant que l’afició alça recels en el seu superior i és enviat com a confessor al monestir de la Ràpita, famós per l’austeritat extrema, per tal que se n’oblide. L’edifici està habitat per les monges de clausura de l’Orde del Císter de l’Estricta Observança en la Pobresa Absoluta (un nom ja rocambolesc); un orde estrictíssim, amb una religiosa al capdavant tan inflexible com el Sant Costum: una sèrie de mandats per a la vida diària escrits per una antiga abadessa fundadora, que tota la comunitat ha de seguir al peu de la lletra. La penitència contínua (ús permanent del cilici sota la roba i autoflagel·lació nocturna sobre l’esquena) o l’absència de peix i de carn en la dieta són alguns elements d’aquest costum.

La convivència allà és difícil pel xoc entre la visió humana de les coses del religiós i la intransigència de soca-rel de l’abadessa, la mare Dorotea. Com a resultat, el religiós és acusat d’exercir una influència perversa sobre dues novícies, i, en general, sobre totes les monges del convent. És sotmès a judici eclesiàstic —l’esquelet de la novel·la—; però el frare se sent molt lluny del combat entre el fiscal i l’advocat defensor, i passa el temps somiant despert les composicions musicals prohibides.

Assistim així en aquest marc a la lluita pel poder religiós i econòmic: clergues que es comporten com executius implacables. Aquests assumptes no interessen fra Junoy que, separat de la seua passió, intenta posar una mica de seny i de comprensió en un convent regit per la irracionalitat, on se sent un estrany. Diu, per exemple: «La pobresa no pot ser un fi en si mateixa; és només un mitjà per aconseguir la felicitat religiosa.» (p. 169) O diuen d’ell amb estupor: «Havia arribat prou lluny com per recomanar en casos individuals la supressió o la discreció en l’ús del cilici i de les deixuplines argumentant que la penitència per la penitència no entrava en els designis del Senyor.» (p.136)

Curiosament, l’única monja equànime, l’única que veu les coses amb claredat, davant la ceguesa general, és sor Margarida de Fredes, una religiosa cega de 117 anys, que viu apartada de la comunitat,  perquè pensen que delira.

El més interessant del text és la profunditat humana dels personatges i l’atmosfera. Cal 30 pàgines per a entrar en els fets, en l’ambient. Després ja no és possible eixir dels murs de la Ràpita; esdevé necessitat conèixer tots els detalls de la història: els dubtes i la por de les novícies, el fred als peus nus en les oracions a la matinada, el rigor fanàtic de sor Dorotea, el règim d’obligacions diàries o les escletxes ideològiques en la comunitat.

Fra Junoy i sor Dorotea representen les dues vessants possibles de l’Església, del món: la humanista, la comprensiva, la que valora les arts (la música), i la implacable, la tenebrosa. Psicològicament, tant aquests dos personatges com els de les novícies o el del bisbe són caràcters molt complexos, densos, amb gran nervi, farcits de veritat.

En fi, un text acuradíssim, d’estructura molt elaborada, on cada detall ha sigut tractat amb minuciositat de copista. Un llibre important.