CABRÉ, Jaume, Edicions Proa, Barcelona, 2011,
1008 p., 26,90 €.
Una altra
ressenya sobre aquesta novel·la, sí. Molts han parlat abans de Jo confesso. Una gran part des de l’elogi. Alguns, en canvi, l’han
criticada amb duresa. Discrepant de molts blocs que respecte, jo diria que és
un gran artefacte narratiu, però no un clàssic, com s’ha dit.
Tothom deu
saber ja que el llibre és una carta-confessió de l’Adrià Ardèvol, un xiquet
superdotat, dirigida a la Sara, la seua companya, en què li explica la seua
vida des de la infància sense afecte familiar fins a la vellesa tenebrosa.
Adrià té facilitat especial per a aprendre llengües i per a escriure. Durant la
joventut i maduresa tindrà unes poques relacions amoroses i un amic especial,
Bernat Plensa, que toca magníficament el violí però que s’entesta a publicar
llibres de relats sense ànima. És el revés d’Adrià, que escriu llibres
importants i, tanmateix, li agradaria tocar molt millor el valuosíssim violí que
posseeix per herència paterna. Dues personalitats doncs, insatisfetes i
complementàries.
Aquestes
memòries d’Ardèvol esta contades desestructuradament, com recorda el cervell
humà, tot i que es tracta d’un caos que va adquirint forma amb el pas de les
pàgines. L’acoblament de totes les històries que recorren la novel·la és
perfecte. A poc a poc, l’autor va desvelant més dades de les vicissituds
personals dels protagonistes i també dels tres casos de maldat històrica
irracional que estudia el text. Hi apareix el mal lligat a la intolerància religiosa
(la barbàrie de la inquisició catòlica i de certes lleis islàmiques) o les
atrocitats experimentals dels camps nazis d’extermini.
A més del
mal, són també temes importants en la narració: l’amistat, l’ètica, l’amor als
llibres i als objectes d’art, la lleialtat, les petites traïcions quotidianes o
la comunicació en la parella, en la família i entre els amics. (p. 962) «Quantes
coses que ens amagaves, Adrià. Fins avui no l’he coneguda de debò. Quantes
coses que ens amaguem els amics, va pensar en Bernat.» Tanmateix el tractament
d’aquests temes es queda de vegades en un nivell poc profund.
Cal
assenyalar que Cabré domina absolutament la tècnica narrativa. Així, per
exemple, sovint relata els fets en tercera persona i, en el mateix paràgraf,
canvia sense transició a la primera amb naturalitat. «Mentre en Bernat s’ho
anava rumiant, l’Adrià sentia que el silenci de la Sara, mentre es posava el
pijama i es rentava les dents, era massa espès. Em sembla que només una altra
vegada t’havia vist tan empipada. Per això em vaig refugiar en Horaci. Estirat
al llit llegia Solvitur acris...» En ocasions relata els mateixos fets diverses
vegades, però afegint en cada versió nous detalls determinants que fan
progressar-ne la comprensió.
L’autor es
reserva les últimes 200 pàgines per unir tots els caps amb saviesa i per fer-nos
conèixer dades que completen i capgiren totalment la nostra visió de la trama. La
novel·la és extensa però no decau perquè l’ús destre del diàleg i d’un
llenguatge sempre transparent ho impedeix.
Parlem,
doncs, d’un text de construcció excel·lent. Tanmateix sentim que manca
complexitat en els personatges. La part més redona de la vida de l’Adrià és la
infància: arrossega el lector. Per contra, la maduresa i la vellesa no tenen la
mateixa força, la mateixa veritat. Pel que fa a la Sara, qui és realment? per
què no sabem a penes res d’un personatge tan central? com és la seua ànima? aquest
ocultament és deliberat? De vegades el llibre fa aquesta impressió: una molt bona
obra d’estructura enlluernadora i narrativa amena que no sempre acaba d’apassionar.
Per acabar, reproduïsc
una frase suggerent (p. 30): «El pater Faluba ens ha dit que
els homes no habitem un país; habitem una llengua.»
Ressenyes interessants
a favor i en contra:
Jo crec que Cabré expressament decideix no entrar en el personatge de la Sara, perquè així li atorga un toc misteriós i intrigant i deixa al lector que se la imagini lliurement i sense restriccions. Coincideixo en el que dius sobre la tècnica narrativa de Cabré. Si és un clàssic o no, el temps ho dirà...
ResponEliminaÉs possible que siga com dius, que es tracte d'una decisió deliberada de Cabré per fer-la més misteriosa: només ell ho sap. Tècnicament em sembla una novel·la fantàstica, però alguns personatges no m'han acabat de convèncer, entre ells l'Adrià. Jaume Cabré m'agrada molt i tal vegada esperava massa d'aquest text.
ResponEliminaL'he començat i encara no l'he acabat. Tinc la lectura aturada a mig llibre. M'agrada a trossets, sense captivar-me plenament. El que queda clar és que no és un llibre ni fàcil d'escriure i en certs aspectes, ni fàcil de llegir.
ResponEliminaBona ressenya, quan acabi la lectura ja em tornaré a passar.
Jo també vaig fer una parada en el llibre després de l'estiu per qüestió de temps.
ResponEliminaCom tu dius, la novel·la ara t'atrau, ara no t'atrau: té moments molt intensos i molt durs, com el cas de la xica musulmana (no vull desvelar-te res) o els experiments amb xiquets en els camps d'extermini alemanys, al costat de pàgines poc significatives de la vida de l'Adrià.
Ja ens diràs què t'ha semblat finalment.