28.8.16

Pessoanes

PONS, Ponç. Pessoanes. Bromera, Alzira, 2003.
Si dic poesia, alguns tremolaran a l’instant o m’abandonaran. Per això he de precisar de seguida que aquesta és una obra per a lectors de poesia i per als que no ho són. Una bona manera, per tant de perdre’n la por. I és que aquest poemari és un regal i una oportunitat d’endinsar-se en el món de Ponç Pons i de quedar-s’hi per sempre. Jo ho he fet i he buscat després apressat altres obres de l’autor, com ara El rastre blau de les formigues (un llibre d’aforismes fantàstic, carregat de lliçons de literatura i de vida), i Camp de Bard (un llibre de poemes de 2015 en una línia similar a aquest).
Pessoanes està construït sobre una col·lecció de cartes o postals amb forma de poemes que l’autor envia a Pessoa; és la seua manera de conversar amb «morts que són vius» durant anys, com aclareix en el prefaci. Pons interpel·la el poeta i els seus heterònims, els pregunta per aspectes de la seua vida a Lisboa, de vegades els dóna consells, i també aprofita per parlar-los de la seua vida quotidiana tan tan especial a Menorca, en què els petits detalls l'ajuden a bastir reflexions ben fondes. La literatura, la natura i l’enyor insuportable de Menorca quan no hi és són els altres grans temes que recorren el volum.
Pons és un amant de la senzillesa i ho deixa clar des del principi, des de la cita de Vinyoli que encapçala el llibre: «He decidit escriure/ poesies concretes. Envelleixo, calen / realitats, no fum.» Aquestes paraules les mantindrà com a estendard des del primer a l’últim poema, perquè, com diu en la pàgina 16: «Les paraules enceguen. / Fer versos no és un joc. /Jo no cerc la Bellesa / sinó el Coneixement.»
Ponç Pons és un poeta diferent, modest, que tan sols busca escriviure, dues activitats molt lligades per a ell, intercanviables. La seua vida és escriure, llegir i cultivar la terra, com Horaci o Thoreau, o el mateix Tolstoi, que a estones feia de pagès (p. 24). «He acomplert el meu somni / de tenir un solitari / terreny verge en el camp. / Aquí puc ser un secret / eremita salvatge / i escriviure tranquil / com un nou Thoreau illenc.» (p. 23) Aquesta idea es repeteix en diversos poemes i també en El rastre blau. Conrea una petita parcel·la de terra, sa Figuera Verda, on té cura dels ullastres, els xiprers, les figueres i les tomaqueres (p. 23 i 88).
Parlem d’un poeta que no vol ser classificat, que defuig les ambicions i les enveges dels cercles literaris. «La passió d’escriviure i llegir m’ha portat / dissident lluny del món literari i no vull / formar part de cap grup limitat per l’edat.»
Pons, al llarg del llibre, va desvelant els seus gustos literaris i retrata el seu lector ideal: «Escric per a un lector / invisible que té tots els rostres mesclats / dels poetes que estim.» I tot i que sols esmenta alguns dels poetes que ama, com, naturalment, Pessoa i els seus heterònims, Seamus Heaney, Keats, Quasimodo o Ernesto Cardenal, i es refereix de passada a d’altres, com Novalis i Heine, sí hi fa, en canvi, valoracions de molts narradors: Böll, Pla, Borges, Txékhov, Joyce, Maupassant, Chatwin, Colin Thubron o García Márquez. Fins i tot rep sovint la visita de l’esperit de Robert Walser. «Borges pot ensenyar-te’n, / i potser Maupassant. Jo he tornat al gran Txékhov. / Sakhalín és brutal.» (p. 28)
El menorquí confessa que s’ha fet vell o savi i han canviat els seus gustos: «La fantasia de les novel·les ja no m’interessa / i em sent més prop de Pla.» (p. 28), a l’igual que se sent prop del cinema de Dryer i Renoir.
En fi, parle, doncs, d’un llibre refugi, com diu l’autor. «Tu saps que la poesia és un refugi contra el mal de viure, una illa solitària enmig del mar del desassossec.» Aprofiteu i refugieu-vos-hi.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...