PONS,
Ponç. Pessoanes.
Bromera, Alzira, 2003.
Si
dic poesia, alguns tremolaran a l’instant o m’abandonaran. Per
això he de precisar de seguida que aquesta
és una obra per a lectors de poesia i per als que no ho són.
Una bona manera, per tant de perdre’n la por. I és que aquest poemari és un
regal i una oportunitat d’endinsar-se en el món de Ponç Pons i de
quedar-s’hi per sempre. Jo ho he fet i he buscat després apressat
altres obres de l’autor, com ara El
rastre blau de les formigues
(un llibre d’aforismes fantàstic, carregat de lliçons de
literatura i de vida), i Camp
de Bard
(un llibre de poemes de 2015 en una línia similar a aquest).
Pessoanes
està construït sobre una col·lecció de cartes o postals amb forma
de poemes que l’autor envia a Pessoa; és la seua manera de
conversar amb «morts
que són vius»
durant anys, com aclareix en el prefaci. Pons interpel·la el poeta i
els seus heterònims, els pregunta per aspectes de la seua vida a
Lisboa, de vegades els dóna consells, i també aprofita per
parlar-los de la seua vida quotidiana tan tan especial a Menorca, en
què els petits detalls l'ajuden a bastir reflexions ben fondes. La
literatura, la natura i l’enyor insuportable de Menorca quan no hi
és són els altres grans temes que recorren el volum.
Pons
és un amant de la senzillesa i ho deixa clar des del principi, des
de la cita de Vinyoli que encapçala el llibre: «He
decidit escriure/ poesies concretes. Envelleixo, calen / realitats,
no fum.»
Aquestes paraules les mantindrà com a estendard des del primer a
l’últim poema, perquè, com diu en la pàgina 16: «Les paraules
enceguen. / Fer versos no és un joc. /Jo no cerc la Bellesa / sinó
el Coneixement.»
Ponç
Pons és un poeta diferent, modest, que tan sols busca escriviure,
dues activitats molt lligades per a ell, intercanviables. La seua
vida és escriure, llegir i cultivar la terra, com Horaci o Thoreau,
o el mateix Tolstoi, que a estones feia de pagès (p. 24). «He
acomplert el meu somni / de tenir un solitari / terreny verge en el
camp. / Aquí puc ser un secret / eremita salvatge / i escriviure
tranquil / com un nou Thoreau illenc.» (p. 23) Aquesta idea es
repeteix en diversos poemes i també en El
rastre blau.
Conrea una petita parcel·la de terra, sa Figuera Verda, on té cura
dels ullastres, els xiprers, les figueres i les tomaqueres (p. 23 i
88).
Parlem
d’un poeta que no vol ser classificat, que defuig les ambicions i
les enveges dels cercles literaris. «La passió d’escriviure i
llegir m’ha portat / dissident lluny del món literari i no vull /
formar part de cap grup limitat per l’edat.»
Pons,
al llarg del llibre, va desvelant els seus gustos literaris i retrata
el seu lector ideal: «Escric per a un lector / invisible que té
tots els rostres mesclats / dels poetes que estim.» I, tot i que sols
esmenta alguns dels poetes que ama, com, naturalment, Pessoa i els
seus heterònims, Seamus Heaney, Keats, Quasimodo o Ernesto Cardenal,
i es refereix de passada a d’altres, com Novalis i Heine, sí hi
fa, en canvi, valoracions de molts narradors: Böll, Pla, Borges,
Txékhov, Joyce, Maupassant, Chatwin, Colin Thubron o García
Márquez. Fins i tot rep sovint la visita de l’esperit de Robert
Walser. «Borges pot ensenyar-te’n, / i potser Maupassant. Jo he
tornat al gran Txékhov. / Sakhalín
és brutal.» (p. 28)
El
menorquí confessa que s’ha fet vell o savi i han canviat els seus
gustos: «La fantasia de les novel·les ja no m’interessa / i em
sent més prop de Pla.» (p. 28), a l’igual que se sent prop del
cinema de Dryer i Renoir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada