Un dissabte, amb els amics (o l'insostenible pes de la infantesa)

CAMILLERI, Andrea. Un dissabte, amb els amics. Edicions 62, Barcelona, 144 p.
Traducció de Pau Vidal. Títol original: Un sabato, con gli amici.
                                                                                     (Portada extreta de la web d'edicions 62)

Feia temps que volia llegir alguna cosa d'Andrea Camilleri, comprovar si valia la pena seguir-lo. La setmana passada vaig triar aquest títol de la biblioteca i, encara que potser no és el més representatiu, perquè no pertany a la sèrie de Montalbano, m'ha permès descobrir que Camilleri és un bon escriptor capaç de molts registres. Com no me l'havia recomanat ningú abans?, em pregunte. O com no havia fet cas d'alguna ressenya apassionada del sicilià de les que dec haver llegit?

Ja dic que no és una novel·la negra, però sí una història amb elements d'intriga. L'autor ens presenta la trama estructurada en tres blocs. Un primer en què ens mostra alternativament fragments de la infantesa de 7 personatges amb poques dades, i el ben cert és que ens deixa una mica desorientats. Però entendrem les coses a mesura que avancem en la lectura.                                                          

                                                                                                                                                 

En el segon bloc reprèn la vida d'aquests 7 amics de l'etapa universitària al cap dels anys, ara ja joves adults, amb les seues carreres professionals encarrilades. Observarem com actuen, com s'amaguen moltes coses i com es relacionen entre ells, especialment, en el sopar dels dissabtes, punt de trobada i lluïment del grup.

En l'última part tornem a la infància i podrem observar els fets que Camilleri ens va ocultar a l'inici, fets que determinaran absolutament la conducta dels personatges durant tota la seua vida. Aquests set amics formen tres parelles més o menys estables, o potser més o menys inestables. Sols Gianni, que és homosexual, no té company, i serà ell precisament qui clivelle la fràgil vida ordenada dels altres, escenificada en el sopar d'amistat de cada dissabte.

La base de la trama és el xantatge que pateixen dos dels amics per unes fotos compromeses. Això tindrà múltiples efectes en el grup, que ningú no esperava. El fil d'aquesta història discorre veloç sobre una estructura de diàlegs continus, que fa esdevenir la lectura vivíssima, quasi com si es tractara de teatre. Com a remat, l'autor sicilià ens reserva un final molt freudià, que ens permetrà entendre més profundament les pulsions que han mostrat els personatges en el conjunt de l'obra. En poques paraules, un molt bon llibre.

El pes de la papallona / Il peso della farfalla

DE LUCA, ERRI. Ed. Bromera, 2011, 72 pàg., 13,50 €.

Traducció d’Anna Casassas

Em va captivar la prosa tallada i poètica de De Luca quan vaig llegir El dia abans de la felicitat. Era inevitable seguir-lo i ara he continuat amb El pes..., una obra de format bastant diferent, una novel·la curta en forma de faula moral, amb molts elements simbòlics. Això sí, la frase breu i les imatges pròpies de la poesia continuen marcant el seu discurs.

«Havia vist isards saltar estimballs sense deixar de córrer, l'un darrere de l'altre (...) per volar d'una vora a l'altra. El seu salt era un sargit de banda a banda, un punt de sutura sobre el buit».

La trama narrativa és prima, neta: s'acosta la fi del regnat del rei dels isards, un exemplar mot poderós que ha dominat els cims durant anys; però també arriba el final per al caçador que va matar sa mare, un home esquerp, solitari, que té una certa por de les dones, un home que coneix la muntanya com el seu cos. Assistirem al duel entre els dos mascles alfa en l'ambient d'alta muntanya dels Alps. La natura verge és un personatge més que es fon quan hi ha tempesta, amb el vent i l’isard, com ens mostra en aquesta nova imatge:

«Al rei li agradava quan la muntanya s’abraça ben fort al temporal i el vent. (...) El rei s’estava al ras fins a l’últim ruixat. (...) El rei dels isards anava vestit de vent».

Si amb tot això no n'hi havia ja prou, a més a més De Luca ens atrapa des del primer paràgraf amb la narració d’una mort impactant. Ens atordeix, i a partir d’ací, la novel·la ens va mostrant els detalls de les vides dels protagonistes per aprofundir en les personalitats de cara al desafiament. Aquest enfrontament no és tan sols un episodi de cacera, al darrere hi ha també el duel entre la violència i el poder, que representa l'home, enfront de l'ètica en el combat i el respecte de les lleis de la natura, que abandera l'isard. De fet, la natura, per mitjà de la papallona del títol, símbol de fragilitat i força, serà un factor de pes en el combat.

En realitat, el rei dels caçadors o «el lladre de bestiar», com ell s'autodenomina amb menyspreu, és un fracassat en molts ordres: va abandonar la lluita política fa temps; viu en soledat i és maldestre davant les dones atractives, i en la cacera s'ha equivocat massa vegades i, sols va deixar de matar femelles de cabres i isards, quan va descobrir en l'esguard de les cries la desolació i l'atabalament davant el cos abatut de la mare. Tanmateix diu que no se'n penedeix: «No, i a més no s'arregla res després del mal. Només es pot renunciar a fer-ne de nou». (p.34)

Un segon relat, aquest molt breu, tanca el volum, «Visita a un arbre», en què la natura continua sent el centre de l'univers de De Luca, juntament amb la solitud.

«S'arraïmaven núvols al voltant de la muntanya, em ficava a dins. M'agrada ser-hi, més que amb el cel clar. Aporten un silenci compacte, concentren la solitud. La solitud és la clara, la part més bona de l'ou. Per a l'escriptura és una proteïna». (p. 59)

En resum, un molt llibre per a llegir a l'ombra d'un d'aquests pins cembra dels Alps que poblen el text. De segur que ens aportarà assossec.

Les petites virtuts (Le piccole virtú)

GINZBURG, Natalia, Ed. Ático de los Libros, 192 p. Traducció d'Elena Rodríguez, 15 €

En els últims anys s'han traduït al català algunes de les obres de la Ginzburg, nascuda el 1916 a Palerm. El 2008 Proa va publicar Estimat Michele, i el 2015 Ático va presentar aquest volum de què parlem. Personalment reconec que vaig cercar aquest llibret arrossegat per una ressenya apassionada, com totes les d'Eva Piquer, en l'"Ara Llegim", el suplement de literatura del dissabte del diari Ara.

En realitat, era Levi el cognom familiar de Natalia. L'altre, Ginzburg, el va prendre del seu primer marit, Leo G., militant antifeixista molt compromès i d'origen jueu, com ella. El 1934 va publicar la seua primera narració, però la presencia alemanya a Itàlia durant la Segona Guerra Mundial va condicionar molt la seua vida, com veiem en algun dels relats, per exemple "Hivern als Abruços", en què retrata el període de tres anys que van passar la parella i els fills confinats en semillibertat en un poblet d'aquesta regió del nord, ja que el règim considerava molt perillós Leo Ginzburg.

Crec que aquesta n'és una de les millors narracions. Hi podem constatar com és de fràgil la felicitat. L'escriptora ens descriu amb lirisme la ceguesa davant aquests mesos únics, que sols reconeix com a meravellosos quan evoca aquells dies humils perduts per sempre. És un relat tan ben escrit i tan intens que l'he llegit tres vegades i el llegiria encara un parell de vegades més.

En realitat, el volum és una recopilació de textos de no-ficció publicats en diversos moments de la seua carrera, entre 1944 i 1946. La primera part recull els que són de caire més narratiu i autobiogràfic, i la segona, els que cerquen més l'assaig, tot i que contenen també elements de la narració.

Entre els relats, a banda del citat, és deliciós "Les sabates trencades", en què parla del valor relatiu de les coses, dels vaivens entre la riquesa i la pobresa. Ella, que era filla d'una família benestant, diu, recordant-s Je de les sabates totalment trencades que duia per Roma després de la guerra: "És per això que fins i tot ara duc sempre les sabates trencades, perquè em recorde d'aquelles i, en comparació, no em semblen tan trencades, i si tinc diners prefereixo gastar-me'ls en altres coses, perquè les sabates ja no em semblen una cosa molt essencial". (Cite traduint de l'original italià, disculpeu si m'aparte un poc de la versió catalana.)

També n'hi ha de molt divertits, com "Ell i jo", en què retrata el contrast extremat de caràcters i gustos amb el seu segon marit (un professor d'anglès molt culte i vital, amant de la música), i de malenconiosos, com "Retrat d'un amic", en què repassa amb tendresa la figura del seu amic Pavese, que es va suïcidar l'any 1950 amb 41 anys ("(...) era incapaç de gaudir de les coses tan bon punt les tenia").

En el bloc d'assajos-que-no-ho-acaben-de-ser, hi ha "El fill de l'home", sobre el sentiment d'inseguretat i el caràcter efímer de les possessions després de la Segona Guerra Mundial, el 1946. Hi trobem reflexions que colpeixen, fruit del moment. 

"Qui ha vist esfondrar-se les cases sap massa clarament com són de fràgils els gerros amb flors, els quadres, les parets blanques. (...) Una casa està feta de maons i calç, i pot esfondrar-se. Una casa no és molt sòlida. Pot esfondrar-se en qualsevol moment. Darrere dels serens gerros amb flors, darrere de les teteres, les catifes, els sòls enllustrats amb cera, hi ha l'altre aspecte verdader de la casa, l'aspecte atroç de la casa esfondrada".

Hi ha també "El meu ofici", en què analitza la seua relació amb l'escriptura des de la infantesa, "Les relacions humanes", exemple màxim d'assaig-narració, que repassa les diverses i previsibles fases de la vida de les persones, o "Les petites virtuts", que dóna títol al volum. I n'hi ha d'altres, cadascun destacable per un valor. El conjunt és un volum escrit amb aquesta senzillesa aparent  sempre tan acurada, i això permet una lectura molt molt fluida. Un llibre, doncs, breu, suau, que incita a rellegir-ne els textos, a subratllar-los.

El dia abans de la felicitat (Il giorno prima della felicità)

LUCA, Erri De, Bromera, Alzira, 2011, 118 p.,13,90 €.

De formació autodidacta, Erri De Luca, vell militant de l’esquerra radical italiana i observador decebut del sistema actual, havia publicat abans un altre títol a Bromera: El pes de la papallona (teniu una molt bona ressenya en el bloc Quadern de mots, http://quaderndemots.blogspot.com.es/2011/07/el-pes-de-la-papallona.html), un llibre, per cert, amb crítiques excel·lents en els mitjans.

Fa poc, al novembre de 2011, Bromera va publicar-ne aquest segon text, una obra magnífica. Situada a Nàpols, narra la vida d’un xiquet orfe des de la infantesa (potser des dels 8 o 9 anys) fins als 18. És apadrinat per una dona que no coneix i això li permet de viure sol en un pis, amb llibertat. És el porter, don Gaetano, qui té cura d’ell, qui li dóna una formació historicopolítica i vital completa: li narra el capteniment dels ciutadans napolitans cap a la fi de la 2a Guerra Mundial, i, d’una altra banda, l’introdueix al món del sexe adult, l’adverteix dels perills de l’amor cec i l’ensenya a defensar-se per a sobreviure.

Don Gaetano és el pare que no ha pogut conèixer «el mico» i li transmet la història que ha viscut i que no ensenyen al xiquet a l’escola: «Les històries de don Gaetano m’obrien les orelles. (...) Sentir don Gaetano em feia testimoni segon del seu temps.» (pàg. 78) I encara: «Estimat pare, no et retiro gens. Retiro a don Gaetano, de totes maneres éreu amics. Cada dia m’hi assemblo més. M’ensenya els oficis, m’explica la història, sense cap motiu, en comptes de tu.» Don Gaetano nega el paregut, però fins i tot s’assemblen en el fet que també ell va ser orfe. Cal dir, a més, que té la facultat de sentir els pensaments de la gent. Quan el xiquet adquirisca involuntàriament aquesta capacitat, haurà assolit la maduresa.

Com deia adés, la ciutat de Nàpols, amb totes les seues històries menudes, amb el futbol dels xiquets als carrers, amb les discussions veïnals i el sentit de l’honor, serà un personatge més de la novel·la, i un personatge de pes.

D’una altra banda, desconeixem el nom del protagonista; sabem tan sols que és un xiquet tranquil a qui els companys anomenen la scigna, «el mico», perquè és molt àgil i s’enfila als edificis amb facilitat. És ell, en primera persona, qui ens conta els fets principals d’aquest procés vers l’edat adulta.

En el relat apareixerà l’amor pels llibres del xicot: es fa amic d’un llibreter, don Raimondo, que li prestarà gratuïtament els volums de la llibreria cada setmana. També hi trobem una reeivindicació de l’escola i de l’educació pública. Diu el jove: «L’escola pública tenia una generositat civil, la gratuïtat que permetia que un com jo estudiés. La instrucció ens donava importància als pobres. Els rics s’haurien instruït de totes maneres. L’escola donava pes als que no en tenien, feia igualtat. No abolia la misèria, però entre les seves parets feia possible els iguals. La desigualtat començava a fora.» (pàg. 110)

L’entrada en la novel·la de l’amor, d’Anna, marcarà la fi abrupta de la infantesa: es trencarà aquest món segur i començarà la felicitat per al jove, amb els problemes inherents que solen acompanyar-la. Esclatarà una passió estranya, perquè Anna també havia tingut poca relació amb sos pares i és ardent, però hermètica: «Vaig ser una nena tancada, de dins. Incapaç de plorar ni amb bufetades. Avui es diuen autistes els que són així.» Sols molt més endavant serà capaç de plorar.

Per acabar, cal dir que el jove redacta els fets en un quadern amb una llengua senzilla, poètica, de frase curta i austera. Es deté sovint per fer reflexions vitals molt breus, transparents: «A les trampes és fàcil entrar-hi però per sortir-ne has de suar», assegura en la primera pàgina. En fi, el llibre és com un got de vi madur. Una delícia. Caldrà llegir els altres Erri De Luca: El pes de la papallona o el recent Els peixos no tanquen els ulls.

Situació: disponible als tres centres d’autoaprenentatge.