La follia d’Almayer

CONRAD, Joseph, Editorial Edhasa, Barcelona, 2012, 223 p.

Títol original: Almayer’s Folly, 1895. Traducció: Josep Carner i Ribalta (1929), revisada el 1985.

Certament, les obres de Conrad en català són difícils d’aconseguir. Una bona part se’n troben exhaurides, com aquesta, i caldria reeditar-les. Tan sols es poden trobar en portals de llibres de segona mà, com ara www.iberlibro.com. La follia és la primera novel·la que va escriure CONRAD; pertany al cicle malai. El protagonista, Almayer, un personatge molt semblant a l’actor principal d’”Una avançada del progrés” (un dels relats de Contes del neguit), regenta també una missió comercial. És l’antiheroi típic de l’autor: un home que es deixa dur pels esdeveniments, incapaç de reaccionar, d’eixir de la presó que s’ha creat a Sambir (Borneo).

Se’n va allà enviat pel seu cap, Tom Lingard, un aventurer i comerciant poc íntegre. Hi va com a delegat comercial de la zona. Com a complement del tracte, Lingard li proposa casar-se amb la seua filla adoptiva, una jove malaia que va capturar en un enfrontament amb un vaixell pirata i que ha educat amb cura. Almayer accepta per l’interès econòmic; tanmateix la relació amb la dona serà nefasta: a penes parlen, viuen en cases separades, ella el menysprea i, a més a més, a les nits l’enganya amb el rajà Lakamba.

De la unió amb aquesta dona, naix la seua filla Dina, i Almayer l’envia amb una família europea perquè siga educada en valors occidentals. No obstant això, quan torne transformada en una dona jove i atractiva, continuarà sent una malaia interiorment i decebrà les expectatives de son pare.

Almayer passa la vida esperant que un colp d’atzar el traga d’aquell lloc, esperant que puga presentar triomfalment la bellesa de Dina en la societat europea. És un somiatruites en realitat: mentre pensa obsessivament en un enorme tresor amagat, els negocis no rutllen i, en aquell indret perdut, és considerat un estrany per tots, per malais i per àrabs. Quan arribe el jove aristòcrata malai Dain, moltes coses canviaran en aquella vida sense perspectives del malaurat protagonista.

Conrad, mitjançant aquesta novel·la d’aventures, reflexiona al voltant de la fatalitat del destí, de la soledat i de la indolència. Usa un llenguatge elaboradíssim, com sempre, amb descripcions sensorials farcides d’adjectius: “Adesiara les tènues fumeroles blaves esdevenien espesses i negres, i, a través del riu, passaven com un manyoc odorós que per un moment l’embolcallava a la manera d’un vel sufocant” (p. 133). La traducció de Josep Carner i Ribalta, molt culta, de vegades fa poc lleugera la frase.

Pel que fa a l’estructura del text, tot i que es tracta d’una primera novel·la, hi ha una arquitectura complexa i s’hi observa un ús eficaç del flash-back, de manera que la història progressa sense deixar veure’n l’esquelet. Una bona primera novel·la que, en realitat, prefigura obres posteriors, com ara El cor de les tenebres, on reapareixen alguns dels temes. Tanmateix, he de dir que, com a aproximació a l’obra de Conrad, em van agradar més alguns dels relats de Contes del neguit per la intensitat.                    

Contes del neguit

CONRAD, Joseph, Editorial Alpha, Barcelona, 2012, 220 p., 24,00 €.

Títol original: Tales of unrest, 1898. Traducció: Ferran Ràfols Gesa

Una introducció excel·lent al món de CONRAD, si no el coneixem encara. Podem trobar-hi tots els seus temes habituals: l’amistat, la deslleialtat, el mal en la natura, el destí... Tot açò emmarcat en una narrativa d’aventures de llenguatge acuradíssim, carregada de psicologia i amb antiherois com a protagonistes.

Joseph Conrad va nàixer a Berdítxiv (Polònia), encara que aquesta localitat es trobava aleshores sota el domini de l’Imperi Rus. La seua família pertanyia a l’aristocràcia. Son pare va ser un nacionalista polonès molt actiu, cosa que li va ocasionar moltes dificultats amb les autoritats russes. Va perdre sa mare quan tenia 8 anys i son pare, una mica després, als dotze. Va ser educat per un oncle durant poc temps, perquè s’embarcà cap a Malàisia com a mariner. Va navegar durant anys per aquesta zona i per Àfrica. Aprengué l’anglès en aquesta època de convivència amb mariners britànics. Es va retirar a escriure el 1896, als 36 anys, després de contraure una malaltia al Congo. L’anglès era la seua tercera llengua; en la primera i segona, polonès i francès, havia llegit molts clàssics per influència de son pare. Va utilitzar com a material en la seua obra les experiències dels viatges. L’èxit popular li va arribar molt tard, ja amb les últimes novel·les, probablement per l’elaboració del seu llenguatge. Els seus textos van influir molt Scott Fitzgerald, Hemingway o Faulkner.  La seua obra més famosa és El cor de les tenebres, però les millors són: Lord Jim, Nostromo, El negre del “Narcissus”, L’agent secret i Victòria.

De les 5 narracions que componen aquest recull, dues pertanyen a l’etapa malaia («Karain, un record» i «La llacuna»), una, a l’etapa africana («Una avançada del progrés»), una és un conte menor, «Els idiotes», i, finalment, «El retorn» és un relat de qualitat també, però ben allunyat del món d’aventures habitual de Conrad.

Com deia, les dues primeres narracions fan part de l’etapa malaia de l’autor, l’època de les primeres novel·les. El mateix Conrad ho expressa així en el pròleg, quan diu del relat «La llacuna» que està concebut amb el mateix alè que La follia d’Almayer o Un rodamón de les illes, vist amb els mateixos ulls i escrit amb el mateix mètode». Els temes dels dos contes són idèntics: l’amistat, la traïció i la lleialtat. En els dos casos, els protagonistes, homes valerosos, viuen assetjats per l’ombra de una traïció inesborrable que van cometre en el passat. En ambdós la víctima és una persona pròxima, dolorosament pròxima.

Tant en aquest conte com en la resta, les descripcions tenen un paper fonamental: una adjectivació riquíssima i complexa dels escenaris fa crèixer la inquietud, el neguit. «Tot el carrer, profund com un pou i estret com un gorg, bullia amb una agitació ombrívola i incessant. La fregadissa urgent de peus, el repic de les passes ràpides i una remor subjacent ens omplien les orelles; una remor vasta, feble, palpitant, com si estigués feta de bleixos, de batecs de cor, de veus entretallades.» (p. 67) L’autor polonès va conviure històricament amb el moviment pictòric impressionista i aquesta influència és visible en les descripcions de la natura. Sovint, la natura salvatge amaga el mal, que aguaita entre la foscor de les fulles. «[En Karain] era un compendi de la seva raça, de la seva terra, de la força elemental de la vida ardent, de la naturalesa tropical. Tenia la seva mateixa força luxuriant, la mateixa capacitat de fascinació, i, com ella, portava a dins la llavor del perill.» (p. 21)

«Una avançada del progrés» és també un conte brillant, colpidor. L’autor el situa a l’Àfrica. El protagonista, en Kayerst, és un tipus d’home molt semblant a Almayer (l’antiheroi de La follia d’Almayer), un europeu que desconeix totalment el medi, que no aconsegueix adaptar-s’hi mai i que es deixa endur per la inacció. Ambdós són éssers ineptes que esperen que un colp de fortuna els traga de les seues destinacions penoses.  La presència de la natura hostil i poderosa, desestabilitzadora, és determinant en aquestes pàgines, a l’igual que en els contes anteriors. El contacte amb la natura primitiva, la indefensió i l’aïllament social destaroten els europeus. «A la sensació de ser l’únic de la seva mena, a la percepció nítida de la solitud dels propis pensaments i sensacions... s’hi afegeix la suggestió de coses vagues, incontrolables i repulsives que amb la seva intromissió pertorben i exciten la imaginació i posen a prova els nervis civilitzats, els dels savis i els dels bojos en la mateixa mesura.» (p. 102)

«Els idiotes» sembla una peça menor. Pel que fa a «El retorn», és un relat que conté paràgrafs molt esmolats contra la classe alta britànica: «En aquell món eixamplat es movien entre homes i dones perfectament agradables que temien més l'emoció, l'entusiasme o el fracàs que no pas el foc, les guerres o les malalties mortals, que toleraven només les formulacions més habituals dels pensaments més habituals...». (p. 136 i 148) És un text de caire psicològic que no pareix realment de Conrad. El mateix autor diu en el pròleg: «De fet, la sensació que em provoca ara mateix és la d’estar escrit amb la mà esquerra. Fa poc, fullejant la història, vaig tenir la sensació de seure sota una ombrel·la molt gran i molt cara sota el repic eixordador d’una tempesta tropical. Em va trasbalsar molt». I és que no ens trobem en els ambients exòtics típics de l’autor polonès, però sí assistim a una lapidació verbal  protagonitzada per l’Alvan, un home de l’alta societat enganyat per la seua dona. La situació sembla una d’aquelles històries de passions que conta tan esplèndidament Zweig. L’Alvan és tan conservador, tan amant de les aparences socials, com descriu sarcàsticament Conrad, que no pot tolerar l’escletxa que ha provocat la seua dona en l’ordre perfecte fixat pel seu estament. Quan descobrisca la traïció en una carta, la ràbia anirà creixent a través del seu monòleg fins a arribar a un punt de no retorn de tempesta tropical. (p. 172-73) Per això, durant tot el discurs, l'Alvan condemnarà la passió, que considera que desestabilitza les societats harmonioses. (p. 146)

Tampoc no és estrany el fracàs de la relació, tenint en compte el criteri de l'Alvan per a buscar parella: «Era una dona que caminava amb les grans gambades d'un granader, forta i dreta com un obelisc, tenia una cara bonica, un front sincer, uns ulls purs i ni un sol pensament propi a la testa. L'Alvan es va rendir de seguida a tots aquests encants, i li va semblar tan evident que aquella era la mena de noia que li convenia que no va dubtar ni un moment a declarar-li el seu amor». (p. 135 i 192) Hem de concloure que, per l'extensió i per la complexitat dels personatges, podem parlar de novel·la curta o nouvelle.

Un conjunt d’històries, doncs, molt profitós, per a llegir a poc a poc o, tal vegada, per a rellegir a poc a poc.