La sega

Domínguez, Martí. La sega. Proa, Barcelona, 2015.

Sovint tenim expectatives massa altes respecte a una novel·la de la qual hem llegit bones referències. La sega, a més més, ha guanyat tota classe de premis: http://www.vilaweb.cat/noticies/la-sega-de-marti-dominguez-guanya-el-premi-de-la-critica-dels-escriptors-valencians/ Sovint acaben decebent-nos obres així, però amb el relat de Marí Domínguez ocorre el contrari, destrossa les nostres expectatives. Es tracta d’un llibre sòlid, una novel·la redona en estructura, estil, argument i personatges.

L’obra és la crònica del període immediatament posterior a la fi de la Segona Guerra Mundial als masos de muntanya del nord del País Valencià. El maquis havia penetrat a Espanya per la vall d’Aran per reconquistar terreny i constituir un govern republicà a la vall, però a poc a poc va anar descobrint amb desencant que els masovers ja no volien saber res d’ideologies: la Guerra Civil havia acabat feia 6 anys i ara sols volien viure en pau i no els importava fer els ulls grossos davant els abusos inhumans dels franquistes.

Els guàrdies civils, per contra, venien a fer carrera, a caçar guerrillers i així pujar en l’escalafó. Un d’aquests guàrdies és Mata, un capità de cognom poc atzarós. Mata és un professional del mal al servei de la barbàrie del nou règim; no té escrúpols, no li importa torturar o matar per obtenir els seus objectius. Es declara anticomunista i considera la cultura com a sospitosa. 

 

Els masovers de les comarques de l’interior es van trobar entre els dos focs: ajudar els uns o els altres els suposava la mort. Entre aquests hi ha Goriet, el narrador, un xiquet en aquell moment, que relata els fets en primera persona al cap dels anys. Els éssers que l’envolten: la seua mare (Bela); Teresa, la seua germana, de gran caràcter: el tio Miquelo, un masover amic de la família que els ajuda sovint: el guerriller Ferroviari, o Don Arcadi, el mestre, són personatges potents, complexos, angoixats, carregats de contradiccions i amb racons profunds de foscor. Tots són personatges ben travats i podrien tenir el protagonisme.

El relat és una profunda lliçó històrica de les atrocitats dels règims amb poder absolut, una història que molts desconeixen i altres han volgut fer-nos oblidar. Així, diu el narrador en el curs del relat: «En la guerra retrocedim als nostres orígens, a la bèstia que portem dins, i contra ella de res serveix la cultura!» (p. 280). I és que, en realitat, la lluita del maquis era una segona guerra. Per als guerrillers i els guàrdies civils, la contesa no havia acabat. Tanmateix, el fred, la misèria, la duresa de les muntanyes i la desil·lusió s’anaven imposant a diari, fins que els maquis arriben a la mateixa conclusió que el mestre: «De vegades, cal abandonar.» (p. 247)

Domínguez demostra un domini de l’estructura absolut. La veu del narrador avança fets per crear interès o, de sobte, retrocedeix, i juga així amb el lector, que el segueix pel camí que li traça, arrossegat per la intensitat de la trama, fins al crescendo final.

 

En la novel·la destaca l’ús d’una llengua molt acurada, que arreplega mots del registre oral tradicional i del món rural, i un llenguatge de vegades poètic: «Vaig veure com queia de genolls, i després de cap, quedant de bocaterrosa, mentre la sang li eixia a roll i feia un gran bassiol, tan vermell com un rodal de roselles en un sembrat de blat.» (p. 329)

La història té punts de contacte amb El lector de Julio Verne: la mateixa època, els mateixos bàndols. Tanmateix, l’obra d’Almudena Grandes està situada a les muntanyes andaluses i, tot i que també està escrita amb un llenguatge brillant, La sega la supera totalment en versemblança i força dramàtica. Res a veure!: La sega és un com un colp de puny de realitat històrica que ens deixa astorats i ens fa molt difícil el retorn a les nostres vides segures.