Dones d'aigua, hòmens de fang

CUCARELLA, Toni. Edicions  Bromera, Alzira, 2013, 87 pàg.

                             

Vaig comprar aquest llibre per un impuls: hi havia la portada de Carles Barrios, tan bonica, i un títol molt suggeridor, que feien difícil arraconar-lo en la llista dels «per a més endavant». A més a més, havia llegit obres molt sòlides de Toni Cucarella, com ara: La lenta agonia dels ametlers perduts, Els camps dels vençuts, Hòmens i falagueres i altres relats... Vaig tenir sort i no em vaig enganyar: Dones d’aigua és una novel·la curta magnífica, redona; plena de senzillesa i d’alè poètic.

El xativí ha creat una obra molt lírica. Ens hi presenta la realitat angoixant de la guerra i, sobretot, de la postguerra, però des de la visió màgica de l’adolescent de 13 anys que narra els fets. Aurora ens transmet la seua història en primera persona, amb un discurs molt fluid, acolorit per estructures molt expressives: «Prima com una palla d’arròs», «Jas quin cas!», o «Un fred que badava les pedres».

L’autor fa reviscolar el valuós lèxic tradicional de la Costera per mitjà d’aquesta jove. Paraules com ara: xarbotar, brincalet, sorribaldada, aüssar, trascoler, safunyar o aüixar recorren i il·luminen el text. Una tasca importantíssima, com en anteriors textos de Cucarella.

Hi ha dos escenaris a la història: Xàtiva i Sorió, una pedania amb poques cases de la primera. A Sorió viuran la vida tranquil·la d’abans de la Guerra Civil; a Xàtiva, la incertesa durant el conflicte i la repressió posterior.

Una llegenda popular determina tota l’ànima de la novel·la: la de les dones d’aigua, éssers bellíssims de cabells rossos i ulls verds que viuen a rius i gorgs. La mare d’Aurora li conta una d’aquestes contarelles, la d’una dona d’aigua i un pastor que es varen enamorar. Ella vivia al riu Albaida i va deixar la seua llar per viure amb ell. Però les aigües no van acceptar aquesta unió i enviaren moltes desgràcies sobre la parella. Aurora quedarà molt impressionada per aquests fets, ja que sospita que sa mare i ella també són dones d’aigua, i això marcarà la fesomia del seu discurs. De fet, durant tot el text ens farà vacil·lar entre la fantasia i la duresa de la realitat.

Després de la pèrdua de la guerra, mare i filla patiran l’assetjament de les forces del mal, comandades per Miserachs, un senyoret falangista, antic pretendent, decidit a jugar amb elles al gat i a la rata pel plaer d’humiliar, un individu tan sinistre i viscós que ni tan sols té un nom que l’humanitze una mica. Miserachs és un malvat tan sense clivelles que és més un símbol dels vencedors que un personatge.

Pel que fa a l’estructura, cal dir que Cucarella domina el text de dalt a baix. Empra amb destresa tot tipus de recursos narratius i usa especialment el flash-forward, l’avançament dels fets, ja des de la primera pàgina, en què ens anuncia la mort d’alguns dels personatges importants, cosa que ens nuga al relat. Després, continua recordant-nos-ho en les pàgines posteriors, com un advertiment. Opta, a més a més, per escriure capítols molt breus, de dues o tres pàgines, de manera que la narració esdevé àgil, lleu.

Com deia a l’inici, una novel·la curta molt recomanable i un tresor lingüístic immens. Cucarella és un autor que cal llegir, n'hi ha pocs de semblants.

Altres ressenyes i informacions:

 http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/254058
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/251834
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/231123
http://properaparadacultura.blogspot.com.es/2013/10/dones-daigua-homens-de-fang-toni.html

Hòmens i falagueres i altres relats

CUCARELLA, Toni, Tres i Quatre, 129 p., 15,00 €.

Ho dic des de l’inici, és una gran notícia que Cucarella haja tornat. Fa uns anys va anunciar, decebut, sense reconeixement, que abandonava la literatura. Jo havia llegit d’ell Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts, i Els camps dels vençuts, (http://untelalsulls.blogspot.com/2011/07/els-camps-dels-vencuts.htmldues) dues novel•les ben importants. Però en té publicades quatre o cinc més. Ara fa uns mesos, declarava en el Quadern d’El País que tornava per motius econòmics. Afortunadament ha tornat, perquè aquest llibre conté alguns dels millors contes escrits al País Valencià en molt de temps.

Xàtiva és el territori mític de Cucarella, el seu Macondo. Allà transcorrien les diverses trames de Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts (2003), i allà es desenvolupen les narracions d’Hòmens i falagueres i altres relats (2011). Generalment no hi apareix l’element màgic: són faules marcades per un to de malenconia més a prop, posem per cas, d’El coronel no tiene quien le escriba. Fins i tot, el relat «La carta dels morts» juga amb el mateix tema: l’espera d’una carta com a únic estímul de vida. Tanmateix, de vegades, hi ha una petita espurna màgica imbricada en la realitat, com en el cas de l’últim relat, «Hòmens i falagueres», i això ens fa sospitar escletxes en la quotidianitat.

Sols un conte apunta a l’actualitat: «La nit que Obama va guanyar les eleccions», on es parla d’aquest líder, però especialment de desocupació i de desesperació al nostre país. No obstant això, crec que els millors són els que se centren en la postguerra, aquells que recreen el pas del temps, la soledat, la mort o el fracàs, com ara «La carta dels morts», «A true story, com si diguérem», «La costurera puta», «Carrer de les ànimes», «Fusteria Orts» i «El vigilant vora els balancins». El primer, el quart i els dos últims són extraordinaris: narracions senzilles, redones, perfectes; corprenedores. La resta del grup: molt bones.

«La carta dels morts», que ja he esmentat adés, té una estructura senzillíssima, però va directe al cor. No s’hi descriuen grans coses, com en la resta de composicions, simplement el flux tranquil i trist de la vida en la postguerra. Coneixem la vida d’una dona gran que espera tots els dies l’arribada del carter i d’una carta que tan sols arriba una vegada al mes. Els temes centrals són la vellesa i la solitud.

«A true story, com si diguérem» és una història d’amistat narrada en primera persona, la història de 3 amics que van fer de paletes una temporada quan eren joves. La companyonia, el pas del temps, la vellesa i la mort en són els protagonistes.

«La costurera puta» és un relat terrible, també en primera persona, de prejudicis socials i d’abusos de poder comuns en l’època.

«Carrer de les ànimes» és un conte entranyable, escrit també des del jo i molt afí a les petites coses que es retraten en Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts; ple de nostàlgia, de malenconia, de formes de vida que no tornaran. Imprescindible per reviure la quotidianitat d’una època ja oblidada. Descriu la història de soledat d’una dona gran que espera a casa el nét cada diumenge a la vesprada, perquè és l’única visita de la setmana. Un conte tan real que esborrona.

«Fusteria Orts» ens parla d’incomunicació, d’esperances frustrades, de la soledat de pare i filla, del pas del temps. Un home passa la vida pensant en la possibilitat de muntar el seu negoci i en la idea de transmetre l’ofici a un fill, però només té filles. La fusteria és l’únic en sa vida. La relació entre pare i filla major és tensa. El relat és redó i, psicològicament, molt brillant.

«El vigilant vora els balancins» ens presenta un xiquet que té com a deure visitar una veïna ja molt gran una estona cada vesprada perquè no estiga tan sola, i això li impedeix de participar en el partit de futbol que juguen els amics cada dia. La mort i la solitud, de nou, com a elements quotidians de la vida.

«Polifemo del Olmo» i «Hòmens i falagueres» són composicions molt més extenses que se n’ixen de la línia intimista del llibre. Ambdós tenen valor de documentals de la postguerra, amb un narrador que estructura els fets que ha sentit contar ací i allà. Apareix el tema del cinema com a evasió, tan important en la postguerra. Interessants tots dos, però em sembla que no arriben a l’altura enorme dels altres.

Cal parlar finalment de la gran recuperació lèxica que fa Cucarella de mots i expressions propis de la zona, tasca que ja havia escomés en llibres anteriors. Delícies com ara: abofegar-se (ofegar-se), iseta (malifeta), brincalet o brancalet (brancal), espentolat, reballar (llençar), casupeta (casa menuda) o quedar com un fregall. Un volum que val la pena.