Dones d'aigua, hòmens de fang

CUCARELLA, Toni. Edicions  Bromera, Alzira, 2013, 87 pàg.

                             

Vaig comprar aquest llibre per un impuls: hi havia la portada de Carles Barrios, tan bonica, i un títol molt suggeridor, que feien difícil arraconar-lo en la llista dels «per a més endavant». A més a més, havia llegit obres molt sòlides de Toni Cucarella, com ara: La lenta agonia dels ametlers perduts, Els camps dels vençuts, Hòmens i falagueres i altres relats... Vaig tenir sort i no em vaig enganyar: Dones d’aigua és una novel·la curta magnífica, redona; plena de senzillesa i d’alè poètic.

El xativí ha creat una obra molt lírica. Ens hi presenta la realitat angoixant de la guerra i, sobretot, de la postguerra, però des de la visió màgica de l’adolescent de 13 anys que narra els fets. Aurora ens transmet la seua història en primera persona, amb un discurs molt fluid, acolorit per estructures molt expressives: «Prima com una palla d’arròs», «Jas quin cas!», o «Un fred que badava les pedres».

L’autor fa reviscolar el valuós lèxic tradicional de la Costera per mitjà d’aquesta jove. Paraules com ara: xarbotar, brincalet, sorribaldada, aüssar, trascoler, safunyar o aüixar recorren i il·luminen el text. Una tasca importantíssima, com en anteriors textos de Cucarella.

Hi ha dos escenaris a la història: Xàtiva i Sorió, una pedania amb poques cases de la primera. A Sorió viuran la vida tranquil·la d’abans de la Guerra Civil; a Xàtiva, la incertesa durant el conflicte i la repressió posterior.

Una llegenda popular determina tota l’ànima de la novel·la: la de les dones d’aigua, éssers bellíssims de cabells rossos i ulls verds que viuen a rius i gorgs. La mare d’Aurora li conta una d’aquestes contarelles, la d’una dona d’aigua i un pastor que es varen enamorar. Ella vivia al riu Albaida i va deixar la seua llar per viure amb ell. Però les aigües no van acceptar aquesta unió i enviaren moltes desgràcies sobre la parella. Aurora quedarà molt impressionada per aquests fets, ja que sospita que sa mare i ella també són dones d’aigua, i això marcarà la fesomia del seu discurs. De fet, durant tot el text ens farà vacil·lar entre la fantasia i la duresa de la realitat.

Després de la pèrdua de la guerra, mare i filla patiran l’assetjament de les forces del mal, comandades per Miserachs, un senyoret falangista, antic pretendent, decidit a jugar amb elles al gat i a la rata pel plaer d’humiliar, un individu tan sinistre i viscós que ni tan sols té un nom que l’humanitze una mica. Miserachs és un malvat tan sense clivelles que és més un símbol dels vencedors que un personatge.

Pel que fa a l’estructura, cal dir que Cucarella domina el text de dalt a baix. Empra amb destresa tot tipus de recursos narratius i usa especialment el flash-forward, l’avançament dels fets, ja des de la primera pàgina, en què ens anuncia la mort d’alguns dels personatges importants, cosa que ens nuga al relat. Després, continua recordant-nos-ho en les pàgines posteriors, com un advertiment. Opta, a més a més, per escriure capítols molt breus, de dues o tres pàgines, de manera que la narració esdevé àgil, lleu.

Com deia a l’inici, una novel·la curta molt recomanable i un tresor lingüístic immens. Cucarella és un autor que cal llegir, n'hi ha pocs de semblants.

Altres ressenyes i informacions:

 http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/254058
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/251834
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/231123
http://properaparadacultura.blogspot.com.es/2013/10/dones-daigua-homens-de-fang-toni.html