25.6.11

Totes les bèsties de càrrega

PEDROLO, Manuel de, Labutxaca, 2011, 300 p., 10,00 €.


Pedrolo és un autor immens i canviant; ha conreat tots els gèneres: novel·la negra, novel·la social, ciència ficció, relats, teatre.. Però lliges Totes les bèsties de càrrega -un títol gens comercial, no l'haurà ajudat en absolut-, i tens la impressió, a les poques pàgines, que no és un text de Pedrolo sinó de Calders. Juraries que n’és l’autor Calders si no hagueres vist la portada tantes vegades. I és que l’absurd de la narració ens deixa perplexos.

És impossible no pensar també en El procés durant la lectura. Si en aquesta el protagonista no sabia en cap moment de què l’acusava el sistema judicial, en Totes les bèsties de càrrega, Ell –té un nom genèric perquè pot ser qualsevol del seu grup humà- fuig permanentment de l’aparell burocràtic del règim establert pel poble opressor, del qual coneixem poques dades. Ell no té grans acusacions en contra: generalment, no tenir papers; cosa lògica, ja que li’ls retiren prèviament, tan bon punt comença la història.

El règim disposa de dos tipus de sicaris: policies i funcionaris; i els segons són tan perillosos com els primers, perquè la burocratització extrema aplicada a qualsevol acte quotidià condueix a l’absurd radical; com ara quan Ell és interrogat pels membres d’un tribunal que desenvolupen tota la jornada laboral orinant i defecant asseguts en tasses de vàter. El condemnen amb un gran nombre de punts negatius per haver respost amb poc de respecte, però de sobte canvien d'idea i l’absolen capritxosament perquè la sentència depèn de la xifra que continga un sobre extret a l’atzar, i en té fortuna en l’extracció.

També la deriva de l’absurd vers l’humor ens fa pensar immediatament en Calders. Hi ha un interrogatori de la policia destrellatat. La situació és la següent: quan pregunten als homes, repeteixen la pregunta dues vegades (una cada agent), però quan interroguen una dona, sols ho fan una volta. Ell els assenyala que seria més senzill fer servir un únic sistema. La resposta dels policies és delirant: «I com distingiríem els uns dels altres, aleshores? Oi que a vós no us agradaria que us confonguessin amb una dona?» «Naturalment», diu Ell. I ells afegeixen: «Doncs? També a nosaltres ens interessa d’evitar malentesos.»

Malgrat l’humor i malgrat un llenguatge planer, la novel•la és de lectura aspra: ens introdueix en un ambient asfixiant, metàfora de la situació social insostenible de Catalunya durant la Dictadura, vertadera aniquilació programada del país. El text es mou en la línia temàtica de 1984, o de Fahrenheit 454, però és menys dur, tal vegada perquè l’humor sempre atenua un poc el dramatisme.

2 comentaris:

  1. Hola, aquest llibre, no sé perquè, és dels que tinc a la lleixa des de fa molts anys i encara no he llegir. Segurament, el vaig començar i no m’acabava de fer el pes. L’aspror que parles?, segurament. El revisaré, perquè Pedrolo és molt Pedrolo.

    ResponElimina
  2. Hola,

    Parlava d'aspror l'altre dia perquè no és una lectura còmoda: el llenguatge no és complicat, és la llengua fluida de Pedrolo, però
    l'acció no avança o sembla que no avance.

    El protagonista, com la resta de personatges, està poc definit psicològicament, i potser això l'allunya una mica del lector. Ell (es
    diu així) recorre diverses parts de l'organització administrativa del
    nou règim per mostrar-nos-en l'absurd. Però tu no saps molt bé on va fins a l'última pàgina, perquè desconeixes quina és la ruta
    planificada i, perquè, generalment, les situacions només reiteren
    la irracionalitat i l'absurditat del règim (probablement perquè així
    ho va dissenyar Pedrolo), però no semblen afectar execessivament el protagonista.

    En definitiva, encara que en la contraportada diu que és una de les millors obres de l'autor, és fàcil desanimar-te si des del principi no saps que t'enfrontes a un text tan dur, amb tan poques concessions.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...