25.8.11

L’últim dia abans de demà

MÁRQUEZ, Eduard, Empúries, 150 p.,16,00 €.

Deia Núria al mes de maig en el seu bloc/blog (http://llibretadelanuria.blogspot.com/2011/06/lultim-dia-abans-de-dema.html) que aquesta és una novel•la duríssima. I tenia raó: és terriblement dura i terriblement sincera, però també molt tendra, i molt poètica.
Feia temps que havia comprat El silenci dels arbres, també de Márquez, però mai no havia arribat el moment de la trobada, i, a la fi, ha sigut la primera lectura d'aquest autor L’últim dia abans de demà, un text que parla en poques pàgines de molts temes, però especialment de la pèrdua dels éssers que adorem i de la fragilitat del nostre món. La cita inicial, un fragment de James Salter, defineix de dalt a baix el contingut del llibre:

«Una cosa sí que havia constatat: fins a quin punt les persones podien ser a la vora del desastre, per més invulnerables que semblessin. Havia vist com se succeïen els esdeveniments, una desgràcia rere l’altra. Podia passar sense advertència prèvia. De vegades aconseguien salvar-se, però a partir de cert punt ja els era impossible. De tant en tant, es preguntava com seria en el seu cas: quan arribés la patacada i les bigues comencessin a cedir i a esberlar-se, què passaria?»
És a dir, com l’abisme es troba emboscat entre la tranquil•litat dels dies, però sempre molt a prop de nosaltres. Així, el protagonista i narrador va perdent tot allò que estimava en diversos moments difícils i inesperats: les coses eren lineals i de sobte el terra es clivella ferotgement.

Tres en són els personatges centrals: el narrador, Robert i Francesca (Basada en la figura de Francesca Woodman, fotògrafa nord-americana. Ací teniu l'enllaç a les seues fotos, importants en el text: http://www.heenan.net/woodman/). Aquests dos últims són personalitats que cerquen els límits i, sovint, els traspassen. Des del present, anirem coneixent passatges alterns de la infantesa i de l’adolescència de Robert i del narrador, i dels anys d’universitat dels tres. Cal assenyalar el pes brutal de l’educació religiosa en els anys d’escola. La reacció hi és distinta en cada un: mentre Robert sempre desafia els preceptors, el narrador no s’atreveix a fer-ho fins al final del batxiller –quan un dia ja no pot suportar un dossier sobre la missió de la família cristiana; p.133.

Robert és gandul, rebel, irresponsable. És brillant però no és capaç d'acabar res (p. 78): Francesca el supera en totes les assignatures de Belles Arts (p. 104). Aquesta inconstància s’accentuarà després cada vegada més. La jove vacil•la entre els dos xics: entre l’equilibri (el narrador) i la incertesa (Robert). És molt activa però fràgil i inestable. Robert, en canvi, sembla tocat per la síndrome de Peter Pan: té reaccions de xiquet davant situacions quotidianes, reaccions desproporcionades; fins i tot, de vegades empra una violència boja.

El narrador té una infantesa dolorosa, amb uns pares que no s’estimen enmig d’una relació sens dubte condicionada pel trastorn bipolar de la mare. A l’escola també duu una educació amarga. Més endavant, ja adult, no sabrà retenir les dones tan resoltes que estima.

Per a acabar, he de dir que Eduard Márquez ha escrit alguns llibres previs de poesia i això batega profundament en el text. La seua frase és sintètica, tallant. De vegades, m’ha recordat el llenguatge eixut i auster de McCarthy en La carretera, el mateix control espartà del paràgraf.

Sols puc recomanar-la, com molts abans. Té un inici tan fulgurant –una fita sempre complicada- que, lliges cinc pàgines i decideixes restar-hi. Molt intensa.

Comentaris molt interessants sobre la novel·la en: http://viuillegeix.wordpress.com/2011/02/06/l%E2%80%99ultim-dia-abans-de-dema-eduard-marquez/ i també en
I aquest de J.J. Isern és exhaustiu i esplèndid: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/188215

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...