MÁRQUEZ, Eduard, Empúries, 150 p.,16,00 €.
Deia Núria al mes de maig en el seu bloc/blog (http://llibretadelanuria.blogspot.com/2011/06/lultim-dia-abans-de-dema.html) que aquesta és una novel•la duríssima. I tenia raó: és terriblement dura i terriblement sincera, però també molt tendra, i molt poètica.
Feia temps que havia comprat El silenci dels arbres, també de Márquez, però mai no havia arribat el moment de la trobada, i, a la fi, ha sigut la primera lectura d'aquest autor L’últim dia abans de demà, un text que parla en poques pàgines de molts temes, però especialment de la pèrdua dels éssers que adorem i de la fragilitat del nostre món. La cita inicial, un fragment de James Salter, defineix de dalt a baix el contingut del llibre:
«Una cosa sí que havia constatat: fins a quin punt les persones podien ser a la vora del desastre, per més invulnerables que semblessin. Havia vist com se succeïen els esdeveniments, una desgràcia rere l’altra. Podia passar sense advertència prèvia. De vegades aconseguien salvar-se, però a partir de cert punt ja els era impossible. De tant en tant, es preguntava com seria en el seu cas: quan arribés la patacada i les bigues comencessin a cedir i a esberlar-se, què passaria?»
És a dir, com l’abisme es troba emboscat entre la tranquil•litat dels dies, però sempre molt a prop de nosaltres. Així, el protagonista i narrador va perdent tot allò que estimava en diversos moments difícils i inesperats: les coses eren lineals i de sobte el terra es clivella ferotgement.
Tres en són els personatges centrals: el narrador, Robert i Francesca (Basada en la figura de Francesca Woodman, fotògrafa nord-americana. Ací teniu l'enllaç a les seues fotos, importants en el text: http://www.heenan.net/woodman/). Aquests dos últims són personalitats que cerquen els límits i, sovint, els traspassen. Des del present, anirem coneixent passatges alterns de la infantesa i de l’adolescència de Robert i del narrador, i dels anys d’universitat dels tres. Cal assenyalar el pes brutal de l’educació religiosa en els anys d’escola. La reacció hi és distinta en cada un: mentre Robert sempre desafia els preceptors, el narrador no s’atreveix a fer-ho fins al final del batxiller –quan un dia ja no pot suportar un dossier sobre la missió de la família cristiana; p.133.
Robert és gandul, rebel, irresponsable. És brillant però no és capaç d'acabar res (p. 78): Francesca el supera en totes les assignatures de Belles Arts (p. 104). Aquesta inconstància s’accentuarà després cada vegada més. La jove vacil•la entre els dos xics: entre l’equilibri (el narrador) i la incertesa (Robert). És molt activa però fràgil i inestable. Robert, en canvi, sembla tocat per la síndrome de Peter Pan: té reaccions de xiquet davant situacions quotidianes, reaccions desproporcionades; fins i tot, de vegades empra una violència boja.
El narrador té una infantesa dolorosa, amb uns pares que no s’estimen enmig d’una relació sens dubte condicionada pel trastorn bipolar de la mare. A l’escola també duu una educació amarga. Més endavant, ja adult, no sabrà retenir les dones tan resoltes que estima.
Per a acabar, he de dir que Eduard Márquez ha escrit alguns llibres previs de poesia i això batega profundament en el text. La seua frase és sintètica, tallant. De vegades, m’ha recordat el llenguatge eixut i auster de McCarthy en La carretera, el mateix control espartà del paràgraf.
Sols puc recomanar-la, com molts abans. Té un inici tan fulgurant –una fita sempre complicada- que, lliges cinc pàgines i decideixes restar-hi. Molt intensa.
Comentaris molt interessants sobre la novel·la en: http://viuillegeix.wordpress.com/2011/02/06/l%E2%80%99ultim-dia-abans-de-dema-eduard-marquez/ i també en
I aquest de J.J. Isern és exhaustiu i esplèndid: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/188215
No l'he llegit, malgrat l’allau de crítiques positives.
ResponEliminaNomés he llegit "La decisió de Brandes" i sí, realment té un estil molt personal.
Bona ressenya.
Gràcies.
ResponEliminaSí, és molt personal, molt diferent de tots.
Em sembla, pel que he llegit en el teu comentari sobre La decisió de Brandes que no és tan redona, no?
No sabia que Eduard Márquez també havia publicat poemes, tot i que la seva forma d'escriure ho fa bastant evident. Crec que aquest estil mig prosa mig poesia li dóna el toc especial a totes les seves obres, que atrapen encara que es basin en les misèries humanes i no sigui històries especialment amables de llegir.
ResponElimina