Acte de violència

Pedrolo, Manuel de. Acte de violència. Sembra Llibres, València, 2016.

L'editorial Sembra Llibres va publicar al març de 2016 aquesta novel·la important de Pedrolo, una recuperació necessària. El primer títol que havia triat l'autor per a l'obra, en 1961, va ser Esberlem el murs de vidre, bastant aclaridor del contingut. Tanmateix, per problemes amb la censura, no la va poder publicar. Uns quants anys després, l'any 1968, la va presentar com a Estat d'excepció al Premi Prudenci Bertrana i el va guanyar, però tampoc no va va poder ser impresa. Finalment, va aparèixer l'any 1975, a la fi del franquisme, ara anomenada Acte de violència, títol que havia pertangut a un altre llibre i mai no usat. Tot això explica la poca correlació de les paraules de la portada amb el contingut del text: la primera cosa que un pensa després de tancar l'última pàgina.

 (Imatge de la portada,  extreta del web de Sembra Llibres)                                                                                                              

No és estrany que la censura no autoritzara la publicació del text, perquè els fets que s'hi narren tenien massa similituds amb la realitat de la postguerra: es parla d'un estat policial corrupte, que és comandat per Domina (també anomenat el Jutge) i les forces d'ordre, en el qual no és permesa la llibertat d'expressió. Un dia sorgeix de sobte una consigna als murs dels carrers: "ÉS MOLT SENZILL: QUEDEU-VOS TOTS A CASA". I aquest lema mobilitzarà silenciosament una població que estava adormida: durant tres dies, escoles, empreses i carrers estaran buits, i tan sols algun comerç obrirà les portes. L'obra és la narració d'aquests tres dies de tensió.

La novel·la consta de 21 capítols, estructurats en 20 relats més la cloenda. Cada relat descriu amb intensitat com viuen la situació diferents personatges en àmbits molt variats (en una empresa, en un bar, al tramvia, una parella de nuvis, una d'amants...), de manera que obtenim una visió molt global dels fets. Amb 10 pàgines per relat si fa no fa, podríem pensar que les narracions difícilment aconseguiran aprofundir en els personatges, i tanmateix ens equivocaríem, perquè Pedrolo els dota de solidesa, i utilitza els diàlegs per fer-ne sorgir els caràcters amb naturalitat. 

Malgrat la càrrega política general, l'autor de l'Aranyó no descura el llenguatge i, encara que, òbviament, ha envellit un poc (pensem que va nàixer en 1918: enguany és la commemoració del centenari), a voltes ens ofereix imatges molt plàstiques, com ara: "Ella corre cap a l'altre extrem per sota els plàtans, que han perdut l'ombra, i gairebé recelosa, s'endinsa pel passatge cobert que s'obre com la gola d'un animal fabulós." 

L'erotisme vital, tan característic dels textos pedrolians, apareix de tant en tant en les pàgines de la novel·la. Es fa inevitable pensar en la cara d'enuig del censor en llegir frases tan lleus i tan naturals com aquestes l'any 1961: "Tot d'una rebutja els llençols, els dits s'animen i li enceten la rodonesa dels pits", o "Allarga una mà per tocar-la i li acaricia els malucs, les natges. Ella somriu pàl·lidament". 

L'acció de la novel·la queda emmarcada entre un gran primer capítol, ple de misteri, que ens endinsa en la història de colp, i un últim que clou amb encert la narració i dona sentit a les zones de penombra de la història. Un molt bon llibre, doncs.

Cendra per Martina

PEDROLO, Manuel de, Proa, Barcelona, 1995, 400 p., 7,20 €.

En un magnífic estudi psicològic, Manuel de Pedrolo ens ofereix la història d’un triangle amorós molt aspre, dramàtic.

Vaig arribar a aquest llibre per mitjà del bloc Anticànons, d’Helena Bonals, que cite baix, un espai interessant d’obres valuoses poc conegudes. Coincidisc amb el comentari d’quest bloc: és un text amb molta força del principi a la fi, intensíssim. I cal afegir que sembla una de les obres més importants de Pedrolo, una de les més redones, encara que poc coneguda.

Som als anys trenta, l’Adrià i la Júlia són dos joves de dues famílies veïnes. Entaulen amistat. Poc després, comencen a festejar. Tot va bé durant un temps. Amb la incorporació de l’Adrià a files durant la Guerra Civil, la relació es desfà: perdran el contacte fins que, 10 anys més tard, ell reaparega en la vida de la Júlia, que és ja una dona casada. Però ara l’Adrià se sent atret per la Martina, la germana menor de la Júlia. Aquesta, en canvi, continua enamorada del seu exnóvio. La relació entre els tres serà des d’aquest moment molt complicada.

Els fets anteriors i posteriors a la guerra seran contats primer per l’Adrià, després per la Júlia i, finalment, per la Martina. Tanmateix és el Joan Grau, un company d’armes de l’Adrià, qui ens explica en el pròleg que és ell qui va arreplegar els testimonis escrits dels tres uns quants anys després. Sorprenentment totes les versions ajuden a comprendre millor les clivelles de la versió anterior i, sols amb la lectura de totes tres tindrem una versió real dels fets. L’estructura és similar a la que trobàvem en La dona justa (1941) de Sandor Márai: els punts de vista diferents sobre els mateixos fets de l’esposa, l’espòs i l’amant d’aquest. Una coincidència curiosa. Cal dir que l’obra de Pedrolo és de 1965, però probablement no va poder llegir Márai, perquè va ser traduït a molt poques llengües fins als anys noranta, en què va ser redescobert per una editorial francesa.

El perfil psicològic dels personatges és molt acurat. És l’aspecte més important de la novel·la. L’Adrià és un home de l’època, molt conservador en els costums. La Júlia li sembla una dona desvergonyida perquè li manifesta el seu desig sexual obertament. Cerca una dona més tímida, com ara Martina.

La Júlia és una dona apassionada. Sent bogeria per l’Adrià. Es casa amb el Conrad perquè no és un mal partit i, sobretot, perquè l’Adrià havia desaparegut de la seua vida durant la guerra i el creu mort. Es casa amb poca convicció amb aquest home faldiller que prompte li serà infidel contínuament. En realitat, Conrad és un home amb pocs principis o sense.

No obstant això, la Júlia es va revelant a poc a poc com una dona bastant diferent del seu autoretrat: hi sorgeix el perfil d’una dona obstinada i manipuladora, capaç de tot per fer la seua voluntat.

Martina, en canvi, sovint és massa innocent. També li falta determinació: es debat en el dubte i això farà que algunes de les seues reaccions siguen massa tardanes. És una dona tímida i guarda per a ella les emocions i els problemes.

Una altra part interessant de l’obra és la dedicada a la Guerra Civil. Quan el Julià s’incorpora a l’exèrcit, descriu l’angoixa del front: el caos, els atacs cos a cos, les retirades embogides i la vida i, sobretot, la mort a les trinxeres. Probablement el reflex de la seua experiència com a soldat, ja que també va combatre en primera línia.

Comptat i debatut, una obra molt interessant, de les que cal anotar en la llibreta de les lectures ineludibles de la nostra literatura.

http://anticanons.blogspot.com/2008/01/cendra-per-martina-de-manuel-de-pedrolo.html

Totes les bèsties de càrrega

PEDROLO, Manuel de, Labutxaca, 2011, 300 p., 10,00 €.

Pedrolo és un autor immens i canviant; ha conreat tots els gèneres: novel·la negra, novel·la social, ciència ficció, relats, teatre.. Però lliges Totes les bèsties de càrrega -un títol gens comercial, no l'haurà ajudat en absolut-, i tens la impressió, a les poques pàgines, que no és un text de Pedrolo sinó de Calders. Juraries que n’és l’autor Calders si no hagueres vist la portada tantes vegades. I és que l’absurd de la narració ens deixa perplexos.

És impossible no pensar també en El procés durant la lectura. Si en aquesta el protagonista no sabia en cap moment de què l’acusava el sistema judicial, en Totes les bèsties de càrrega, Ell –té un nom genèric perquè pot ser qualsevol del seu grup humà- fuig permanentment de l’aparell burocràtic del règim establert pel poble opressor, del qual coneixem poques dades. Ell no té grans acusacions en contra: generalment, no tenir papers; cosa lògica, ja que li’ls retiren prèviament, tan bon punt comença la història.

El règim disposa de dos tipus de sicaris: policies i funcionaris; i els segons són tan perillosos com els primers, perquè la burocratització extrema aplicada a qualsevol acte quotidià condueix a l’absurd radical; com ara quan Ell és interrogat pels membres d’un tribunal que desenvolupen tota la jornada laboral orinant i defecant asseguts en tasses de vàter. El condemnen amb un gran nombre de punts negatius per haver respost amb poc de respecte, però de sobte canvien d'idea i l’absolen capritxosament perquè la sentència depèn de la xifra que continga un sobre extret a l’atzar, i en té fortuna en l’extracció.

També la deriva de l’absurd vers l’humor ens fa pensar immediatament en Calders. Hi ha un interrogatori de la policia destrellatat. La situació és la següent: quan pregunten als homes, repeteixen la pregunta dues vegades (una cada agent), però quan interroguen una dona, sols ho fan una volta. Ell els assenyala que seria més senzill fer servir un únic sistema. La resposta dels policies és delirant: «I com distingiríem els uns dels altres, aleshores? Oi que a vós no us agradaria que us confonguessin amb una dona?» «Naturalment», diu Ell. I ells afegeixen: «Doncs? També a nosaltres ens interessa d’evitar malentesos.»

Malgrat l’humor i malgrat un llenguatge planer, la novel•la és de lectura aspra: ens introdueix en un ambient asfixiant, metàfora de la situació social insostenible de Catalunya durant la Dictadura, vertadera aniquilació programada del país. El text es mou en la línia temàtica de 1984, o de Fahrenheit 454, però és menys dur, tal vegada perquè l’humor sempre atenua un poc el dramatisme.