Olor de Colònia

ALCÀNTARA, Sílvia, Edicions de 1984, Barcelona, 2009, 330 p.,18,00 €.

Havia llegit fa uns mesos La casa cantonera, segona novel•la de Sílvia Alcàntara, i la qualitat d’aquella m’ha obligat ara a llegir Olor de Colònia, quan potser ja no és moda. Però el ben cert és que ha sigut una obligació molt plaentera.

Sílvia Alcàntara va nàixer l’any 1944. Va publicar aquesta primera novel•la el 2009, amb 65 anys. Pot semblar sorprenent, però cal tenir en compte que ja feia alguns anys que Sílvia impartia classes de tècniques d’escriptura en diversos centres. En realitat, no és la seua primera novel•la, perquè va acabar una mica abans que aquesta La casa cantonera, però l'ha publicada el 2011. L’explicació és la següent: Olor de Colònia té tants personatges i d’una profunditat tan vasta, que arribà un moment en què l’escriptora es trobava exhausta, de manera que va fer un parèntesi i començà a escriure La casa cantonera per evadir-se, ja que era una història curta, que tenia molt clara al cap i amb pocs personatges.

Ambientada en els anys 50 en una població dedicada al sector tèxtil, Olor de Colònia narra el domini fred i absolut dels poderosos sobre la vida dels empleats/vassalls, tant dins de la fàbrica, com en qualsevol àmbit de la vida del poble (a l’església, a l’escola, en les celebracions, a les cases prestades). Aquest ambient opressiu es fa angoixant per l’acció de la murmuració col•lectiva, que és una força implacable a la Colònia.

«(...) l’altre estava a punt de desaparèixer d’aquell món tancat, absorbent, únic; l’únic que ell coneixia.» (p. 310)

«—Aquesta gent té tot el que a nosaltres no ens permeten de tenir: diners, poder, influència, mala llet...

—...i coses per amagar... i...algunes per perdre, també. » (p. 311)

L’església té un paper de pes en aquest món tancat, i forma part d’aquest complot de maledicència i sexisme. La priora del convent, la mare Tomasa, n’és l’estendard: imagina relacions tòrrides a partir de detalls equívocs, difama i, a més, impedeix l’accés de les adolescents als estudis de secundària.

Però la vida pública de la majoria dels habitants és sols la part més insignificant dels seus dies; la part privada amaga temes secundaris cabdals: la frustració, l’alcoholisme, el pas del temps, la solitud i la incomprensió de les parelles, la venjança o la gelosia.

És també un subtema important en l’obra, dins de l’opressió general sobre els empleats, l’assetjament sexual a les dones en l'espai de treball mitjançant l’ús de la jerarquia, especialment per part de Boix, el director, que sembla un ésser amb un buit insaciable, però també per part de l’amo, que abusa del personal de la casa sense remordiments i, fins i tot, se’n considera una víctima.

Construïda laboriosament sobre la tradició de les grans novel•les realistes del XIX, l’autora dissenya una estructura minuciosa amb 40 personatges de vida molt intensa, cada un dels quals mereix una ficció pròpia. Parle de novel•la del XIX i és que si fem una ullada al bloc de Sílvia Alcàntara (http://www.blogger.com/profile/13230547643119959411) i tafanegem entre els seus llibres favorits, constatarem la presència dels grans d’aquell període: Flaubert, amb L’educació sentimental; Tolstoi, amb Anna Karènina; Charles Dickens, amb Grans esperances, i Dostoievski, amb Crim i càstig.

Cal dir que l’autora va traslladar-se a viure a una colònia tèxtil d’aquest tipus, en companyia dels seus pares, quan tenia 6 anys, fet important. Tot aquest món de la Colònia ens el transmet amb un llenguatge senzill, però molt acurat, i per mitjà d’una gran capacitat per a fer-nos fluir contínuament de la narració al pensament dels protagonistes, com si hi tinguérem accés lliure.

D’una altra banda, m’ha sorprès la presència reiterada del foc en els dos textos. El foc de La casa cantonera devora la figuera dels fets prohibits. En Olor de Colònia destrueix també les empremtes dels delictes. La purificació impossible, en els dos casos.

Comptat i debatut, una molt bona novel•la, molt treballada, de les que cal rellegir, com va dir l’autora en Com Ràdio, per gaudir de tots els detalls amb tranquil•litat, una vegada alleujats del suspens en la primera lectura.

Ací teniu una entrevista a l'autora i alguns enllaços a blocs que també han parlat d’aquesta novel•la:

http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=340528.

http://lespolsadallibres.blogspot.com/2009/03/la-sensacio-despres-dhaver-llegit-olor.html

http://viuillegeix.wordpress.com/2009/05/26/olor-de-colonia-silvia-alcantara/

http://neguitdepantorrilla.blogspot.com/2009/04/olor-de-colonia.html

http://quaderndemots.blogspot.com/2010/11/olor-de-colonia.html

La casa cantonera

ALCÀNTARA, Sílvia, Edicions de 1984, 2011, 140 p., 15,00 €

Confesse que no he llegit Olor de colònia. Així d’absurd. Dec ser de les poques persones lectores d’aquest país que no ho ha fet, malgrat tots els premis i totes les crítiques. Supose que llegir ara la segona novel•la de l’autora forma part de la meua inclinació severa a començar cases i coses per la teulada. Després d’assaborir aquest text, no he pogut fer una altra cosa que començar ara la seua primera novel•la.

La casa cantonera és una història tèrbola contada molt netament. Contada amb precisió i alhora amb senzillesa. Sense costures visibles, l’autora va fonent magníficament els flash-backs en els diàlegs o en les narracions del present.

La novel•la és una teranyina de relacions i de sentiments angoixants. Ens recorda que davall la superfície de tota vida corren sempre altres subvides. Ens parla de la rivalitat exasperada entre dues germanes (la Irene i la Marina, la morena i la rossa, l’adulta i la infantil, l’anticonvencional i la burgesa) que reviscola en l’enterrament de la mare. Una rivalitat que és només una de les vessants de l’enfrontament mare-filla gran.

La trama reuneix un grapat de personatges molt ben traçats psicològicament, uns personalitats que no oblidarem. Irene centra la novel•la. És una dona molt forta, una dona que no està disposada a renunciar a res; actua sense tenir en compte els límits socials i això l’arrossega vers situacions insostenibles. Sa mare, Vicenta, té un temperament similar, i això les fa tan antitètiques i tan semblants. Marina s’alinearà en el bàndol de sa mare. Irene és el seu propi bàndol. Son pare i els altres homes de la novel•la (especialment Gregori) són personatges molt més dèbils, a mercé d’elles.

És difícil sospitar que en una casa comuna de poble cresquen relacions tan dramàtiques, però sabem que el dolor, l’engany o la gelosia són universals, no requereixen grans escenaris. La petitesa de l’espai farà aquestes relacions encara més difícils.

Pel to i pels ambients, la novel•la de vegades ens recorda les històries que trobem en País íntim, de Maria Barbal, en l’ara famosa Pa negre, d’Emili Teixidor, i en la desconeguda –però recomanable- Retrat d’un assassí d’ocells, també de Teixidor; ens fa pensar en aquestes dues últimes, especialment perquè apareixen també molt imbricats el món encara ingenu dels xiquets i el món de les mentides i de les tragèdies dels grans.

Les claus de la història ens són lliurades per l’autora molt a poc a poc. La nostra visió dels fets serà quasi la d’un personatge més fins a les últimes pàgines. Haurem d’anar recol•locant les peces del puzle del passat amb paciència. Sílvia Alcàntara ens administra la informació sàviament per impossibilitar-nos que ens allunyem de la història. I realment és impossible separar-se’n. A la recerca dels engranatges, vaig rellegir les 150 pàgines tan bon punt les acabí la primera vegada. En poques paraules, una novel•la molt intensa.

Ací també teniu dos comentaris positius de la novel·la: http://viuillegeix.wordpress.com/2011/02/23/la-casa-cantonera-silvia-alcantara/, http://quaderndemots.blogspot.com/2011/05/la-casa-cantonera.html