Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona

ZWEIG, Stefan, Quaderns Crema, 109 p.,11,00 €

Una dona jove, casada i amb dos fills menuts, coneix durant unes hores un home en un hotel. Després de parlar dues vegades amb ell al llarg del mateix dia, ho abandona tot i fugen ensems. Els coneguts no ho acaben d’assimilar. Aleshores, una dama ja ben gran explica com en 24 hores també, molts anys enrere (quan en tenia 42), li va ocórrer una cosa semblant. Ho va deixar tot (la seua posició social, la família, el seu estatus de vídua respectable i tranquil•la) per un arravatament amorós. El seu estimat només tenia 24 anys i era addicte al joc. El marc és Montecarlo a principi del segle XX i els protagonistes fan part de la burgesia ociosa. Tantes coses ens fan reviscolar en la memòria l'ambient i els personatges d’El jugador, de Dostoievski.

Com sempre en Zweig, l’anàlisi psicològica és profundíssima i minuciosa. Tant li fa que la protagonista siga una dona, com també en Carta d’una desconeguda. Com deia adés, la narració té com a eix dues passions absolutes: l’amor “fou” i el joc. Els efectes d’ambdues sobre els amants són descrits amb una minuciositat quasi científica. Totes dues devastaran la monotonia vital dels protagonistes. Podrà la fe religiosa polonesa servir de recer en aquesta tempesta?

La brevetat de pàgines i la intensitat la fa una novel•la perfecta per a llegir d’una tirada en una estona tranquil•la (si és que encara n'hi ha en alguna part).

El viatge al passat

ZWEIG, Stefan, Butxaca 1984, 106 p., 9,00 €

Havia llegit fa un temps o dos temps potser, Novel·la d’escacs, d’aquest mateix autor, i m’havia sorprés el nivell d’estudi psicològic del protagonista. També es tracta d’una narració curta, com la majoria d’aquest autor (Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona o Carta d’una desconeguda, dues de les més famoses) de les quals és molt molt difícil desenganxar-se.

Cal recordar, per situar-nos una mica, que Stefan Zweig va nàixer a Viena l’any 1887 i es va suïcidar juntament amb la seua esposa el 1942 al Brasil. Va ser un intel·lectual contrari als moviments totalitaristes de principi de segle.

El viatge al passat és la historia d’un romanç entre un jove amb l’obsessió de deixar molt arrere la pobresa de la infància i l’esposa del seu cap, una dona més gran. Un amor no buscat que esclata de cop i volta, però amb uns obstacles enormes. Obstacles socials (ella és casada) i laborals (el seu cap l’envia a Mèxic per fer-se càrrec d’una faena molt atractiva –el somni de sa vida–). Al cap de 9 anys torna a Alemanya i reprén el romanç.

El títol és ben significatiu, però s’hi pot viatjar? Es pot ajornar una passió? L’expressió de la pregunta en el text és concretament: cada passió té un moment històric determinat i irrepetible (el seu moment), o on hi ha hagut passió sense normes sempre reviscolarà si de nou es donen els mateixos elements? Zweig ofereix la seua resposta, però crec que cada u en té la seua: García Márquez, per exemple, deixa clar en El amor en los tiempos del cólera que el pas del temps no és un factor negatiu.

El llibre de l’austríac és una anàlisi perfecta de la passió; tant de la gènesi com de les diverses fases, i mostra la profunditat psicològica dels mestres de la novel·la del XX. Aquesta lliçó d’amor no ha perdut vigència i com deia Laia Carbonell en un article molt interessant en el web desaparegut  http://www.llibrofags.com/, agrada igualment a les dones (i als homes) de totes les classes socials perquè totes les persones estem fetes d’aquests sentiments bàsics.

Seria imperdonable no comprar-la, no llegir-la o no gaudir subratllant-la. El meu objectiu pròxim és ja Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona.