28.7.11

La novel•la de Dickens

CANYELLES, Neus, Proa, 174 p., 16,50 €.


Na Blanca s’ha separat fa poc, és a l’atur i li queden pocs diners. A la seua filla, na Cecília, que té al voltant de 10 anys, li agrada molt fer ballet clàssic, però això origina despeses també. En Waldo és l’exmarit de na Blanca; és músic i bastant anàrquic i informal. Na Blanca està un poc desencantada de les relacions amb els homes: la seua exparella és molt irresponsable, viu entre els núvols, i és ella la que ha de mantenir la filla comuna i, fins i tot, a ell, de vegades. Na Gina és una veïna molt guapa i amb un cos meravellós; treballa de cambrera i es presenta a concursos de bellesa. Busca algú que l’estime de veritat. En Samuel és un neuròleg amb ferides sentimentals: va perdre la seua dona fa poc per un càncer i s’ha deixat anar a la deriva.

Això a banda, en realitat, la novel•la és un homenatge permanent a Dickens: la protagonista va viure de menuda en un orfenat, com un personatge més d’aquest autor, i va llegir-hi Grans esperances 84 vegades com a única via d’evasió; escriu relats i ara vol escriure una novel•la. Confessa: «M’agradaria escriure una novel•la a la manera de Dickens, d’aquestes que ja no escriu ningú, tragicòmica, amb problemes seriosos que al final s’esfumen, se’n van ben lluny. On els enemics es fan amics, o es perdonen. On el pobre acaba trobant la seva fortuna i el malalt recobra la salut. Em sembla que l’escriuré. La novel•la de Dickens. Una història dels nostres dies. Una història com la meva. Per què no?» (p. 123-124).

I afegeix una mica més avant, quan envia una carta a na Gina, (p.134): «He començat a escriure una novel•la de Dickens. Escric als vespres, quan la nina s’ha adormit. M’agrada fer-ho. És una història bastant trista, de gent amb molts de problemes, que agafa l’autobús cada matí per anar a treballar i el que guanya no els basta per a res.»

Efectivament, escriu una novel•la neta de dramatisme, on els personatges pateixen problemes seriosos però a la fi van obtenint naturalment el que buscaven: diners, salut o amor. Tot açò situat en el context del segle XXI i amb uns problemes molt quotidians però angoixants sovint. Tot i que, reprenent l’esperit del títol de Dickens, també na Blanca té grans esperances davant de si -grans perspectives laborals i de salut-, com diu diverses vegades (p.172), i molt d’optimisme.

Canyelles segueix Dickens tant al peu de la lletra que, com ell, interpel•la el lector alguna vegada, com en la novel•la del XIX, i trenca així l’encís del narrador omniscient: “I què ha passat tot aquest temps amb na Gina? Quina ha estat la seva sort? No ens n’hem oblidat, des d’aquell dia que va fer la maleta i sortí cap a l’estació.» (p. 89 i 96)

L’obra és un riu tranquil: flueix senzillament, naturalment, com si haguera estat escrita tal com raja -encara que no. No tracta de subjugar-te, de desassossegar-te; no és La casa cantonera, és una novel•la amiga, una novel•la companya. L’estructura és lineal, malgrat l’aparició de salts temporals ara i adés. L’autora usa els temps verbals amb desimboltura i combina el present i el passat més recent (ha comprat, ha tornat...) contínuament.

És a dir: un text ben construït, amè i amable.

18.7.11

Hòmens i falagueres i altres relats

CUCARELLA, Toni, Tres i Quatre, 129 p., 15,00 €.


Ho dic des de l’inici, és una gran notícia que Cucarella haja tornat. Fa uns anys va anunciar, decebut, sense reconeixement, que abandonava la literatura. Jo havia llegit d’ell Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts, i Els camps dels vençuts, (http://untelalsulls.blogspot.com/2011/07/els-camps-dels-vencuts.htmldues) dues novel•les ben importants. Però en té publicades quatre o cinc més. Ara fa uns mesos, declarava en el Quadern d’El País que tornava per motius econòmics. Afortunadament ha tornat, perquè aquest llibre conté alguns dels millors contes escrits al País Valencià en molt de temps.

Xàtiva és el territori mític de Cucarella, el seu Macondo. Allà transcorrien les diverses trames de Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts (2003), i allà es desenvolupen les narracions d’Hòmens i falagueres i altres relats (2011). Generalment no hi apareix l’element màgic: són faules marcades per un to de malenconia més a prop, posem per cas, d’El coronel no tiene quien le escriba. Fins i tot, el relat «La carta dels morts» juga amb el mateix tema: l’espera d’una carta com a únic estímul de vida. Tanmateix, de vegades, hi ha una petita espurna màgica imbricada en la realitat, com en el cas de l’últim relat, «Hòmens i falagueres», i això ens fa sospitar escletxes en la quotidianitat.

Sols un conte apunta a l’actualitat: «La nit que Obama va guanyar les eleccions», on es parla d’aquest líder, però especialment de desocupació i de desesperació al nostre país. No obstant això, crec que els millors són els que se centren en la postguerra, aquells que recreen el pas del temps, la soledat, la mort o el fracàs, com ara «La carta dels morts», «A true story, com si diguérem», «La costurera puta», «Carrer de les ànimes», «Fusteria Orts» i «El vigilant vora els balancins». El primer, el quart i els dos últims són extraordinaris: narracions senzilles, redones, perfectes; corprenedores. La resta del grup: molt bones.

«La carta dels morts», que ja he esmentat adés, té una estructura senzillíssima, però va directe al cor. No s’hi descriuen grans coses, com en la resta de composicions, simplement el flux tranquil i trist de la vida en la postguerra. Coneixem la vida d’una dona gran que espera tots els dies l’arribada del carter i d’una carta que tan sols arriba una vegada al mes. Els temes centrals són la vellesa i la solitud.

«A true story, com si diguérem» és una història d’amistat narrada en primera persona, la història de 3 amics que van fer de paletes una temporada quan eren joves. La companyonia, el pas del temps, la vellesa i la mort en són els protagonistes.

«La costurera puta» és un relat terrible, també en primera persona, de prejudicis socials i d’abusos de poder comuns en l’època.

«Carrer de les ànimes» és un conte entranyable, escrit també des del jo i molt afí a les petites coses que es retraten en Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts; ple de nostàlgia, de malenconia, de formes de vida que no tornaran. Imprescindible per reviure la quotidianitat d’una època ja oblidada. Descriu la història de soledat d’una dona gran que espera a casa el nét cada diumenge a la vesprada, perquè és l’única visita de la setmana. Un conte tan real que esborrona.

«Fusteria Orts» ens parla d’incomunicació, d’esperances frustrades, de la soledat de pare i filla, del pas del temps. Un home passa la vida pensant en la possibilitat de muntar el seu negoci i en la idea de transmetre l’ofici a un fill, però només té filles. La fusteria és l’únic en sa vida. La relació entre pare i filla major és tensa. El relat és redó i, psicològicament, molt brillant.

«El vigilant vora els balancins» ens presenta un xiquet que té com a deure visitar una veïna ja molt gran una estona cada vesprada perquè no estiga tan sola, i això li impedeix de participar en el partit de futbol que juguen els amics cada dia. La mort i la solitud, de nou, com a elements quotidians de la vida.

«Polifemo del Olmo» i «Hòmens i falagueres» són composicions molt més extenses que se n’ixen de la línia intimista del llibre. Ambdós tenen valor de documentals de la postguerra, amb un narrador que estructura els fets que ha sentit contar ací i allà. Apareix el tema del cinema com a evasió, tan important en la postguerra. Interessants tots dos, però em sembla que no arriben a l’altura enorme dels altres.

Cal parlar finalment de la gran recuperació lèxica que fa Cucarella de mots i expressions propis de la zona, tasca que ja havia escomés en llibres anteriors. Delícies com ara: abofegar-se (ofegar-se), iseta (malifeta), brincalet o brancalet (brancal), espentolat, reballar (llençar), casupeta (casa menuda) o quedar com un fregall. Un volum que val la pena.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...