Ho dic des de l’inici, és una gran notícia que Cucarella haja tornat. Fa uns anys va anunciar, decebut, sense reconeixement, que abandonava la literatura. Jo havia llegit d’ell Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts, i Els camps dels vençuts, (http://untelalsulls.blogspot.com/2011/07/els-camps-dels-vencuts.htmldues) dues novel•les ben importants. Però en té publicades quatre o cinc més. Ara fa uns mesos, declarava en el Quadern d’El País que tornava per motius econòmics. Afortunadament ha tornat, perquè aquest llibre conté alguns dels millors contes escrits al País Valencià en molt de temps.
Xàtiva és el territori mític de Cucarella, el seu Macondo. Allà transcorrien les diverses trames de Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts (2003), i allà es desenvolupen les narracions d’Hòmens i falagueres i altres relats (2011). Generalment no hi apareix l’element màgic: són faules marcades per un to de malenconia més a prop, posem per cas, d’El coronel no tiene quien le escriba. Fins i tot, el relat «La carta dels morts» juga amb el mateix tema: l’espera d’una carta com a únic estímul de vida. Tanmateix, de vegades, hi ha una petita espurna màgica imbricada en la realitat, com en el cas de l’últim relat, «Hòmens i falagueres», i això ens fa sospitar escletxes en la quotidianitat.
Sols un conte apunta a l’actualitat: «La nit que Obama va guanyar les eleccions», on es parla d’aquest líder, però especialment de desocupació i de desesperació al nostre país. No obstant això, crec que els millors són els que se centren en la postguerra, aquells que recreen el pas del temps, la soledat, la mort o el fracàs, com ara «La carta dels morts», «A true story, com si diguérem», «La costurera puta», «Carrer de les ànimes», «Fusteria Orts» i «El vigilant vora els balancins». El primer, el quart i els dos últims són extraordinaris: narracions senzilles, redones, perfectes; corprenedores. La resta del grup: molt bones.
«La carta dels morts», que ja he esmentat adés, té una estructura senzillíssima, però va directe al cor. No s’hi descriuen grans coses, com en la resta de composicions, simplement el flux tranquil i trist de la vida en la postguerra. Coneixem la vida d’una dona gran que espera tots els dies l’arribada del carter i d’una carta que tan sols arriba una vegada al mes. Els temes centrals són la vellesa i la solitud.
«A true story, com si diguérem» és una història d’amistat narrada en primera persona, la història de 3 amics que van fer de paletes una temporada quan eren joves. La companyonia, el pas del temps, la vellesa i la mort en són els protagonistes.
«La costurera puta» és un relat terrible, també en primera persona, de prejudicis socials i d’abusos de poder comuns en l’època.
«Carrer de les ànimes» és un conte entranyable, escrit també des del jo i molt afí a les petites coses que es retraten en Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts; ple de nostàlgia, de malenconia, de formes de vida que no tornaran. Imprescindible per reviure la quotidianitat d’una època ja oblidada. Descriu la història de soledat d’una dona gran que espera a casa el nét cada diumenge a la vesprada, perquè és l’única visita de la setmana. Un conte tan real que esborrona.
«Fusteria Orts» ens parla d’incomunicació, d’esperances frustrades, de la soledat de pare i filla, del pas del temps. Un home passa la vida pensant en la possibilitat de muntar el seu negoci i en la idea de transmetre l’ofici a un fill, però només té filles. La fusteria és l’únic en sa vida. La relació entre pare i filla major és tensa. El relat és redó i, psicològicament, molt brillant.
«El vigilant vora els balancins» ens presenta un xiquet que té com a deure visitar una veïna ja molt gran una estona cada vesprada perquè no estiga tan sola, i això li impedeix de participar en el partit de futbol que juguen els amics cada dia. La mort i la solitud, de nou, com a elements quotidians de la vida.
«Polifemo del Olmo» i «Hòmens i falagueres» són composicions molt més extenses que se n’ixen de la línia intimista del llibre. Ambdós tenen valor de documentals de la postguerra, amb un narrador que estructura els fets que ha sentit contar ací i allà. Apareix el tema del cinema com a evasió, tan important en la postguerra. Interessants tots dos, però em sembla que no arriben a l’altura enorme dels altres.
Cal parlar finalment de la gran recuperació lèxica que fa Cucarella de mots i expressions propis de la zona, tasca que ja havia escomés en llibres anteriors. Delícies com ara: abofegar-se (ofegar-se), iseta (malifeta), brincalet o brancalet (brancal), espentolat, reballar (llençar), casupeta (casa menuda) o quedar com un fregall. Un volum que val la pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada