27.12.09

La guerra de quatre

LABRADO,Víctor, Editorial Bromera, 2a ed., 237 p., 19,95€

La guerra de quatre no és una novel·la. Des de les primeres pàgines se’ns adverteix que es tracta de la crònica d’uns fets que van tenir lloc a les comarques centrals del País Valencià. La reconstrucció dels esdeveniments es fa mitjançant els documents que n’han restat i el testimoni oral de les persones supervivents que han volgut col·laborar-hi. Algunes han permés la publicació del seu nom, unes altres no. Tanmateix, la recreació dramàtica d’ambients i de personatges és tan perfecta que sovint oblidem que no és una ficció.

Conta aquesta crónica, doncs, l’organització d’un grup de maquis urbà a Benetússer. Generalment eren grups dirigits pel Partit Comunista, encara que també n’hi havia d’anarquistes. A poc a poc, el narrador ens va desvelant la formació del grup i les principals accions (robatoris i atemptats). Per tal d’entendre els protagonistes i el perquè d’alguns actes, abandonem el present del relat (1946) i observem els antecedents dels personatges (1935-1939). Sols així podrem comprendre, astorats, les mesquineses personals que s’amaguen darrere molts fets de guerra capritxosos i les repercussions, anys després, sobre les persones.

Fins a l’any 1948 aquests grups de maquis ben organitzats tenien la seguretat que les potències occidentals no permetrien la subsistència d’un règim feixista com el de Franco a Europa. No obstant això, aquest any Stalin va canviar de política internacional i va retirar el suport econòmic als maquis. Tot i que alguns van continuar a les muntanyes durant anys, això va suposar l’asfíxia progressiva d’aquests grups menuts.
Això a banda, constatem en la narració d’aquests fets reals la brutalitat a les comissaries i a les presons. Assistim a interrogatoris rutinaris amb pallisses i tortures planificades. Llegim confessions fictícies per tal d’evitar colps. Reconstruïm casos de detenció, pallissa i empresonament per ser nóvia d’una persona buscada per la llei. Coneixem processos en què el jutge pressiona els inculpats per alterar-ne les declaracions. I assistim, en fi, a judicis i execucions militars.
Ens permet aquesta crònica veure com eren les coses de sinistres a Espanya a la dècada dels 40. I és que, per a molts, la guerra no havia acabat encara, com diu el jutge a la mare de Rafael Gandía.

En definitiva, una història traçada amb tensió que guarda interés en cadascuna de les 237 pàgines.

21.12.09

Les edats perdudes

PUJADÓ, Judit, Empúries, 256 p., 16,00€

En calent, hores després d’haver llegit aquestes edats perdudes, he de dir des de la segona línia que es tracta d’un llibre tan lleu, tan poètic, que és dels que paga la pena llegir i posseir.

Dividit en una introducció i 4 parts molt distintes, capta la nostra atenció des de molt prompte pel seu alé líric i per la seua forma de contar, que fuig sempre de frases esgotades.

La primera part narra l’entrega de la Nora a la seua àvia després de la mort dels seus pares en accident de trànsit. En aquestes pàgines la Nora retratarà amb precisió i aspror la seua adolescència en el marc de la seua colla d’amics. Hi veurem la violència en les relacions, la duresa amb els dèbils, els amors primers, el sexe, sempre disposat a saltar, i, en definitiva, les regles del joc d’aquestes petites societats on és tan complexa la supervivència que, de vegades, m’ha recordat un llibre ineludible de tema proper, El senyor de les mosques, de William Golding.

El segon bloc ens parla de la vida al poble, dels protagonistes principals, (de Farnés, de Genís, d’Eugènia). L’autora ens fa uns retrats de caràcters d’una profunditat extrema: coneixem Farnés o Eugènia com el nostre cos. Tots ells amb un passat enorme però sempre entre la foscor: els uns tenen darrere la guerra; d’altres, amors; n’hi ha que hi tenen judicis devastadors; alguns, covardies irreparables.

La tercera part conta l’amor de joventut d’Eugènia i és una història tan poètica i tan senzilla que només per això ja val la pena llegir la novel·la. Aquest relat, com el de Farnés en la segona part, i el de l’àvia de Nora, que clou el llibre, ens completen els punts obscurs dels personatges i ens permeten veure’ls amb uns ulls més savis.

La part final és la recuperació de les llibretes de l’àvia, on podem reconstruir el caràcter d’un personatge que és un enigma durant tota la narració, ja que no repon preguntes ni esclareix mai la causa del trencament amb la filla. L’àvia, com Genís, és un personatge incapacitat per a estimar, en aquest cas com a conseqüència d’un fet de guerra. Això li va fer perdre la filla i sols la néta farà que es rehabilite i que assumisca una visió optimista de la vida: “I ja era gran, la meua néta. I em va fer por veure-la asseguda a casa. Com feia uns anys la seua mare. (...) I era forta. Però estava esquerdada. Vaig pensar que no me’n sortiria. Però després ems vam abraçar. I vaig pensar que sí.” Llegiu-la.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...