RICART, Raquel, Tres i Quatre, València, 2010, 274 p.,15,00 €.
He de dir, abans de res, abans que pugueu abandonar la ressenya, que es tracta d’una gran novel•la, escrita amb una sensibilitat exquisida. En llegim poques així al cap de l’any. Va ser distingida amb el Premi Andròmina de Narrativa 2010 en els Premis Octubre, i va aconseguir també el Premi de Creació Literària de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.
Raquel Ricart, nascuda a Bétera (Camp de Túria) el 1962, ens ofereix una narració construïda sobre un munt d’històries quotidianes, dures, protagonitzades per les dones de quatre generacions d’una nissaga valenciana que recorre tot el segle xx, un segle abundós per aquestes contrades en misèria i en desigualtats socials.
Unes històries que et fan pensar en aquella mena de relats dels que entrellaça García Márquez en Cien años de soledad: personatges que apareixen i desapareixen, que coneixen l’amor o el desamor, que enganyen, que pateixen molt, que gaudeixen i que moren. Aquests temes són narrats amb un estil aparentment planer i, tanmateix, molt elaborat, com en el cas del colombià. Hi ha una figura central, Ermerinda, tot i que no podem parlar de protagonisme exclusiu, perquè també en són protagonistes les altres quatre dones de la família. Totes tractades amb profunditat, com si foren úniques (i de fet, ho són). Totes amb secrets feixucs que intenten mantenir en la foscor.
El narrador coneix tots els detalls del cor, és un ésser omniscient. Dedica cada capítol a una història que ha marcat un personatge (una ratlla de la vida), però mai no sabem de qui o de què parlarà en el següent: pot ser que parle del mateix o potser parlarà d’algú que ja havia mort temps enrere, de manera que mai no podrem donar ningú per definitivament retratat. A poc a poc anem completant els elements de les històries: de vegades, un centenar de pàgines després del primer perfil.
L’ús dels flashbacks i del flashforwards serà continu. «Encara desconeixia, absolutament, com seria després, temps a venir, el dolor. Quan ella se n’aniria del poble, quan ella buscaria unes altres mans, uns altre llavis, les abraçades i les paraules d’altri. Ignorava com seria de violenta la ràbia, de salvatge, de fosca, d’anihiladora. » (pàg. 236)
Aquest últim recurs és emprat per crear suspens o generar expectatives. Tots dos són elements que seran fets servir des de la primera pàgina, que presenta un inici in medias res, al bell mig de la història: Ermerinda acaba de patir una paràlisi en mig cos i no pot parlar. Un començament directe. El llibre es tancarà amb un flashback que reprèn el principi del text: «Recordà, sense saber per què, aquella abraçada antiga, aquell matí amb els avis... »
L’amor i el dolor (la mort) intensíssims són els eixos de la història; contínuament s’alternen o se superposen, però sempre emmanillats. Ho diu l’autora: «Va plorar de nou, va notar el gust salat de les llàgrimes. Murta i xiprer. L’amor i els dolor lligats amb el mateix cordell.» (pàg. 272)
A més a més, trobem en algun capítol l’ús rodoredià dels símbols (l’aranya ordint el parany sense descans) o la terbolesa ambiental i humana de Mirall trencat: les aigües estancades, els grans jardins decadents o la presència de xiquets fascinats pel mal.
Un llenguatge poètic, precís, d’una bellesa especial, fa avançar l’acció. Cada frase està treballada amb saviesa i cura, tot i la naturalitat. Un exemple:
«—Teresa, que s’ha mort Llúcia...
Les campanes sonaven lànguides, arrossegades, com tortugues de bronze sagrat, fendint el silenci de la vesprada amb el seu toc de mort.»
És la segona novel•la per a adults de l’escriptora, la primera va ser una novel•la negra, Una mort al sindicat. Ha escrit també una novel•la juvenil i una infantil amb èxit. És una llàstima que Les ratlles de la vida no haja tingut més repercussió més enllà de les terres valencianes. Cal llegir-la. Cal gaudir-la.
Ressenyes interessants:
