Domínguez, Martí. La sega. Proa, Barcelona, 2015.
Sovint tenim expectatives
massa altes respecte a una novel·la de la qual hem llegit bones referències. La sega, a més més, ha guanyat tota classe de premis: http://www.vilaweb.cat/noticies/la-sega-de-marti-dominguez-guanya-el-premi-de-la-critica-dels-escriptors-valencians/ Sovint acaben decebent-nos
obres així, però amb el relat de Marí Domínguez ocorre el contrari, destrossa les nostres
expectatives. Es tracta d’un llibre sòlid, una novel·la redona en estructura,
estil, argument i personatges.
L’obra és la
crònica del període immediatament posterior a la fi de la Segona Guerra Mundial
als masos de muntanya del nord del País Valencià. El maquis havia penetrat a
Espanya per la vall d’Aran per reconquistar terreny i constituir un govern
republicà a la vall, però a poc a poc va anar descobrint amb desencant que els
masovers ja no volien saber res d’ideologies: la Guerra Civil havia acabat feia
6 anys i ara sols volien viure en pau i no els importava fer els ulls grossos
davant els abusos inhumans dels franquistes.
Els guàrdies
civils, per contra, venien a fer carrera, a caçar guerrillers i així pujar en
l’escalafó. Un d’aquests guàrdies és Mata, un capità de cognom poc atzarós. Mata
és un professional del mal al servei de la barbàrie del nou règim; no té escrúpols, no li importa torturar o matar per obtenir els seus objectius.
Es declara anticomunista i considera la cultura com a sospitosa.
Els masovers de
les comarques de l’interior es van trobar entre els dos focs: ajudar els uns o
els altres els suposava la mort. Entre aquests hi ha Goriet, el narrador, un
xiquet en aquell moment, que relata els fets en primera persona al cap dels
anys. Els éssers que l’envolten: la seua mare (Bela); Teresa, la seua germana, de
gran caràcter: el tio Miquelo, un masover amic de la família que els ajuda
sovint: el guerriller Ferroviari, o Don Arcadi, el mestre, són personatges
potents, complexos, angoixats, carregats de contradiccions i amb racons
profunds de foscor. Tots són personatges ben travats i podrien tenir el
protagonisme.
El relat és una
profunda lliçó històrica de les atrocitats dels règims amb poder absolut, una
història que molts desconeixen i altres han volgut fer-nos oblidar. Així, diu el
narrador en el curs del relat: «En la guerra retrocedim als
nostres orígens, a la bèstia que portem dins, i contra ella de res serveix la
cultura!» (p. 280). I és
que, en realitat, la lluita del maquis era una segona guerra. Per als
guerrillers i els guàrdies civils, la contesa no havia acabat. Tanmateix, el
fred, la misèria, la duresa de les muntanyes i la desil·lusió s’anaven imposant
a diari, fins que els maquis arriben a la mateixa conclusió que el mestre: «De vegades, cal abandonar.» (p. 247)
Domínguez
demostra un domini de l’estructura absolut. La veu del narrador avança fets per
crear interès o, de sobte, retrocedeix, i juga així amb el lector, que el
segueix pel camí que li traça, arrossegat per la intensitat de la trama, fins
al crescendo final.
En la novel·la
destaca l’ús d’una llengua molt acurada, que arreplega mots del registre oral
tradicional i del món rural, i un llenguatge de vegades poètic: «Vaig veure com
queia de genolls, i després de cap, quedant de bocaterrosa, mentre la sang li
eixia a roll i feia un gran bassiol, tan vermell com un rodal de roselles en un
sembrat de blat.» (p. 329)
La història té
punts de contacte amb El lector de Julio
Verne: la mateixa època, els mateixos bàndols. Tanmateix, l’obra d’Almudena
Grandes està situada a les muntanyes andaluses i, tot i que també està escrita
amb un llenguatge brillant, La sega
la supera totalment en versemblança i força dramàtica. Res a veure!: La sega és un com un colp de puny de
realitat històrica que ens deixa astorats i ens fa molt difícil el retorn a
les nostres vides segures.
