El quadern de les vides perdudes

VILAPLANA, Silvestre, Edicions Bromera, Alzira, 2011, 191 p., 19,95 €.

El quadern de les vides perdudes és una obra dura de vegades; des de la primera pàgina ho és. El protagonista, que narra els fets en primera persona, és un vell apassionat pels llibres: va ser bibliotecari i té sa casa ocupada per volums il·lustres de la literatura universal, textos que adora; la literatura juntament amb la culpa són dos grans temes en el relat. Pateix Alzheimer en un grau avançat; va perdent memòria cada dia a gran velocitat. A voltes oblida el que ha fet durant tota una vesprada o una nit. L'home diu que és l’hoste qui actua per ell en aquests períodes i qui es comporta d’una manera poc raonable. Diguem-ne que és la seua part salvatge, el seu Mr. Hyde.

De fet, és curiós que en la novel·la el vell cite un gran nombre de fragments d’obres famoses de la literatura, però mai no esmente Stevenson. Supose que era massa obvi fer-ho.

L’ancià viu a soles, a punt de ser desnonat, en un edifici molt deteriorat on ja no queden veïns. No té família ni amics. Darrere d’ell hi ha moltes pèrdues i «la fragància de la culpa» (p. 157). Viu desendreçadament. De vegades passen molts dies sense que es llave. Necessita afecte desesperadament i, per això, l’amistat d’Anna li farà recuperar les ganes de tenir cura del seu aspecte, de viure.

Com que la pensió de jubilació que cobra és molt minsa, es veu obligat a vendre’s els llibres a poc a poc. Abans d’abandonar-los, apunta en un quadern el fragment més colpidor de l’obra per a ell. Algunes de les famoses obres esmentades són: Al far, Escorxador 5, Le père Goriot, Ulisses, Els germans Karamàzov, Les il·lusions perdudes, L’aleph (p. 124), La nàusea, L’estranger i moltes més; totes amb paràgrafs vinculats als fets de la trama. La de Proust (p. 186) és especialment definitòria del personatge: «La vertadera vida, la vida finalment descoberta i dilucidada, l’única vida, per tant, realment viscuda és la literatura».

Mentrestant, hi ha la resta de la trama: algú està raptant i assassinant xiquetes a la ciutat. La policia desplega els seus homes a la zona de les desaparicions. Sovint, el vell semblarà el gran sospitós per als agents i per al lector.

El llibre combina les dues històries amb destresa: en tercera persona la de l’assassí, i en primera, la del protagonista, com déiem adés. L’hoste és cada vegada més poderós, cada vegada envaeix més hores el cos de l’home. L’atmosfera també es va fent angoixant: la llar i tot l’edifici esdevenen a poc a poc espais sinistres. Alguns detalls de la història ens fan pensar en les pàgines i en el clima d’El perfum.

La intriga es manté oberta fins a l’última línia del llibre, fins al darrer punt. És en aquest moment final quan algunes cites anteriors prenen significats nous que ens ajudaran a comprendre.

L’obra podria ser molt dura de pair per la temàtica, però Vilaplana no es delecta en els detalls mòrbids. El text és, per damunt de tot, un autoretrat psicològic profund i convincent. Una novel·la inquietant des de la pàgina 5 a la 191. Una lectura recomanable.