CATHER, Willa, Edicions de 1984, Barcelona, 2012,
124 p., 12,00 €.
Willa Cather va nàixer a
Winchester el 1873 i va morir a Nova York el 1947. Tot i que va coincidir
històricament amb Faulkner, Fitzgerald i Hemingway, va retratar la nostàlgia
pel passat americà d’una manera molt diferent, com comenta Harold Bloom en Novelists and novels (2005). De fet,
Bloom la considera una de les autores importants del període que comprèn les
últimes dècades del segle XIX i tot el segle XX.
Cather va treballar com a
periodista i també com a professora durant un temps, i, justament, la narradora
d’aquesta nouvelle, Nellie, exerceix
de professora (molt pobra, segons el text). Les novel·les més importants de l’autora
de Winchester són: My Ántonia (1918),
A lost lady (1923), The Professor’s House (1925), La mort s’adreça a l’arquebisbe (1927) i
Shadows on the Rock (1931).
Tanmateix, aquest text
relativament curt de 1926 té un gran interès. Descriu la vida de la burgesia
nord-americana de Nova York, enriquida per la colonització de l’Oest i pels negocis
relacionats amb el desplegament del tren. Aquest contingut havia sigut tractat
també en A lost lady uns anys abans.
Nellie, una jove de bona posició, ens relata en primera persona la
història de la Myra Henshawe, que renuncia a ser l’hereva única de la gran fortuna
del seu oncle per un amor apassionat de joventut. L’oncle l’havia amenaçat de
desheretar-la si continuava la seua relació amb Oswald Henshawe, però ella
preferirà seguir els seus impulsos i oblidar els diners. Se’n penedirà durant
tota la vida i en culpabilitzarà el seu home, Oswald, un jove i atractiu
universitari «amb bones perspectives», però fill d’un professor pobre.
Nellie no ho pot acabar de creure i, encara que sap
que Myra va perdre una fortuna, pensa que l’amor és més important:
«–¿Però han estat feliços, oi que sí? –Li preguntava
jo de vegades.
–¿Feliços? Oh, sí! Tan feliços com la majoria.
Jo trobava que aquella resposta era
desesperançadora, el que realment importava de la seva història era que havien
de ser molt més feliços que la resta». (p. 25)
Myra maleirà sovint la decisió perquè és una dona egoista, de
gustos exquisits i materialista, com ella reconeix:
« –Ai, si els joves fossin més savis! (...) Ha estat
la ruïna per a tots dos. Ens hem destruït mútuament. M’hauria d’haver quedat
amb el meu tiet. Era diners, el que jo necessitava. Hem malgastat les nostres vides.
(...)
–Vinga Myra, no parles així. Recorda tot el temps
que vam viure feliços.
–Mai noi vam ser feliços de veritat. Sóc una dona
egoista, cobdiciosa i materialista; volia triomfar, volia fer-me un lloc en el
món». (p. 89)
I és que, en el fons, Myra és com el seu oncle, i coincideix amb ell quan deia: «En aquest món, val més ser un gos
extraviat que un home sense diners. Jo he provat les dues coses i sé de què
parlo. Els homes pobres fan tuf i Déu els odia». (p. 23)
Durant la primera etapa de la seua vida, la relació
funciona bastant bé perquè Oswald té un càrrec important en la companyia de
ferrocarrils. Viuen en el luxe i Myra malbarata els diners a diari. Malgrat
això, està insatisfeta i enveja posseir un carruatge propi, com tenen altres
famílies més adinerades.
Quan, deu anys
després, es produïsca una sotragada en la seua situació, i Nellie retrobe
casualment la parella vivint en un hotel d’apartaments mal construït en una
ciutat de la costa oest, les coses seran molt diferents. Myra és incapaç de
suportar aquesta vida tan adversa i tan llunyana dels seus somnis.
Malgrat la
dedicació absoluta d’Oswald al seu servei, ella no ho té en compte i el tracta
com una tirana capritxosa. I, així, diu
a Nellie quan li ho recrimina: «Les persones poden ser amants i enemigues
alhora, ¿m’entens? (...) Potser no pugui perdonar-lo pel mal que li he fet.
(...) Amb l’edat ho perdem tot, fins i tot la capacitat d’estimar». (p. 105-6)
Parlem doncs, d’un text
teixit amb molta destresa al voltant d’una
època i una classe social que desconeixem bastant. Una història dura, de
missatge insistentment antiromàntic i amb un retrat psicològic brillant. Molt recomanable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada