28.8.16

Pessoanes

PONS, Ponç. Pessoanes. Bromera, Alzira, 2003.
Si dic poesia, alguns tremolaran a l’instant o m’abandonaran. Per això he de precisar de seguida que aquesta és una obra per a lectors de poesia i per als que no ho són. Una bona manera, per tant de perdre’n la por. I és que aquest poemari és un regal i una oportunitat d’endinsar-se en el món de Ponç Pons i de quedar-s’hi per sempre. Jo ho he fet i he buscat després apressat altres obres de l’autor, com ara El rastre blau de les formigues (un llibre d’aforismes fantàstic, carregat de lliçons de literatura i de vida), i Camp de Bard (un llibre de poemes de 2015 en una línia similar a aquest).
Pessoanes està construït sobre una col·lecció de cartes o postals amb forma de poemes que l’autor envia a Pessoa; és la seua manera de conversar amb «morts que són vius» durant anys, com aclareix en el prefaci. Pons interpel·la el poeta i els seus heterònims, els pregunta per aspectes de la seua vida a Lisboa, de vegades els dóna consells, i també aprofita per parlar-los de la seua vida quotidiana tan tan especial a Menorca, en què els petits detalls l'ajuden a bastir reflexions ben fondes. La literatura, la natura i l’enyor insuportable de Menorca quan no hi és són els altres grans temes que recorren el volum.
Pons és un amant de la senzillesa i ho deixa clar des del principi, des de la cita de Vinyoli que encapçala el llibre: «He decidit escriure/ poesies concretes. Envelleixo, calen / realitats, no fum.» Aquestes paraules les mantindrà com a estendard des del primer a l’últim poema, perquè, com diu en la pàgina 16: «Les paraules enceguen. / Fer versos no és un joc. /Jo no cerc la Bellesa / sinó el Coneixement.»
Ponç Pons és un poeta diferent, modest, que tan sols busca escriviure, dues activitats molt lligades per a ell, intercanviables. La seua vida és escriure, llegir i cultivar la terra, com Horaci o Thoreau, o el mateix Tolstoi, que a estones feia de pagès (p. 24). «He acomplert el meu somni / de tenir un solitari / terreny verge en el camp. / Aquí puc ser un secret / eremita salvatge / i escriviure tranquil / com un nou Thoreau illenc.» (p. 23) Aquesta idea es repeteix en diversos poemes i també en El rastre blau. Conrea una petita parcel·la de terra, sa Figuera Verda, on té cura dels ullastres, els xiprers, les figueres i les tomaqueres (p. 23 i 88).
Parlem d’un poeta que no vol ser classificat, que defuig les ambicions i les enveges dels cercles literaris. «La passió d’escriviure i llegir m’ha portat / dissident lluny del món literari i no vull / formar part de cap grup limitat per l’edat.»
Pons, al llarg del llibre, va desvelant els seus gustos literaris i retrata el seu lector ideal: «Escric per a un lector / invisible que té tots els rostres mesclats / dels poetes que estim.» I tot i que sols esmenta alguns dels poetes que ama, com, naturalment, Pessoa i els seus heterònims, Seamus Heaney, Keats, Quasimodo o Ernesto Cardenal, i es refereix de passada a d’altres, com Novalis i Heine, sí hi fa, en canvi, valoracions de molts narradors: Böll, Pla, Borges, Txékhov, Joyce, Maupassant, Chatwin, Colin Thubron o García Márquez. Fins i tot rep sovint la visita de l’esperit de Robert Walser. «Borges pot ensenyar-te’n, / i potser Maupassant. Jo he tornat al gran Txékhov. / Sakhalín és brutal.» (p. 28)
El menorquí confessa que s’ha fet vell o savi i han canviat els seus gustos: «La fantasia de les novel·les ja no m’interessa / i em sent més prop de Pla.» (p. 28), a l’igual que se sent prop del cinema de Dryer i Renoir.
En fi, parle, doncs, d’un llibre refugi, com diu l’autor. «Tu saps que la poesia és un refugi contra el mal de viure, una illa solitària enmig del mar del desassossec.» Aprofiteu i refugieu-vos-hi.

24.7.16

El pes de la papallona / Il peso della farfalla

DE LUCA, ERRI. Ed. Bromera, 2011, 72 pàg., 13,50 €.
Traducció d’Anna Casassas
Em va captivar la prosa tallada i poètica de De Luca quan vaig llegir El dia abans de la felicitat. Era inevitable seguir-lo i ara he continuat amb El pes..., una obra de format bastant diferent, una novel·la curta en forma de faula moral, amb molts elements simbòlics. Això sí, la frase breu i les imatges pròpies de la poesia continuen marcant el seu discurs.
«Havia vist isards saltar estimballs sense deixar de córrer, l'un darrere de l'altre (...) per volar d'una vora a l'altra. El seu salt era un sargit de banda a banda, un punt de sutura sobre el buit».
La trama narrativa és prima, neta: s'acosta la fi del regnat del rei dels isards, un exemplar mot poderós que ha dominat els cims durant anys; però també arriba el final per al caçador que va matar sa mare, un home esquerp, solitari, que té una certa por de les dones, un home que coneix la muntanya com el seu cos. Assistirem al duel entre els dos mascles alfa en l'ambient d'alta muntanya dels Alps. La natura verge és un personatge més que es fon quan hi ha tempesta, amb el vent i l’isard, com ens mostra en aquesta nova imatge:
«Al rei li agradava quan la muntanya s’abraça ben fort al temporal i el vent. (...) El rei s’estava al ras fins a l’últim ruixat. (...) El rei dels isards anava vestit de vent».
Si amb tot això no n'hi havia ja prou, a més a més De Luca ens atrapa des del primer paràgraf amb la narració d’una mort impactant. Ens atordeix, i a partir d’ací, la novel·la ens va mostrant els detalls de les vides dels protagonistes per aprofundir en les personalitats de cara al desafiament. Aquest enfrontament no és tan sols un episodi de cacera, al darrere hi ha també el duel entre la violència i el poder, que representa l'home, enfront de l'ètica en el combat i el respecte de les lleis de la natura, que abandera l'isard. De fet, la natura, per mitjà de la papallona del títol, símbol de fragilitat i força, serà un factor de pes en el combat.
En realitat, el rei dels caçadors o «el lladre de bestiar», com ell s'autodenomina amb menyspreu, és un fracassat en molts ordres: va abandonar la lluita política fa temps; viu en soledat i és maldestre davant les dones atractives, i en la cacera s'ha equivocat massa vegades i, sols va deixar de matar femelles de cabres i isards, quan va descobrir en l'esguard de les cries la desolació i l'atabalament davant el cos abatut de la mare. Tanmateix diu que no se'n penedeix: «No, i a més no s'arregla res després del mal. Només es pot renunciar a fer-ne de nou». (p.34)
Un segon relat, aquest molt breu, tanca el volum, «Visita a un arbre», en què la natura continua sent el centre de l'univers de De Luca, juntament amb la solitud.
«S'arraïmaven núvols al voltant de la muntanya, em ficava a dins. M'agrada ser-hi, més que amb el cel clar. Aporten un silenci compacte, concentren la solitud. La solitud és la clara, la part més bona de l'ou. Per a l'escriptura és una proteïna». (p. 59)
En resum, un molt llibre per a llegir a l'ombra d'un d'aquests pins cembra dels Alps que poblen el text. De segur que ens aportarà assossec.

1.7.16

L'amor de la meva vida de moment

Pep Puig. Editorial Proa, Barcelona, 2016.
Fa uns quants mesos vaig llegir la ressenya de L’amor de la meva vida en el diari Ara, i em vaig guardar el nom de Pep Puig en un raconet entre la memòria i la desmemòria. Després, un dia em va tornar de colp i buscant-ne informació en Internet vaig trobar el primer conte del volum en el web de L’Altra Editorial. L’oferien com a tast. Em va corprendre aquesta història plena a vessar del sol dels estius de la infantesa. La narració enfronta brutalment el món dels xiquets amb el dels adults i, sobretot, la dualitat amor platònic / amor físic.
La temàtica es repeteix cap a la meitat del llibre en el conte “Tiet-Pare”: el xiquet, cap al final de la infància, descobreix les vastes zones d’ombra dels grans, els elements que amaguen tot el temps en el joc social, i, en especial, el sexe. També el conte “Pluja” examina un altre tema silenciat: la caducitat de l’amor entre els adults. Totes dues revelacions marcaran ben fondament el protagonista: de colp, el faran fora del paradís de la infantesa per sempre.
«Però aquell matís de l’amor fet de xiscles i esgarips em superava completament. Així doncs, ¿era això, en veritat, l’amor entre un home i una dona: fer-se mal d’aquella manera?» (p. 86 i 87)
«L’estiu sencer va quedar tenyit per aquest secret. Un tall profund a la meva vida.»
«Clara Bou» és una peça clau en l'obra de Puig, una obsessió. Recull la desaparició d’una preadolescent en un poblet, Ullastrell, mentre juga amb els amics a fet i amagar. És tan fonamental perquè és el germen de la novel·la La vida sense la Sara Amat i del conte llarg «L’amor de la meva vida de moment».
Així, «L’amor de la meva vida...» és la narració central del volum i la més extensa. Es tracta d'una història romàntica contada sense gens de romanticisme, amb el distanciament dels anys i de l'experiència. El narrador conta la seua recerca per Olot del seu amor d'infantesa deu anys després d'haver-la vista per última vegada. És una de les possibilitats de desenvolupament del conte «Clara Bou», un camí paral·lel a La vida sense la Sara Amat (la novel·la de Puig), però amb un bon grapat d’amargor i desencant. De fet, el títol complet ja és bastant descregut: «L’amor de la meva vida de moment i que es foti».
Un altre duet de relats que podríem agrupar per afinitat són “Secrets d’un matrimoni” i «Dúgol». Tots dos observen la infidelitat també de manera bastant irònica i, malgrat les situacions complicades, eviten en tot moment el dramatisme.
Puig narra en primera persona totes les trames, juga a l’autoficció, un territori en què es troba a gust, i així inclou elements que juraríem que són de la seua quotidianitat. Com quan parla de la seua dona en el conte «L’amor de la meva vida...», i diu: «A mi m’emprenya que tingui tants amics; a ella li fa ràbia que només sàpiga escriure històries d’amor. ¿Algun dia escriuràs alguna cosa que no sigui una història d’amor? em va dir al cap de molta estona, quan creia que ja no hi pensava.» (p. 163)
I és que les històries d’amor o d’amors són el tema de tots els relats del recull i també de les novel·les de Pep Puig; tant de La vida sense la Sara Amat com de Les llàgrimes de la senyoreta Marta. Tot i que sovint és un amor desencantat, com el que retrata en la cita anterior. De fet, diu de manera reveladora un poc després: «Però no li va fer gràcia. Ja fa temps que no li faig gràcia, a la meva dona. Recordo que els primers dies reia gairebé abans d’haver fet l’acudit, amb una desinhibició que m’embriagava. Ara l’únic que fem és vigilar-nos mútuament.» (p.163)
Un altre dels temes clau de Puig és la preocupació pel pas del temps, que també observàvem en La vida sense...: «Els dies es queden. Els que passem som nosaltres», diu el narrador que ha llegit en una paret del casc antic d'Osca. I continua: «Ho vaig entendre l'endemà de la mort del meu germà, dotze anys més tard, quan em vaig llevar per anar a comprar el pa. No hi havia res diferent en aquell dia, excepte que el meu germà s'havia mort.» (p. 97-98)
Aquest narrador autoficcional adés és un xiquet, adés és un adult, cadascú amb el seu esguard, però potser, intuïm, el mateix personatge. Un narrador que usa sempre una prosa senzilla, transparent, que fa lliscar les pàgines soles. Un llibre intens, doncs, que guarda bones històries tant de sol com de pluja.
Comentaris interessants:

26.5.16

La vida sense la Sara Amat

PUIG, Pep. Editorial Proa, Barcelona, 2016.

La vida sense la Sara Amat relata la fi de la infància i el pas a l’adolescència d’un parell de xiquets en un petit poble, Ullastrell. Els canvis decisius d’aquest procés es produeixen en pocs dies (10 dies i 11 nits de principi de setembre) que representaran una vida sencera per a Pep, el protagonista, que tan sols té 11 anys.

Sara és una xicona de 12 molt intel·ligent. Pep està enamorat profundament de la seua amiga, però ella sembla ja molt lluny d’ell i de la seua colla d’amics. Sara és tan intel·ligent que li resulta molt difícil adaptar-se a un poble amb poques perspectives com Ullastrell: «a un poble de tontos, vull dir; i aquí, encara que jo no era del poble, també m’hi compto. I com més gran es feia, pitjor. Ella seguia sortint a jugar amb nosaltres, però quasi a la força, com per la inèrcia de tots aquells anys que ho havia fet.»

La Sara desapareix un capvespre del 3 de setembre mentre juga amb la seua colla a «cuca amagar» (a fet i amagar). Tot el poble la cerca, inclosos els xiquets, però no la troben. Quan Pep torna aquella nit a ca la seua àvia, amb qui passa l'estiu, descobreix que Sara s’ha amagat a la seua habitació. La convivència amb ella en un espai tan reduït aquests 10 dies l’ajudarà a deixar la infància, a traspassar la porta de l’adolescència, que Sara ja va creuar fa temps, i a descobrir que els adults tenen grans secrets. Diu Pep: «Esclar que s’havien de tenir unes bones espatlles per aguantar segons quines penes (...) ¿Era aquest, se’m va acudir, el veritable secret de les persones grans: la pena que duien totes a sobre?» (p. 123)

Durant aquests 10 dies, la Sara dedicarà el temps, tancada a l’habitació, a llegir sense descans Guerra i pau, ja que és una gran lectora, i a observar amb plaer com tot el poble la busca, i això fa recordar inconscientment Wakefield, el famosíssim relat de Hawthorne en què un home ix de la seua casa un dia i, de sobte, decideix instal·lar-se en una altra, uns quants metres més enllà, sense avisar ningú, i allí viu durant anys observant en secret com evoluciona la vida de la seua família, fins que un dia torna de sobte a la casa dels seus.

El narrador és clau en la novel·la. Es tracta de Pep, amb una quarantena d’anys, qui recorda aquella antiga història, però la recorda amb les paraules i el to del Pep d’onze anys. I ho fa amb un estil planer, pròxim a l’oralitat, per donar-hi versemblança. Ho aconsegueix disseminant alguns barbarismes com ara  «tonto» (p. 15), o «cuento» (p. 256), i amb sintagmes o paraules molt expressives: «per assegurar-me que no hi havia moros a la costa” (p.219) o «Va ser com tancar una porta d’un soterrani. Plas! » (p. 287).

Fins i tot, quan reflexiona el Pep quarantí conserva una mica aquest to relaxat i transparent, com en altres textos de l'autor, però ho fa en un altre nivell. Diu en la página 14 d'una manera ben poc literària: «(...) entre aquest període de quasi deu dies i onze nits es pot dir que em va passar la vida sencera. (...) La resta ha sigut el que ha sigut, i com diria aquell, no me’n queixo.» (p.14). 

El relat va creixent ple de diàlegs trenats amb destresa, i això, més el llenguatge senzill, fa que l’obra avance velocíssima vulgues o no vulgues, i que la lliges com un assedegat de lletra. I és que Pep Puig és un gran narrador de petites històries grans, com es pot confirmar en L’amor de la meva vida de moment.

Un dels temes claus del llibre i de l’obra de Puig és el pas del temps, la fugacitat dels dies i de l’amor, representat per aquesta relació tan efímera i intensa. És la mare de Sara qui fa explícita aquesta reflexió quan explica a Pep que Sara té molta pressa per viure:

«La vida se’n va volant, fill. (..)  A tu, Pep, això encara et queda lluny, però hi haurà un dia que miraràs enrere i et demanaràs on s’han ficat els anys. I el pitjor és que són uns anys que ja no són teus. M’entens? Que passaran per a algú altre, però no ja no per a tu. Els somnis (...) s’han de realitzar en el seu moment, quan encara els tens... No pots esperar per a més endavant, perquè el més endavant no existeix. Jo entenc la impaciència de la meva filla... Si tens una cosa al cap, l’has de perseguir.  (pàg. 214)

Quan els deu dies i les onze nits passen, Pep ja no és el mateix que va entrar a la seua cambra la nit del 3 de setembre: hi ha deixat la pell del xiquet que era per incorporar-se a l'escola i a l’adolescència amb els seus secrets i  penes a l'esquena.

Novel·la de sentiments, però no romàntica, segons ha declarat Puig, tot i que l’autor sembla obsessionat pels amors de la preadolescència, que cerca i analitza contínuament, tant ací com en alguns contes de L’amor de la meva vida. Un text bell, doncs, que ens farà remoure a l'estómac alguns sentiments del final de la infantesa que crèiem adormits per sempre.

14.4.16

Les petites virtuts (Le piccole virtú)

GINZBURG, Natalia, Ed. Ático de los Libros, 192 p. Traducció d'Elena Rodríguez, 15 €


En els últims anys s'han traduït al català algunes de les obres de la Ginzburg, nascuda el 1916 a Palerm. El 2008 Proa va publicar Estimat Michele, i el 2015 Ático va presentar aquest volum de què parlem. Personalment reconec que vaig cercar aquest llibret arrossegat per una ressenya apassionada, com totes les d'Eva Piquer, en l'"Ara Llegim", el suplement de literatura del dissabte del diari Ara.

En realitat, era Levi el cognom familiar de Natalia. L'altre, Ginzburg, el va prendre del seu primer marit, Leo G., militant antifeixista molt compromès i d'origen jueu, com ella. El 1934 va publicar la seua primera narració, però la presencia alemanya a Itàlia durant la Segona Guerra Mundial va condicionar molt la seua vida, com veiem en algun dels relats, per exemple "Hivern als Abruços", en què retrata el període de tres anys que van passar la parella i els fills confinats en semillibertat en un poblet d'aquesta regió del nord, ja que el règim considerava molt perillós Leo Ginzburg.


Crec que aquesta n'és una de les millors narracions. Hi podem constatar com és de fràgil la felicitat. L'escriptora ens descriu amb lirisme la ceguesa davant aquests mesos únics, que sols reconeix com a meravellosos quan evoca aquells dies humils perduts per sempre. És un relat tan ben escrit i tan intens que l'he llegit tres vegades i el llegiria encara un parell de vegades més.

En realitat, el volum és una recopilació de textos de no-ficció publicats en diversos moments de la seua carrera, entre 1944 i 1946. La primera part recull els que són de caire més narratiu i autobiogràfic, i la segona, els que cerquen més l'assaig, tot i que contenen també elements de la narració.

Entre els relats, a banda del citat, és deliciós "Les sabates trencades", en què parla del valor relatiu de les coses, dels vaivens entre la riquesa i la pobresa. Ella, que era filla d'una família benestant, diu, recordant-s Je de les sabates totalment trencades que duia per Roma després de la guerra: "És per això que fins i tot ara duc sempre les sabates trencades, perquè em recorde d'aquelles i, en comparació, no em semblen tan trencades, i si tinc diners prefereixo gastar-me'ls en altres coses, perquè les sabates ja no em semblen una cosa molt essencial". (Cite traduint de l'original italià, disculpeu si m'aparte un poc de la versió catalana.)

També n'hi ha de molt divertits, com "Ell i jo", en què retrata el contrast extremat de caràcters i gustos amb el seu segon marit (un professor d'anglès molt culte i vital, amant de la música), i de malenconiosos, com "Retrat d'un amic", en què repassa amb tendresa la figura del seu amic Pavese, que es va suïcidar l'any 1950 amb 41 anys ("(...) era incapaç de gaudir de les coses tan bon punt les tenia").

En el bloc d'assajos-que-no-ho-acaben-de-ser, hi ha "El fill de l'home", sobre el sentiment d'inseguretat i el caràcter efímer de les possessions després de la Segona Guerra Mundial, el 1946. Hi trobem reflexions que colpeixen, fruit del moment. 

"Qui ha vist esfondrar-se les cases sap massa clarament com són de fràgils els gerros amb flors, els quadres, les parets blanques. (...) Una casa està feta de maons i calç, i pot esfondrar-se. Una casa no és molt sòlida. Pot esfondrar-se en qualsevol moment. Darrere dels serens gerros amb flors, darrere de les teteres, les catifes, els sòls enllustrats amb cera, hi ha l'altre aspecte verdader de la casa, l'aspecte atroç de la casa esfondrada".

Hi ha també "El meu ofici", en què analitza la seua relació amb l'escriptura des de la infantesa, "Les relacions humanes", exemple màxim d'assaig-narració, que repassa les diverses i previsibles fases de la vida de les persones, o "Les petites virtuts", que dóna títol al volum. I n'hi ha d'altres, cadascun destacable per un valor. El conjunt és un volum escrit amb aquesta senzillesa aparent  sempre tan acurada, i això permet una lectura molt molt fluida. Un llibre, doncs, breu, suau, que incita a rellegir-ne els textos, a subratllar-los.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...