Pep
Puig. Editorial Proa, Barcelona, 2016.
Fa
uns quants mesos vaig llegir la ressenya de L’amor
de la meva vida en el diari Ara,
i em vaig guardar el nom de Pep Puig en un raconet entre la memòria i la desmemòria. Després, un dia
em va tornar de colp i buscant-ne informació en Internet vaig trobar
el primer conte del volum en el web de L’Altra Editorial. L’oferien
com a tast. Em va corprendre aquesta història plena a vessar del sol dels
estius de la infantesa. La narració enfronta brutalment el món
dels xiquets amb el dels adults i, sobretot, la dualitat amor
platònic / amor físic.
La
temàtica es repeteix cap a la meitat del llibre en el conte
“Tiet-Pare”: el xiquet, cap al final de la infància, descobreix
les vastes zones d’ombra dels grans, els elements que amaguen tot
el temps en el joc social, i, en especial, el sexe. També el conte
“Pluja” examina un altre tema silenciat: la caducitat de l’amor
entre els adults. Totes dues revelacions marcaran ben fondament el
protagonista: de colp, el faran fora del paradís de la infantesa per
sempre.
«Però
aquell matís de l’amor —fet de xiscles i esgarips— em superava
completament. Així doncs, ¿era això, en veritat, l’amor entre un
home i una dona: fer-se mal d’aquella manera?»
(p. 86 i 87)
«L’estiu
sencer va quedar tenyit per aquest secret. Un tall profund a la meva
vida.»
«Clara
Bou» és una peça clau en l'obra de Puig, una obsessió. Recull la
desaparició d’una preadolescent en un poblet, Ullastrell, mentre
juga amb els amics a fet i amagar. És tan fonamental perquè és el
germen de la novel·la La vida sense la Sara Amat i
del conte llarg «L’amor de la meva vida de moment».
Així,
«L’amor de la meva vida...» és la narració central del volum i
la més extensa. Es tracta d'una història romàntica contada sense
gens de romanticisme, amb el distanciament dels anys i de
l'experiència. El narrador conta la seua recerca per Olot del seu amor d'infantesa deu anys després d'haver-la vista per última vegada. És una de les possibilitats de desenvolupament del
conte «Clara Bou», un camí paral·lel a La
vida sense la Sara Amat
(la novel·la de Puig), però amb un bon grapat d’amargor i
desencant. De fet, el títol complet ja és bastant descregut:
«L’amor de la meva vida de moment i que es foti».
Un
altre duet de relats que podríem agrupar per afinitat són “Secrets
d’un matrimoni” i «Dúgol».
Tots dos observen la infidelitat també de manera bastant irònica i,
malgrat les situacions complicades, eviten en tot moment el
dramatisme.
Puig
narra en primera persona totes les trames, juga a l’autoficció, un
territori en què es troba a gust, i així inclou elements que
juraríem que són de la seua quotidianitat. Com quan parla de la
seua dona en el conte «L’amor
de la meva vida...»,
i diu: «A
mi m’emprenya que tingui tants amics; a ella li fa ràbia que només
sàpiga escriure històries d’amor. —¿Algun dia escriuràs
alguna cosa que no sigui una història d’amor? —em va dir al cap
de molta estona, quan creia que ja no hi pensava.»
(p. 163)
I
és que les històries d’amor o d’amors són el tema de tots els
relats del recull i també de les novel·les de Pep Puig; tant de La
vida sense la Sara Amat com de
Les llàgrimes de la senyoreta
Marta. Tot i que sovint és un
amor desencantat, com el que retrata en la cita anterior. De fet, diu
de manera reveladora un poc després: «Però
no li va fer gràcia. Ja fa temps que no li faig gràcia, a la meva
dona. Recordo que els primers dies reia gairebé abans d’haver fet
l’acudit, amb una desinhibició que m’embriagava. Ara l’únic
que fem és vigilar-nos mútuament.»
(p.163)
Un
altre dels temes clau de Puig és la preocupació pel pas del temps,
que també observàvem en La
vida sense...:
«Els dies es queden. Els que passem som nosaltres», diu el narrador
que ha llegit en una paret del casc antic d'Osca. I continua: «Ho
vaig entendre l'endemà de la mort del meu germà, dotze anys més
tard, quan em vaig llevar per anar a comprar el pa. No hi havia res
diferent en aquell dia, excepte que el meu germà s'havia mort.»
(p. 97-98)
Aquest
narrador autoficcional adés és un xiquet, adés és un adult,
cadascú amb el seu esguard, però potser, intuïm, el mateix
personatge. Un narrador que usa sempre una prosa senzilla,
transparent, que fa lliscar les pàgines soles. Un llibre intens, doncs,
que guarda bones històries tant de sol com de pluja.
Comentaris interessants:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada