La vida sense la Sara Amat

PUIG, Pep. Editorial Proa, Barcelona, 2016.

La vida sense la Sara Amat relata la fi de la infància i el pas a l’adolescència d’un parell de xiquets en un petit poble, Ullastrell. Els canvis decisius d’aquest procés es produeixen en pocs dies (10 dies i 11 nits de principi de setembre) que representaran una vida sencera per a Pep, el protagonista, que tan sols té 11 anys.

Sara és una xicona de 12 molt intel·ligent. Pep està enamorat profundament de la seua amiga, però ella sembla ja molt lluny d’ell i de la seua colla d’amics. Sara és tan intel·ligent que li resulta molt difícil adaptar-se a un poble amb poques perspectives com Ullastrell: «a un poble de tontos, vull dir; i aquí, encara que jo no era del poble, també m’hi compto. I com més gran es feia, pitjor. Ella seguia sortint a jugar amb nosaltres, però quasi a la força, com per la inèrcia de tots aquells anys que ho havia fet.»

La Sara desapareix un capvespre del 3 de setembre mentre juga amb la seua colla a «cuca amagar» (a fet i amagar). Tot el poble la cerca, inclosos els xiquets, però no la troben. Quan Pep torna aquella nit a ca la seua àvia, amb qui passa l'estiu, descobreix que Sara s’ha amagat a la seua habitació. La convivència amb ella en un espai tan reduït aquests 10 dies l’ajudarà a deixar la infància, a traspassar la porta de l’adolescència, que Sara ja va creuar fa temps, i a descobrir que els adults tenen grans secrets. Diu Pep: «Esclar que s’havien de tenir unes bones espatlles per aguantar segons quines penes (...) ¿Era aquest, se’m va acudir, el veritable secret de les persones grans: la pena que duien totes a sobre?» (p. 123)

Durant aquests 10 dies, la Sara dedicarà el temps, tancada a l’habitació, a llegir sense descans Guerra i pau, ja que és una gran lectora, i a observar amb plaer com tot el poble la busca, i això fa recordar inconscientment Wakefield, el famosíssim relat de Hawthorne en què un home ix de la seua casa un dia i, de sobte, decideix instal·lar-se en una altra, uns quants metres més enllà, sense avisar ningú, i allí viu durant anys observant en secret com evoluciona la vida de la seua família, fins que un dia torna de sobte a la casa dels seus.

El narrador és clau en la novel·la. Es tracta de Pep, amb una quarantena d’anys, qui recorda aquella antiga història, però la recorda amb les paraules i el to del Pep d’onze anys. I ho fa amb un estil planer, pròxim a l’oralitat, per donar-hi versemblança. Ho aconsegueix disseminant alguns barbarismes com ara  «tonto» (p. 15), o «cuento» (p. 256), i amb sintagmes o paraules molt expressives: «per assegurar-me que no hi havia moros a la costa” (p.219) o «Va ser com tancar una porta d’un soterrani. Plas! » (p. 287).

Fins i tot, quan reflexiona el Pep quarantí conserva una mica aquest to relaxat i transparent, com en altres textos de l'autor, però ho fa en un altre nivell. Diu en la página 14 d'una manera ben poc literària: «(...) entre aquest període de quasi deu dies i onze nits es pot dir que em va passar la vida sencera. (...) La resta ha sigut el que ha sigut, i com diria aquell, no me’n queixo.» (p.14). 

El relat va creixent ple de diàlegs trenats amb destresa, i això, més el llenguatge senzill, fa que l’obra avance velocíssima vulgues o no vulgues, i que la lliges com un assedegat de lletra. I és que Pep Puig és un gran narrador de petites històries grans, com es pot confirmar en L’amor de la meva vida de moment.

Un dels temes claus del llibre i de l’obra de Puig és el pas del temps, la fugacitat dels dies i de l’amor, representat per aquesta relació tan efímera i intensa. És la mare de Sara qui fa explícita aquesta reflexió quan explica a Pep que Sara té molta pressa per viure:

«La vida se’n va volant, fill. (..)  A tu, Pep, això encara et queda lluny, però hi haurà un dia que miraràs enrere i et demanaràs on s’han ficat els anys. I el pitjor és que són uns anys que ja no són teus. M’entens? Que passaran per a algú altre, però no ja no per a tu. Els somnis (...) s’han de realitzar en el seu moment, quan encara els tens... No pots esperar per a més endavant, perquè el més endavant no existeix. Jo entenc la impaciència de la meva filla... Si tens una cosa al cap, l’has de perseguir..»  (pàg. 214)

Quan els deu dies i les onze nits passen, Pep ja no és el mateix que va entrar a la seua cambra la nit del 3 de setembre: hi ha deixat la pell del xiquet que era per incorporar-se a l'escola i a l’adolescència amb els seus secrets i  penes a l'esquena.

Novel·la de sentiments, però no romàntica, segons ha declarat Puig, tot i que l’autor sembla obsessionat pels amors de la preadolescència, que cerca i analitza contínuament, tant ací com en alguns contes de L’amor de la meva vida. Un text bell, doncs, que ens farà remoure a l'estómac alguns sentiments del final de la infantesa que crèiem adormits per sempre.