El rastre blau de les formigues

PONS, Ponç, El rastre blau de les formigues. Quaderns Crema, Barcelona, 2014, 208 pàg.

Després d’haver llegit Pessoanes fa un temps, confesse d’entrada i obertament que continue encisat per Pons, per la seua  claredat profunda. 

 

Aclarit això, cal dir que, com en altres obres, el menorquí intenta «escriviure»: és a dir, escriure sense oblidar-se de viure a la natura, com explica en el pròleg. I així, escriu aquest volum d’aforismes, versos lliures i apunts de dietari sota la brisa i els ullastres de Sa Figuera Verda, el seu tros de terra salvatge a Menorca, o arrecerat, a l’hivern, a l’interior de la seua cabana de fusta, a la llum de les espelmes tan sols.

                                                                

                                                                                              (Portada extreta de la web de Quaderns Crema)

Pons és un admirador de Thoreau i, com ell o Graves (p. 23) o Brenan, intenta de viure la plenitud de la natura llegint i escrivint en aquest entorn: «Sota una alzina, fluesc, em deixe anar, sóc escriptura. Camín pel bosc i pens. Si plou. em bany. Filosovida.» 

El seu llenguatge està fet de frases nues, cerca la senzillesa i l’autenticitat, com ja deia en el pròleg de Pessoanes, perquè l’objectiu de la poesia és il·luminar: «Poesia. En lloc d’enfosquir la realitat, il·luminar l’invisible.» (p. 70)

El rastre és també un tractat pràctic de literatura. Pons fa valoracions de desenes d’autors. Així, ens desvela qui són per a ell els grans poetes del segle XX: Baudelaire, Rimbaud, Pessoa, Celan, Eliot i Kavafis. Però en cita molts més de totes les èpoques que també s’estima: Octavio Paz, Marc Aureli, Seferis, Quasimodo, W. C. Williams, George Trakl, Lucreci, Neruda o Dylon Thomas.

També hi ha narradors entre els seus escriptors predilectes: Rulfo, Borges, Delibes, Txékhov, Proust..., de manera que un ix de la lectura dels aforismes amerat de dalt a baix de literatura.

L’escriptura i la lectura són dos dels grans temes transversals del llibre: ens parla del desfici de no escriure (p. 159), del fet que escriure és també disciplina (p.168), i de la literatura com a obsessió (p. 136) o com a referent de vida (p.169).

«Els dies escrits són més viscuts.»

«Llegir també és una manera de suportar el desfici de no escriure.»

«La literatura com a malaltia, obsessió, neurosi, desequilibri mental.»

«Amb els anys, m’adon que el meu referent de viure no ha estat mai la realitat, sinó la literatura.»

Altres temes menys centrals, com la hipocresia, les enveges literàries, l’amor a Menorca, la música, el cinema, la senzillesa o el valor de l’austeritat creuen,  completen i enriqueixen el llibre. En conjunt, una obra que val molt la pena i que exigeix llegir-la a poc a poc. El situe sota la meua etiqueta de llibres PREFERITS, és clar.

Pessoanes

PONS, Ponç. Pessoanes. Bromera, Alzira, 2003.

Si dic poesia, alguns tremolaran a l’instant o m’abandonaran. Per això he de precisar de seguida que aquesta és una obra per a lectors de poesia i per als que no ho són. Una bona manera, per tant de perdre’n la por. I és que aquest poemari és un regal i una oportunitat d’endinsar-se en el món de Ponç Pons i de quedar-s’hi per sempre. Jo ho he fet i he buscat després apressat altres obres de l’autor, com ara El rastre blau de les formigues (un llibre d’aforismes fantàstic, carregat de lliçons de literatura i de vida), i Camp de Bard (un llibre de poemes de 2015 en una línia similar a aquest).

Pessoanes està construït sobre una col·lecció de cartes o postals amb forma de poemes que l’autor envia a Pessoa; és la seua manera de conversar amb «morts que són vius» durant anys, com aclareix en el prefaci. Pons interpel·la el poeta i els seus heterònims, els pregunta per aspectes de la seua vida a Lisboa, de vegades els dóna consells, i també aprofita per parlar-los de la seua vida quotidiana tan tan especial a Menorca, en què els petits detalls l'ajuden a bastir reflexions ben fondes. La literatura, la natura i l’enyor insuportable de Menorca quan no hi és són els altres grans temes que recorren el volum.

Pons és un amant de la senzillesa i ho deixa clar des del principi, des de la cita de Vinyoli que encapçala el llibre: «He decidit escriure/ poesies concretes. Envelleixo, calen / realitats, no fum.» Aquestes paraules les mantindrà com a estendard des del primer a l’últim poema, perquè, com diu en la pàgina 16: «Les paraules enceguen. / Fer versos no és un joc. /Jo no cerc la Bellesa / sinó el Coneixement.»

Ponç Pons és un poeta diferent, modest, que tan sols busca escriviure, dues activitats molt lligades per a ell, intercanviables. La seua vida és escriure, llegir i cultivar la terra, com Horaci o Thoreau, o el mateix Tolstoi, que a estones feia de pagès (p. 24). «He acomplert el meu somni / de tenir un solitari / terreny verge en el camp. / Aquí puc ser un secret / eremita salvatge / i escriviure tranquil / com un nou Thoreau illenc.» (p. 23) Aquesta idea es repeteix en diversos poemes i també en El rastre blau. Conrea una petita parcel·la de terra, sa Figuera Verda, on té cura dels ullastres, els xiprers, les figueres i les tomaqueres (p. 23 i 88).

Parlem d’un poeta que no vol ser classificat, que defuig les ambicions i les enveges dels cercles literaris. «La passió d’escriviure i llegir m’ha portat / dissident lluny del món literari i no vull / formar part de cap grup limitat per l’edat.»

Pons, al llarg del llibre, va desvelant els seus gustos literaris i retrata el seu lector ideal: «Escric per a un lector / invisible que té tots els rostres mesclats / dels poetes que estim.» I, tot i que sols esmenta alguns dels poetes que ama, com, naturalment, Pessoa i els seus heterònims, Seamus Heaney, Keats, Quasimodo o Ernesto Cardenal, i es refereix de passada a d’altres, com Novalis i Heine, sí hi fa, en canvi, valoracions de molts narradors: Böll, Pla, Borges, Txékhov, Joyce, Maupassant, Chatwin, Colin Thubron o García Márquez. Fins i tot rep sovint la visita de l’esperit de Robert Walser. «Borges pot ensenyar-te’n, / i potser Maupassant. Jo he tornat al gran Txékhov. / Sakhalín és brutal.» (p. 28)

El menorquí confessa que s’ha fet vell o savi i han canviat els seus gustos: «La fantasia de les novel·les ja no m’interessa / i em sent més prop de Pla.» (p. 28), a l’igual que se sent prop del cinema de Dryer i Renoir.

En fi, parle, doncs, d’un llibre refugi, com diu l’autor. «Tu saps que la poesia és un refugi contra el mal de viure, una illa solitària enmig del mar del desassossec.» Aprofiteu i refugieu-vos-hi.