Després d’haver
llegit Pessoanes fa un temps, confesse
d’entrada i obertament que continue encisat per Pons, per la seua claredat profunda.
Aclarit això,
cal dir que, com en altres obres, el menorquí intenta «escriviure»: és a dir, escriure
sense oblidar-se de viure a la natura, com explica en el pròleg. I així, escriu
aquest volum d’aforismes, versos lliures i apunts de dietari sota la brisa i
els ullastres de Sa Figuera Verda, el seu tros de terra salvatge a Menorca, o arrecerat,
a l’hivern, a l’interior de la seua cabana de fusta, a la llum de les espelmes tan sols.
(Portada extreta de la web de Quaderns Crema)
Pons és un admirador de Thoreau i, com ell o Graves (p. 23) o Brenan, intenta de viure la plenitud de la natura llegint i escrivint en aquest entorn: «Sota una alzina, fluesc, em deixe anar, sóc escriptura. Camín pel bosc i pens. Si plou. em bany. Filosovida.»
El seu
llenguatge està fet de frases nues, cerca la senzillesa i l’autenticitat, com
ja deia en el pròleg de Pessoanes,
perquè l’objectiu de la poesia és il·luminar: «Poesia. En lloc d’enfosquir la realitat,
il·luminar l’invisible.» (p. 70)
El rastre és també un tractat pràctic de literatura.
Pons fa valoracions de desenes d’autors. Així, ens desvela qui són per a ell
els grans poetes del segle XX: Baudelaire, Rimbaud, Pessoa, Celan, Eliot i
Kavafis. Però en cita molts més de totes les èpoques que també s’estima:
Octavio Paz, Marc Aureli, Seferis, Quasimodo, W. C. Williams, George Trakl,
Lucreci, Neruda o Dylon Thomas.
També hi ha
narradors entre els seus escriptors predilectes: Rulfo, Borges, Delibes, Txékhov,
Proust..., de manera que un ix de la lectura dels aforismes amerat de dalt a
baix de literatura.
L’escriptura i
la lectura són dos dels grans temes transversals del llibre: ens parla del
desfici de no escriure (p. 159), del fet que escriure és també disciplina (p.168),
i de la literatura com a obsessió (p. 136) o com a referent de vida (p.169).
«Els dies
escrits són més viscuts.»
«Llegir també és
una manera de suportar el desfici de no escriure.»
«La literatura
com a malaltia, obsessió, neurosi, desequilibri mental.»
«Amb els anys,
m’adon que el meu referent de viure no ha estat mai la realitat, sinó la
literatura.»
Altres temes menys
centrals, com la hipocresia, les enveges literàries, l’amor a Menorca, la
música, el cinema, la senzillesa o el valor de l’austeritat creuen, completen i enriqueixen el llibre. En conjunt,
una obra que val molt la pena i que exigeix llegir-la a poc a poc. El situe sota
la meua etiqueta de llibres PREFERITS, és clar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada