24.7.16

El pes de la papallona / Il peso della farfalla

DE LUCA, ERRI. Ed. Bromera, 2011, 72 pàg., 13,50 €.
Traducció d’Anna Casassas
Em va captivar la prosa tallada i poètica de De Luca quan vaig llegir El dia abans de la felicitat. Era inevitable seguir-lo i ara he continuat amb El pes..., una obra de format bastant diferent, una novel·la curta en forma de faula moral, amb molts elements simbòlics. Això sí, la frase breu i les imatges pròpies de la poesia continuen marcant el seu discurs.
«Havia vist isards saltar estimballs sense deixar de córrer, l'un darrere de l'altre (...) per volar d'una vora a l'altra. El seu salt era un sargit de banda a banda, un punt de sutura sobre el buit».
La trama narrativa és prima, neta: s'acosta la fi del regnat del rei dels isards, un exemplar mot poderós que ha dominat els cims durant anys; però també arriba el final per al caçador que va matar sa mare, un home esquerp, solitari, que té una certa por de les dones, un home que coneix la muntanya com el seu cos. Assistirem al duel entre els dos mascles alfa en l'ambient d'alta muntanya dels Alps. La natura verge és un personatge més que es fon quan hi ha tempesta, amb el vent i l’isard, com ens mostra en aquesta nova imatge:
«Al rei li agradava quan la muntanya s’abraça ben fort al temporal i el vent. (...) El rei s’estava al ras fins a l’últim ruixat. (...) El rei dels isards anava vestit de vent».
Si amb tot això no n'hi havia ja prou, a més a més De Luca ens atrapa des del primer paràgraf amb la narració d’una mort impactant. Ens atordeix, i a partir d’ací, la novel·la ens va mostrant els detalls de les vides dels protagonistes per aprofundir en les personalitats de cara al desafiament. Aquest enfrontament no és tan sols un episodi de cacera, al darrere hi ha també el duel entre la violència i el poder, que representa l'home, enfront de l'ètica en el combat i el respecte de les lleis de la natura, que abandera l'isard. De fet, la natura, per mitjà de la papallona del títol, símbol de fragilitat i força, serà un factor de pes en el combat.
En realitat, el rei dels caçadors o «el lladre de bestiar», com ell s'autodenomina amb menyspreu, és un fracassat en molts ordres: va abandonar la lluita política fa temps; viu en soledat i és maldestre davant les dones atractives, i en la cacera s'ha equivocat massa vegades i, sols va deixar de matar femelles de cabres i isards, quan va descobrir en l'esguard de les cries la desolació i l'atabalament davant el cos abatut de la mare. Tanmateix diu que no se'n penedeix: «No, i a més no s'arregla res després del mal. Només es pot renunciar a fer-ne de nou». (p.34)
Un segon relat, aquest molt breu, tanca el volum, «Visita a un arbre», en què la natura continua sent el centre de l'univers de De Luca, juntament amb la solitud.
«S'arraïmaven núvols al voltant de la muntanya, em ficava a dins. M'agrada ser-hi, més que amb el cel clar. Aporten un silenci compacte, concentren la solitud. La solitud és la clara, la part més bona de l'ou. Per a l'escriptura és una proteïna». (p. 59)
En resum, un molt llibre per a llegir a l'ombra d'un d'aquests pins cembra dels Alps que poblen el text. De segur que ens aportarà assossec.

1.7.16

L'amor de la meva vida de moment

Pep Puig. Editorial Proa, Barcelona, 2016.
Fa uns quants mesos vaig llegir la ressenya de L’amor de la meva vida en el diari Ara, i em vaig guardar el nom de Pep Puig en un raconet entre la memòria i la desmemòria. Després, un dia em va tornar de colp i buscant-ne informació en Internet vaig trobar el primer conte del volum en el web de L’Altra Editorial. L’oferien com a tast. Em va corprendre aquesta història plena a vessar del sol dels estius de la infantesa. La narració enfronta brutalment el món dels xiquets amb el dels adults i, sobretot, la dualitat amor platònic / amor físic.
La temàtica es repeteix cap a la meitat del llibre en el conte “Tiet-Pare”: el xiquet, cap al final de la infància, descobreix les vastes zones d’ombra dels grans, els elements que amaguen tot el temps en el joc social, i, en especial, el sexe. També el conte “Pluja” examina un altre tema silenciat: la caducitat de l’amor entre els adults. Totes dues revelacions marcaran ben fondament el protagonista: de colp, el faran fora del paradís de la infantesa per sempre.
«Però aquell matís de l’amor fet de xiscles i esgarips em superava completament. Així doncs, ¿era això, en veritat, l’amor entre un home i una dona: fer-se mal d’aquella manera?» (p. 86 i 87)
«L’estiu sencer va quedar tenyit per aquest secret. Un tall profund a la meva vida.»
«Clara Bou» és una peça clau en l'obra de Puig, una obsessió. Recull la desaparició d’una preadolescent en un poblet, Ullastrell, mentre juga amb els amics a fet i amagar. És tan fonamental perquè és el germen de la novel·la La vida sense la Sara Amat i del conte llarg «L’amor de la meva vida de moment».
Així, «L’amor de la meva vida...» és la narració central del volum i la més extensa. Es tracta d'una història romàntica contada sense gens de romanticisme, amb el distanciament dels anys i de l'experiència. El narrador conta la seua recerca per Olot del seu amor d'infantesa deu anys després d'haver-la vista per última vegada. És una de les possibilitats de desenvolupament del conte «Clara Bou», un camí paral·lel a La vida sense la Sara Amat (la novel·la de Puig), però amb un bon grapat d’amargor i desencant. De fet, el títol complet ja és bastant descregut: «L’amor de la meva vida de moment i que es foti».
Un altre duet de relats que podríem agrupar per afinitat són “Secrets d’un matrimoni” i «Dúgol». Tots dos observen la infidelitat també de manera bastant irònica i, malgrat les situacions complicades, eviten en tot moment el dramatisme.
Puig narra en primera persona totes les trames, juga a l’autoficció, un territori en què es troba a gust, i així inclou elements que juraríem que són de la seua quotidianitat. Com quan parla de la seua dona en el conte «L’amor de la meva vida...», i diu: «A mi m’emprenya que tingui tants amics; a ella li fa ràbia que només sàpiga escriure històries d’amor. ¿Algun dia escriuràs alguna cosa que no sigui una història d’amor? em va dir al cap de molta estona, quan creia que ja no hi pensava.» (p. 163)
I és que les històries d’amor o d’amors són el tema de tots els relats del recull i també de les novel·les de Pep Puig; tant de La vida sense la Sara Amat com de Les llàgrimes de la senyoreta Marta. Tot i que sovint és un amor desencantat, com el que retrata en la cita anterior. De fet, diu de manera reveladora un poc després: «Però no li va fer gràcia. Ja fa temps que no li faig gràcia, a la meva dona. Recordo que els primers dies reia gairebé abans d’haver fet l’acudit, amb una desinhibició que m’embriagava. Ara l’únic que fem és vigilar-nos mútuament.» (p.163)
Un altre dels temes clau de Puig és la preocupació pel pas del temps, que també observàvem en La vida sense...: «Els dies es queden. Els que passem som nosaltres», diu el narrador que ha llegit en una paret del casc antic d'Osca. I continua: «Ho vaig entendre l'endemà de la mort del meu germà, dotze anys més tard, quan em vaig llevar per anar a comprar el pa. No hi havia res diferent en aquell dia, excepte que el meu germà s'havia mort.» (p. 97-98)
Aquest narrador autoficcional adés és un xiquet, adés és un adult, cadascú amb el seu esguard, però potser, intuïm, el mateix personatge. Un narrador que usa sempre una prosa senzilla, transparent, que fa lliscar les pàgines soles. Un llibre intens, doncs, que guarda bones històries tant de sol com de pluja.
Comentaris interessants:

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...