DE
LUCA, ERRI. Ed. Bromera, 2011, 72 pàg., 13,50 €.
Traducció
d’Anna Casassas
Em
va captivar la prosa tallada i poètica de De Luca quan vaig llegir
El dia abans de la felicitat.
Era inevitable seguir-lo i ara he continuat amb El
pes..., una obra de format
bastant diferent, una novel·la
curta en forma de faula
moral,
amb molts elements simbòlics. Això sí, la frase breu
i les imatges pròpies de la poesia continuen marcant el seu discurs.
«Havia
vist isards saltar estimballs sense deixar de córrer, l'un darrere
de l'altre (...) per volar d'una vora a l'altra. El seu salt era un
sargit de banda a banda, un punt de sutura sobre el buit».
La
trama narrativa és prima, neta: s'acosta la fi del regnat del rei
dels isards, un exemplar mot poderós que ha dominat els cims durant
anys; però també arriba el final per al caçador que va matar sa
mare, un home esquerp, solitari, que té una
certa por de les dones, un home que
coneix la muntanya com el seu cos. Assistirem al duel entre els dos
mascles alfa en l'ambient d'alta muntanya dels Alps. La natura verge
és un personatge més que es fon quan hi ha tempesta, amb el vent i
l’isard, com ens mostra en aquesta nova imatge:
«Al
rei li agradava quan la muntanya s’abraça ben fort al temporal i
el vent. (...) El rei s’estava al ras fins a l’últim ruixat.
(...) El rei dels isards anava vestit de vent».
Si
amb tot això no n'hi
havia ja prou, a més a més De Luca ens atrapa des del primer
paràgraf amb la narració d’una mort impactant. Ens atordeix, i a
partir d’ací, la novel·la ens va mostrant els detalls de les
vides dels protagonistes per aprofundir
en les personalitats de cara al
desafiament.
Aquest enfrontament no és tan sols un episodi de cacera, al darrere
hi ha també el duel
entre la violència
i el poder,
que representa l'home,
enfront de l'ètica en el combat i el respecte de les lleis de la
natura, que abandera l'isard.
De fet, la natura, per mitjà de la papallona del títol, símbol de
fragilitat i força, serà un
factor
de pes en el combat.
En
realitat, el rei dels caçadors o «el lladre de bestiar», com ell
s'autodenomina amb menyspreu, és un fracassat en molts ordres: va
abandonar la lluita política fa
temps; viu en soledat i és
maldestre davant les dones
atractives, i en la cacera s'ha
equivocat massa vegades
i, sols va deixar de matar femelles de cabres i isards, quan va
descobrir en l'esguard de les cries la desolació i l'atabalament
davant el cos abatut de la mare. Tanmateix
diu que no se'n penedeix: «No, i a més no s'arregla res després
del mal. Només es pot renunciar a fer-ne de nou». (p.34)
Un
segon relat, aquest molt breu, tanca el volum, «Visita a un arbre»,
en què la natura continua sent el
centre de l'univers de De Luca, juntament amb la solitud.
«S'arraïmaven
núvols al voltant de la muntanya, em ficava a dins. M'agrada ser-hi,
més que amb el cel clar. Aporten un silenci compacte, concentren la
solitud. La solitud és la clara, la part més bona de l'ou. Per a
l'escriptura és una proteïna». (p. 59)
En
resum, un molt llibre per a llegir a l'ombra d'un d'aquests pins
cembra dels Alps que poblen el text.
De segur que ens aportarà assossec.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada