Les edats perdudes

PUJADÓ, Judit, Empúries, 256 p., 16,00€

En calent, hores després d’haver llegit aquestes edats perdudes, he de dir des de la segona línia que es tracta d’un llibre tan lleu, tan poètic, que és dels que paga la pena llegir i posseir.

Dividit en una introducció i 4 parts molt distintes, capta la nostra atenció des de molt prompte pel seu alé líric i per la seua forma de contar, que fuig sempre de frases esgotades.

La primera part narra l’entrega de la Nora a la seua àvia després de la mort dels seus pares en accident de trànsit. En aquestes pàgines la Nora retratarà amb precisió i aspror la seua adolescència en el marc de la seua colla d’amics. Hi veurem la violència en les relacions, la duresa amb els dèbils, els amors primers, el sexe, sempre disposat a saltar, i, en definitiva, les regles del joc d’aquestes petites societats on és tan complexa la supervivència que, de vegades, m’ha recordat un llibre ineludible de tema proper, El senyor de les mosques, de William Golding.

El segon bloc ens parla de la vida al poble, dels protagonistes principals, (de Farnés, de Genís, d’Eugènia). L’autora ens fa uns retrats de caràcters d’una profunditat extrema: coneixem Farnés o Eugènia com el nostre cos. Tots ells amb un passat enorme però sempre entre la foscor: els uns tenen darrere la guerra; d’altres, amors; n’hi ha que hi tenen judicis devastadors; alguns, covardies irreparables.

La tercera part conta l’amor de joventut d’Eugènia i és una història tan poètica i tan senzilla que només per això ja val la pena llegir la novel·la. Aquest relat, com el de Farnés en la segona part, i el de l’àvia de Nora, que clou el llibre, ens completen els punts obscurs dels personatges i ens permeten veure’ls amb uns ulls més savis.

La part final és la recuperació de les llibretes de l’àvia, on podem reconstruir el caràcter d’un personatge que és un enigma durant tota la narració, ja que no repon preguntes ni esclareix mai la causa del trencament amb la filla. L’àvia, com Genís, és un personatge incapacitat per a estimar, en aquest cas com a conseqüència d’un fet de guerra. Això li va fer perdre la filla i sols la néta farà que es rehabilite i que assumisca una visió optimista de la vida: “I ja era gran, la meua néta. I em va fer por veure-la asseguda a casa. Com feia uns anys la seua mare. (...) I era forta. Però estava esquerdada. Vaig pensar que no me’n sortiria. Però després ems vam abraçar. I vaig pensar que sí.” Llegiu-la.