El dia abans de la felicitat (Il giorno prima della felicità)

LUCA, Erri De, Bromera, Alzira, 2011, 118 p.,13,90 €.

De formació autodidacta, Erri De Luca, vell militant de l’esquerra radical italiana i observador decebut del sistema actual, havia publicat abans un altre títol a Bromera: El pes de la papallona (teniu una molt bona ressenya en el bloc Quadern de mots, http://quaderndemots.blogspot.com.es/2011/07/el-pes-de-la-papallona.html), un llibre, per cert, amb crítiques excel·lents en els mitjans.

Fa poc, al novembre de 2011, Bromera va publicar-ne aquest segon text, una obra magnífica. Situada a Nàpols, narra la vida d’un xiquet orfe des de la infantesa (potser des dels 8 o 9 anys) fins als 18. És apadrinat per una dona que no coneix i això li permet de viure sol en un pis, amb llibertat. És el porter, don Gaetano, qui té cura d’ell, qui li dóna una formació historicopolítica i vital completa: li narra el capteniment dels ciutadans napolitans cap a la fi de la 2a Guerra Mundial, i, d’una altra banda, l’introdueix al món del sexe adult, l’adverteix dels perills de l’amor cec i l’ensenya a defensar-se per a sobreviure.

Don Gaetano és el pare que no ha pogut conèixer «el mico» i li transmet la història que ha viscut i que no ensenyen al xiquet a l’escola: «Les històries de don Gaetano m’obrien les orelles. (...) Sentir don Gaetano em feia testimoni segon del seu temps.» (pàg. 78) I encara: «Estimat pare, no et retiro gens. Retiro a don Gaetano, de totes maneres éreu amics. Cada dia m’hi assemblo més. M’ensenya els oficis, m’explica la història, sense cap motiu, en comptes de tu.» Don Gaetano nega el paregut, però fins i tot s’assemblen en el fet que també ell va ser orfe. Cal dir, a més, que té la facultat de sentir els pensaments de la gent. Quan el xiquet adquirisca involuntàriament aquesta capacitat, haurà assolit la maduresa.

Com deia adés, la ciutat de Nàpols, amb totes les seues històries menudes, amb el futbol dels xiquets als carrers, amb les discussions veïnals i el sentit de l’honor, serà un personatge més de la novel·la, i un personatge de pes.

D’una altra banda, desconeixem el nom del protagonista; sabem tan sols que és un xiquet tranquil a qui els companys anomenen la scigna, «el mico», perquè és molt àgil i s’enfila als edificis amb facilitat. És ell, en primera persona, qui ens conta els fets principals d’aquest procés vers l’edat adulta.

En el relat apareixerà l’amor pels llibres del xicot: es fa amic d’un llibreter, don Raimondo, que li prestarà gratuïtament els volums de la llibreria cada setmana. També hi trobem una reeivindicació de l’escola i de l’educació pública. Diu el jove: «L’escola pública tenia una generositat civil, la gratuïtat que permetia que un com jo estudiés. La instrucció ens donava importància als pobres. Els rics s’haurien instruït de totes maneres. L’escola donava pes als que no en tenien, feia igualtat. No abolia la misèria, però entre les seves parets feia possible els iguals. La desigualtat començava a fora.» (pàg. 110)

L’entrada en la novel·la de l’amor, d’Anna, marcarà la fi abrupta de la infantesa: es trencarà aquest món segur i començarà la felicitat per al jove, amb els problemes inherents que solen acompanyar-la. Esclatarà una passió estranya, perquè Anna també havia tingut poca relació amb sos pares i és ardent, però hermètica: «Vaig ser una nena tancada, de dins. Incapaç de plorar ni amb bufetades. Avui es diuen autistes els que són així.» Sols molt més endavant serà capaç de plorar.

Per acabar, cal dir que el jove redacta els fets en un quadern amb una llengua senzilla, poètica, de frase curta i austera. Es deté sovint per fer reflexions vitals molt breus, transparents: «A les trampes és fàcil entrar-hi però per sortir-ne has de suar», assegura en la primera pàgina. En fi, el llibre és com un got de vi madur. Una delícia. Caldrà llegir els altres Erri De Luca: El pes de la papallona o el recent Els peixos no tanquen els ulls.

Situació: disponible als tres centres d’autoaprenentatge.