Fronteres de vidre

MOMPÓ, Francesc, Germania, Alzira, 2011, 169 p.,7,69 €.

Havia sentit parlar de Mompó a través de dues vies diferents: la campanya promocional de Bromera de Somiant amb Aleixa, guanyadora del XVII Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida, escrita en col·laboració amb Mercè Climent, i també per mitjà del blog Anticànons (http://anticanons.blogspot.com/), d’Helena Bonals, que havia comentat amb entusiasme Terra de déus (http://anticanons.blogspot.com/2009/10/terra-de-deus-de-francesc-mompo-la.html), una novel·la que ultrapassa de manera evident la categoria de juvenil.

En aquest cas, Mompó ha creat una col·lecció de relats amb un eix temàtic molt definit: la penetració d’elements màgics en la quotidianitat o, potser, la penetració de la quotidianitat en l'altre costat.  El pas d’una banda a l’altra de l’espill és continu; d’ací el títol. De fet, els miralls i, fins i tot el vidre de les finestretes o dels gots, funcionen en bastants relats com a zona de trànsit («La inapreciable quietud del vidre», «L’ésser que havia nascut del baf», «Una vida molt limitada»).

Aquesta aparició de l’altra realitat té les fonts en referents il·lustres: des dels relats de Calders fins als de Monzó, i sobretot en Cortázar, tant pels relats com per Rayuela, per Los premios o per les altres novel·les. El llibre és tan cortazarià que, de vegades, ens sembla tornar a veure córrer cronopios entre les pàgines. També és indefugible parlar d'abundància espills i no esmentar Borges, tot i que les propostes siguen molt distintes.

L’autor retrata individus obsessius, amb dificultats per a relacionar-se, solitaris: vides pròximes als personatges de Monzó. Viuen sols, cerquen parella i a voltes són tan exigents que només el seu doble o un ésser inanimat i, per tant, manipulable, els pot fer el pes («Primera persona del singular», «Fèlix», «La imatge del vi», «Un amor de lluny»...). El pas del temps o la buidor vital són altres temes importants que configuren diversos contes.

Els relats solen estar orientats cap a un final sorprenent que, de sobte, posa el conte de l’inrevés, i accedim així a una visió global del text nova («No sóc japonès»). Tan sols en un parell de textos podem intuir la fi de la història i això fa que es diluïsca una mica l’efectivitat del mecanisme.

Fet i fet, un volum interessant, molt valuós lingüísticament (pel lèxic, per la cura en l’estil i per l’ús de les frases fetes). Conté relats importants, com ara «Viatge amb Sol», un conte molt líric, el meu preferit.